El vi caduca?

Si teniu una ampolla de fa dècades, obriu-la i gaudiu de la història líquida que conté

Quan regirem algun racó oblidat de casa nostra o de la d’un familiar que ens ha deixat apareixen sorpreses. Hi ha qui troba un vi que ha estat guardat durant anys, potser dècades, sense que ningú hi hagués parat mai atenció. I de seguida l’assalta el dubte: és millor seguir guardant aquella ampolla, mirar de vendre-la o prendre-se-la? Qui es pensi que està davant d’una troballa que li resoldrà la vida ha de saber que rarament trobarà algú que li compri (o que ho faci a un gran preu), a no ser que sigui un lot i que pugui certificar que s’ha conservat bé. I qui dedueixi que el vi s’haurà fet dolent després de tants anys que no es precipiti i corri a llençar-lo per l’aigüera, perquè el vi evoluciona, però no té una data de caducitat. Ara bé, hi ha senyals que ens avisaran que potser ja no està del tot bé, com que sigui evident que se n’ha evaporat una part o que a l’hora de tastar-lo convidi a fer-se’n enrere.

Alguns dels professionals que més han aprofundit en el vi (com Josep Roca, el cambrer de vins del restaurant El Celler de Can Roca de Girona) coincideixen en dir el mateix: amb un vi de fa dècades, el millor que es pot fer és obrir-lo i, si està en condicions, beure-se’l en companyia, ja que s’estarà degustant un exponent gairebé únic d’història líquida, i això és una oportunitat que no es té cada dia.

Tampoc és habitual trobar ampolles nascudes d’una verema de quan la Guerra Civil tot just s’havia acabat i s’estava en ple apogeu de la Segona Guerra Mundial, però és el que han experimentat la Tània Ruiz i el Miquel. A casa dels pares de la Tània conserven un Vega Sicilia Único del 1941 (avui seria de la DO Ribera del Duero) i a la família del Miquel, dos Viña Tondonia del 1942 (que ja duen el segell de la llavors denominada DO Rioja). Les dues referències són negres mítics que desperten l’admiració dels amants del vi. Al pare de la Tània li van regalar el Vega Sicilia fa 15 o 20 anys, així que quan va arribar a les seves mans ja era tota una joia vintage. Un amic de la Tània es va interessar per l’ampolla. “Em va dir que me’n donava uns 400 euros, però els meus pares no el van voler vendre perquè creien que en podien treure més”, explica. També ho van intentar a través del portal Ebay (els hi van oferir 610 euros) i en alguna botiga de vins, però l’ampolla ha seguit en unes golfes. “Aquest vi crec que ja no es pot beure perquè no l’hem conservat bé”, es tem, si bé admet que tenen curiositat: “La clau seria obrir-lo i saber si és bo o dolent, però si l’obrim perd el valor”. Per la seva banda, la família del Miquel va trobar les dues ampolles de Viña Tondonia endreçant la casa que havia deixat l’àvia en herència. “Un vi de tants anys... Serà bo, no serà bo... Si es volgués vendre, quan te’n podrien donar?”, es planteja, i està convençut que “hi ha molta gent que està en la mateixa situació”.

Vins nascuts en temps de guerra

El que té clar el Miquel és que, sent del 1942, és un vi nascut en una època en la qual les anyades devien ser “complicades” per ser temps de guerra. Ho corrobora María José López de Heredia, besneta del fundador de l’històric celler López de Heredia d’Haro (La Rioja), obert el 1877 i que elabora el Viña Tondonia. “A Espanya faltava gasolina, i des del maig del 1942 hi havia restriccions d’ús de cotxes particulars”, detalla, fet que va afectar-los. El celler tenia l’oficina a Madrid i s’havien de moure per Espanya per vendre mentre a fora hi havia la Segona Guerra Mundial. A més, els preus anaven a la baixa i hi havia molta competència.

