Estils 03/09/2021

Viure separats, l'opció per a solters que troben parella en edat adulta

La por a tenir una nova relació que mantingui rols del passat provoca que moltes parelles triïn tenir un compromís però sense compartir casa

Francine Russo / The New York Times
3 min
Molts adults comencen noves relacions, però no sempre van a viure junts

Un temps després de quedar-se vídua, la psicoterapeuta de Chicago Linda Randall, que acabava de fer 78 anys, va notar que l'amistat que tenia amb un home, vidu com ella, anava a més. Havien sigut parella de joves, però va ser ben superada la setantena que la casualitat els tornava a unir i havien reprès l'amistat. El contacte va anar cada vegada a més, però Randall va pensar-se molt seriosament quin havia de ser el següent pas a fer, sobretot després d'haver perdut el seu marit: "Ell no estava gaire en forma, havia tingut dos atacs de cor i volia tenir molt clar cap a on aniríem”, explica. Casualment, la seva nova parella vivia a l'altra banda del carrer i passaven la majoria de nits junts al seu apartament. Després de sortir durant més d’un any, l'home va proposar a Randall que anessin a viure junts. Ella va dir que no. "Al principi va fer-li mal, però m'agrada tenir el meu espai. A més, tenim maneres diferents d'entendre algunes qüestions relacionades amb la casa". La cosa es va complicar a principis d'any, quan ell va necessitar ajuda quan estava convalescent a causa d'una operació. Randall va contractar un cuidador perquè l'ajudés en tot el que fes falta, i fins que estigui bé no se'n separarà. La seva parella s'espavila tot sol amb un caminador i passa els caps de setmana amb ella, quan el cuidador és fora: la seva intimitat està salvada.

Després que la taxa de divorci des de la dècada dels 90 s'hagi duplicat en persones de més de 50 anys, exemples com el de Randall i la seva parella són cada vegada més nombrosos. Són els adults grans que busquen (i troben) l'amor com un antídot contra la soledat, però sovint, i especialment les dones grans, temen que començar un afer romàntic els porti cap a una relació i atenció a temps complet. Per evitar que passi això, hi ha persones que només volen satisfer les seves necessitats socials a partir de relacions familiars i d'amistat. És el cas de Margaret Widuckel, una infermera vídua de 75 anys de Melbourne, que de vegades troba a faltar tenir una parella íntima, però que veu coses al seu voltant que la preocupen: "Les meves amigues tenen marits fràgils que fan que els sigui complicat seguir les activitats pròpies. A més, totes les seves converses van sobre això o allò altre que els han dit en la seva última visita al metge".

Oblidar els rols

Hi ha diversos estudis científics sobre persones grans i divorciades que troben l'amor de nou i van a viure juntes, però els de l'altra banda cada vegada són més. Ens referim a aquelles parelles que aposten per relacions que ja tenen nom en anglès: els LAT (living apart together); és a dir viure junts però separats. Són relacions romàntiques, amb un compromís absolut i a tan llarg termini com permeti la salut, però en les quals els integrants no comparteixen casa, ni tenen la intenció de fer-ho. "Un dels grans atractius dels LAT és evitar la responsabilitat d'acabar fent de cuidador d'algú a temps complet", explica Ingrid Arnet Connidis, professora emèrita de sociologia a la canadenca Western University de London, Ontario. "Les dones ja es van ocupar en el seu moment de fills, pares i parelles de sempre. Ara volen evitar tornar a caure en aquests rols tradicionals de gènere". 

Encara que els estudis científics no han aprofundit prou en la demografia dels LAT, almenys apunten que són un tipus de relació més freqüent entre qui té nivells socioeconòmics alts, ja que porten implícit poder mantenir dues cases separades. De fet, les dades expliquen que les persones més riques són les que tenen més possibilitats de tornar a formar una nova parella després de divorciar-se.

En algunes zones d'Europa les LAT fa anys que es comptabilitzen i cada vegada van a més. Als Països Baixos, per exemple, grans enquestes d'abast nacional ja agregaven preguntes que rastrejaven aquest tipus de relacions. Susan L. Brown, sociòloga de la Universitat d'Ohio, lamenta que aquesta pràctica demoscòpica no arribés a Nord-amèrica: "Les enquestes generalment pregunten qui viu en una casa, i no qui opta per la separació de llars". Als Estats Units i el Canadà és una opció molt popular, però no es disposa de dades científiques. El que sí que es tenen són algunes pistes a nivell local, com el cas d'una antiga enquesta que determinava el mode de vida dels residents de Wisconsin de més de 50 anys que tenien parella tot i ser oficialment solters: el 32% eren LAT.

Les relacions de gent gran estan creant noves maneres de gaudir de la intimitat i fer-ho compatible amb el suport del matrimoni. Els membres d'una parella LAT es brinden principalment suport emocional entre si, però no atenció pràctica. Algunes parelles assumeixen certa cura, però no a temps complet. "Una vegada estan en aquesta relació –explica Connidis–, les parelles acaben més disposades a cuidar-se mútuament del que pensaven, però no necessàriament al mateix nivell que un matrimoni".

stats