Estils 07/11/2015

La vida de la roba

La frase “És que no sé què posar-me” sona amb freqüència davant les portes obertes dels nostres armaris

Regina Rodríguez Sirvent
5 min
La vida  de la roba Com podem consumir  èticament a Catalunya?

BarcelonaEl juliol de l’any 2009, després de dos dies d’escorcoll, la policia britànica va trobar el cos sense vida de Joan Cunnane sota una caixa que li havia caigut al damunt i en què deia “roba nova”. El cas de la Sra. Cunnane és una bona metàfora del que està passant amb el consum compulsiu de la nostra societat.

A Catalunya es generen 60.000 tones de residus de roba a l’any, de les quals només es reciclen o es recullen entre el 10% i el 20%. La resta acaba a la brossa. En els últims tres anys hem passat de comprar 17 peces de roba a l’any a comprar-ne 34 i la seva mitjana de vida és de 6 mesos. I, efectivament, la frase “És que no sé què posar-me” sona amb freqüència davant les portes obertes dels nostres armaris.

Però què ha passat? ¿Ens hem tornat bojos o què?

L’explicació d’aquest canvi bestial comença el 15 de maig del 1975 en una cantonada del carrer Juan Flórez de la Corunya, quan un fabricant de barnussos decideix començar a vendre-hi roba. Aquell home, de nom Amancio i de cognom Ortega, canvia la manera en què sempre s’havia venut la roba: passa d’oferir dues col·leccions a l’any a oferir-ne una de nova cada setmana, rèplica de l’alta costura, més barata i en edicions limitades.

Així és com neix l’esport més practicat de la societat capitalista: el shopping. Però no és un shopping qualsevol, és de l’especialitat fast fashion, el tipus de moda que optimitza la cadena de producció de manera que la roba es fabrica ràpidament i resulta barata per poder oferir-ne més al gran consum a preus supercompetitius. Així és com, entre altres coses, hem acabat passant d’anar a la botiga dues vegades a l’any a anar-n’hi 17, i de comprar 17 peces a comprar-ne 34.

Però la roba que comprem té un cost molt més alt del que en realitat paguem. Abans de fer la cua per arribar a la caixa registradora -una cua similar a la que fem als parcs temàtics- i marxar més o menys feliços amb les noves adquisicions, aquesta roba ha passat per un llarg procés de producció que en molts casos té implicacions ambientals i socials brutals.

Per exemple: per cultivar el cotó, que cobreix aproximadament el 47% de les necessitats del sector tèxtil i dóna feina a més de 100 milions de persones a escala mundial, s’utilitzen pesticides i herbicides perillosos i contaminants que enverinen els pagesos, la terra i l’aigua. Els tints i blanquejadors que s’usen en l’acabat del teixit també són molt contaminants i poden arribar a ser tòxics. I un gran percentatge dels treballadors de la indústria tèxtil -s’estima en un 80%- cobren salaris irrisoris i pateixen discriminació i condicions laborals indignes. Una realitat que va sortir a la llum amb episodis com el de l’edifici Rana Plaza, a Savar, Índia, on l’abril del 2013 van morir 1.129 persones i 2.515 en van resultar ferides, la majoria de les quals eren treballadors del sector tèxtil.

Arran d’accidents com aquest el moviment de moda responsable i sostenible va començar a notar-se amb més força. Fins aleshores l’única alternativa que teníem al fast fashion era reduir el consum, ja que el mercat es limitava a donar-nos més o menys el mateix. En l’àmbit mundial el punt d’inflexió el van marcar un químic alemany i un arquitecte americà, quan l’any 1990 van fundar el model Cradle to Cradle -del bressol al bressol-, amb què proposen un sistema industrial que no només sigui eficient sinó que sobretot no produeixi residus. El moviment suggereix que el lema “Reduir, reciclar, reutilitzar” en certa manera també perpetua mètodes en què els productes van del “bressol a la tomba”, i això fa que el cicle no es tanqui. Cradle to Cradle, en canvi, inventa el concepte upcycling, que consisteix a crear un producte de més valor que l’anterior i que el producte no mori, sinó que torni al cicle.

Fiona Capdevila és dissenyadora de moda, estudiant de recerca en art i disseny a la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en el tema. “Dissenyar roba a partir de peces fetes és molt laboriós, tens limitacions quant a mides, colors, etc.; has de ser més flexible, no tens un full en blanc. Però és sostenible i això és l’important. Quan selecciono la roba amb la qual treballaré em trobo moltíssimes peces que encara duen l’etiqueta. És increïble. A més, treballar en moda ètica no és fàcil perquè estam acostumats a comprar samarretes a 5 €, i si treballem amb empremta 0, dissenyant i produint aquí, els treballadors no poden cobrar els 30 cèntims al dia que cobren els treballadors que fan samarretes de 5 €. Però les coses estan canviant, la gent és més conscient”. Iniciatives com la barcelonina Movestoslow.com, la primera plataforma online de moda sostenible de l’estat espanyol, són termòmetres del canvi: el 2014 van començar amb 21 marques i enguany ja en tenen 50, amb només dues d’internacionals.

Què es considera moda ètica o sostenible?

Segons l’Associació de Moda Sostenible de Barcelona, una peça de roba és ètica i sostenible quan s’han respectat les persones que l’han produïda, s’ha tingut en compte l’impacte ambiental, s’ha potenciat l’ús de matèries primeres sostenibles o la reutilització de les existents, i els processos per produir-la han sigut com més sostenibles millor.

Les botigues de roba vintage o de segona mà, amb una àmplia oferta a Barcelona, també entren dins d’aquesta categoria. L’onada sostenible també ha arribat a marques de gran consum, però sovint les empreses que han aconseguit el certificat GOTS, que confirma que han respectat les regles de l’economia sostenible, es barregen amb les que fan l’anomenat greenwashing, en què una gran campanya de màrqueting magnifica una economia ètica simbòlica. En qualsevol dels casos, per bé o per mal, la decisió només depèn de nosaltres mateixos. I com bé diu l’expressió, la moda o serà sostenible o no serà.

Com podem consumir de manera ètica?

Si als vostres cosins ja no els agrada el vostre estil podeu portar la vostra roba als contenidors de Roba Amiga. Així no només col·laborareu amb la preservació del medi ambient, sinó que també ho fareu amb la inserció laboral. Roba Amiga, que treballa amb uns alts estàndards de qualitat, fa una rigorosa selecció de les peces i les distribueix en botigues de roba de segona mà, majoristes de roba del tercer món, reciclatge per a fer draps o altres utilitats si l’estat la fa inservible.

Per introduir-vos en el consum ètic trobareu marques com Pell de Raïm, que ofereix edicions limitades de roba teixida amb materials naturals i que està a punt de llançar una nova col·lecció de roba interior masculina.

Però per trobar teixits autèntics, busqueu els sacs de cafè que fa servir Sylvia Calvo per als seus dissenys, o Organic Cotton Colours, que són proveïdors de cotó orgànic produït a Catalunya. A Movestoslow.com, plataforma online de venda de moda sostenible, escullen les seves marques segons l’estil i prioritzen una línia cool-chic. Fa una setmana algunes d’aquestes marques van desfilar pel SwitchMed Connect, un esdeveniment organitzat per Moda Sostenible de Barcelona que recull líders de la matèria d’innovació ecològica i social dels països del Mediterrani.

stats