Malgrat això, les gelades i les pedregades, l’anyada va ser “superba” a La Rioja, i el Viña Tondonia del 1942 la família l’ha pres en moments ben especials, com el centenari d’una tia àvia. És una mescla d’un 70% de raïm ull de llebre, un 20% de garnatxa, un 5% de morastell i un 5% de carinyena, i recomana prendre’l amb calma, com a molt acompanyat de xocolata o formatge a les postres o d’un peix poc condimentat. Avui dia equivaldria a un gran reserva i no es va comercialitzar fins a 20 anys després. “Es tractava de vins que, per la seva qualitat especial i per ser partides molt petites, tenien més garanties per envellir en ampolla conservant joventut”, explica López de Heredia. Per a ella, “el vi mai mor, es transforma, s’ ajereza [s’oxida] o s’avinagra”, i li passa gairebé com a les persones. “Els grans vins són els que envelleixen conservant-se joves”, sosté. En el cas de les ampolles del Miquel, el vi podria estar com si tingués 20 o 30 anys. També hi afegeix que l’anyada del 1942 “es cotitza molt”. Al celler valoren en uns 1.500 euros l’ampolla, però en un restaurant valdria el doble o el triple. Respecte al vi de la Tània, el director tècnic de Vega Sicilia, Gonzalo Iturriaga, diu que el 2015 va tenir la sort de tastar l’anyada del 1941 als Estats Units d’una ampolla que guardava un col·leccionista. “Em va semblar deliciosa”, afirma. En un cas com el de la Tània, recomana: “Obrin l’ampolla i gaudeixin-la”. A diferència de López de Heredia, a Vega Sicilia no disposen d’informació històrica (cal imaginar que l’Único del 1941 és d’ull de llebre i possiblement cabernet sauvignon, picapoll o malbec) i totes les ampolles que s’elaboraven acostumaven a vendre’s, així que ara recompren lots a col·leccionistes per tenir-ne d’històriques. “El que és meravellós de Vega Sicilia és la capacitat d’envelliment”, destaca. A parer seu, “el vi arriba a morir”, però depèn de com es conservi, i a ell els vins de més de mig segle l’apassionen, però no tothom els comprèn. La sommelier barcelonina Meritxell Falgueras especifica que els vins negres vells poden haver perdut color (fet que pot ser un dels motius perquè trobem pòsits) i mostrar aromes pròpies de l’evolució, les denominades terciàries: a capsa de cigars, a fulla de tabac, a espècies o a fruita seca.

Vi de la tomba de Tutankamon

A la família del Miquel encara no han decidit què fer amb el Viña Tondonia del 1942. “És possible que ens l’acabem bevent, tard o d’hora, qui sap si quan acabi la pandèmia”, diu. Això és el que anima a fer Josep Roca, del Celler de Can Roca. “Jo els diria que hi dediquin temps, que l’obrin i el disfrutin”, diu Roca, que assegura que estan davant “l’oportunitat de tastar una història líquida embotellada”. Roca no concep la paraula caducitat en el vi. “És massa limitant, i fins i tot en els defectes hi pot haver la virtut”. Defensa que la vida d’un vi pot anar molt enllà. “Per a mi, fins a temps immemorials”, etziba, i té motius per dir-ho. “He tingut la sort de poder tenir a casa pols de vi de la tomba de Tutankamon. Em sembla fascinant tenir un vi de milers d’anys, encara que sigui en pòsit, o haver pogut donar en un tast de 1.200 persones una gota d’un vi del 1805. Si a sobre és bo, ja és la repera”. I si no ho és, valora el seu paper com a testimoni d’un temps, ja que “la gràcia del vi és que té una vida que va més enllà de les generacions” i permet fer un passeig per la història.

A qui opti per mirar de vendre un vi, Roca li recomana consultar-ho amb algun expert o en botigues especialitzades en vins, si bé no acostumen a comprar-ne a particulars, almenys a les barcelonines Celler de Gelida (comerç del 1895 on Falgueras és la cinquena generació) ni Vila Viniteca, sobretot pels dubtes sobre com hauran estat conservats. El responsable de botigues de Vila Viniteca, Jordi Arnal, diu que els vins que tenen només procedeixen dels cellers o dels distribuïdors que en garanteixen una conservació adequada, però no de particulars. “El primer que els hi dic és que se’ls beguin”, assegura. També hi ha col·leccionistes i subhastes de vins que es mantenen en bon estat. “Es revaloren molt”, constata Arnal. Un lot de Vega Sicilia es pot adjudicar per 12.000 euros, i un de Romanée Conti, per 300.000 o 400.000 euros. De fet, en els últims anys els vins de fa dècades van buscats per tastar un altre moment històric, però, com tot, això va a gustos.

Com conservar els vins

La sommelier Meritxell Falgueras recalca la importància de la conservació. “Si els vins els tens amb exposició solar, soroll, i una humitat i una temperatura que no toquen es fan malbé”, adverteix. Perquè envelleixin bé, a més de ser d’una bona anyada i d’estar elaborats perquè resisteixin el pas dels anys, va bé que siguin vins més alcohòlics. Ho són els dolços o els generosos (als quals s’hi ha afegit alcohol), com ara els xerès o els porto (al Celler de Gelida tenen anyades de fa més d’un segle). Amb el seu nou llibre, #Divinament (Larousse), Falgueras busca acostar el vi a tothom i ofereix consells de conservació: bona ventilació, foscor, calma i silenci, temperatura de 14-16 graus amb un 75% d’humitat, i en horitzontal en el cas dels negres. El crític de vins José Peñín ha escrit en el seu blog l’entrada L’aventura de destapar un vi vell, amb la qual ajuda a identificar si l’ampolla està en bon estat tenint presents aspectes com el tap o si s’ha evaporat una part del vi.