La volta al món en 5 begudes d’estiu

L’època de calor és un bon moment per experimentar i descobrir algunes de les barreges fredes que triomfen més enllà de casa nostra

Viatjar i conèixer món és una qüestió de moviment, però endinsar-se en altres cultures no s’aconsegueix només agafant avions. Una bona manera de viatjar és a través del paladar, degustant menges i begudes de països llunyans. L’estiu i la seva calor assedegadora són una bona excusa per descobrir begudes d’indrets llunyans.

Cafè 'frappé' (Grècia)

Quan un visitant arriba a Atenes una de les primeres imatges que té són grecs i més grecs xarrupant una canya per la qual puja un líquid de color marronós. Es tracta d’un cafè frappé, la beguda nacional de Grècia. Bàsicament, és un cafè amb llet fred i ben remenat, però no fet de qualsevol manera, té les seves normes. “El cafè frappé es fa amb cafè soluble, normalment de la marca Nescafé. Es podria fer amb d’altres, però els comerços i els clients no les volen”, explica Petros Paschalidis, propietari de Lukumas (als carrers Torrent de l’Olla, 169, i Valldonzella, 36), un dels pocs establiments de Barcelona on es pot prendre la beguda i degustar els tradicionals dònuts grecs, els lukumas. El cafè frappé, que normalment es fa amb llet evaporada, es va popularitzar a Grècia l’any 1957 a la Fira Internacional de Tessalònica. Un representant de Nescafé, Giannis Dritsas, estava mostrant un nou producte per a nens, una beguda instantània de xocolata que es feia amb una coctelera. Al mateix temps, un dels seus treballadors, Dimitris Vakondios, buscava una manera de fer-se el seu cafè soluble i al no trobar aigua calenta el va barrejar amb aigua freda i gels a la coctelera.

De fet, Paschalidis assenyala que un element imprescindible per aconseguir la textura del frappé és el vaporitzador de llet, i avisa que no serveix utilitzar un batedor de braç dels que tenim a casa. “A Grècia tothom té el seu vaporitzador, alguns funcionen amb bateries i la gent se’ls endú a la platja”, diu. Alerta, però, que el frappé ha trobat un dur competidor: el freddo cappuccino, que es fa amb un cafè de més qualitat i amb doble càrrega.

'Iced matcha latte' (Xina / Japó)

L’intens color verd del matxa ja fa temps que cada cop és més popular a casa nostra. Tot i que se l’associa amb el Japó, el seu origen és xinès i les primeres notícies d’aquesta beguda daten de la dinastia Song (960-1.279). El te va fer el salt al Japó l’any 1191 gràcies al monjo budista Eisai i la introducció del budisme zen al país. Amb el temps, aquest especial te molt va desaparèixer de la Xina i va arrelar al Japó per la seva vinculació amb els monestirs budistes. Entre el segle XIV i XVI, les classes altes de la societat japonesa el van fer seu.

La versió freda i amb llet –preferiblement vegetal– és una petita perversió del seu caràcter ritual originari. Tradicionalment, es prepara utilitzant una cullereta de bambú anomenada chashaku que ens dona la mesura de la quantitat de te que s’ha d’utilitzar. Posteriorment s’hi afegeix aigua no gaire calenta (a Tea Shop recomanen que estigui a 80 ºC) i es remena amb una brotxa de bambú anomenada chasen fins a aconseguir una consistència cremosa. Una vegada tenim aquesta preparació base, hi afegim la llet vegetal que vulguem i els glaçons, perquè estigui ben fred. A Tea Shop recomanen utilitzar glaçons reutilitzables -fets amb plàstic alimentari farcits d’aigua purificada-, ja que quan els normals es desfan dilueixen la intensitat del matxa i això ens obliga a posar-ne més quantitat.

Lassi de mango (Índia i Pakistan)

El lassi és una beguda que ens porta directament a l’Índia i el Pakistan. Originaria del Panjab, és refrescant i digestiva i pot tenir versions salades i dolces. La seva base és el dahi, un iogurt típic de l’Índia, i aigua i, si es vol fer en la seva versió més tradicional, s’hi afegeix una mica de sal i comí molt.

Tot i que el salat és el més comú al subcontinent indi, fora de les seves fronteres la versió més coneguda és la dolça i, en concret, la que porta polpa de mango. Elaborar-lo és relativament fàcil: es tracta de barrejar un bon mango amb iogurt natural, una mica de cardamom i gel en una batedora i triturar tot fins que quedi la textura d’un batut refrescant.

'Pink lemonade' (EUA)

Intentar apropiar-se de la llimonada és una tasca difícil, bàsicament perquè aquesta beguda refrescant es consumeix, en diferents varietats, gairebé arreu del món. De fet, la primera referència escrita que en tenim es va trobar a Egipte i data del segle X. Llavors ja es consumia una beguda feta amb llimones -que s’haurien introduït des de l’Àsia-, dàtils i mel. Gràcies a la Geniza del Caire, un dipòsit que recull aproximadament 200.000 manuscrits jueus, sabem que en aquella època ja es consumien i s’importaven ampolles de suc de llimona amb sucre, una barreja coneguda com qatarmizat

La versió rosada de la llimonada té, però, els seus orígens als Estats Units, tot i que el debat sobre el seu descobridor encara està obert. Hi ha dues teories plausibles, i totes dues relacionades amb el circ. Un dels possibles inventors seria Henry E. Allott, un noi de Chicago que es va unir al circ en la seva adolescència. Segons el seu obituari, publicat el 1912 al New York Times, Allot hauria inventat accidentalment la beguda quan li van caure un caramels vermellosos de canyella en un cubell amb llimonada tradicional. Feta la pífia, i sense temps per arreglar-ho, va decidir vendre la llimonada com havia quedat, és a dir, rosada ( pink ). L’altra teoria sobre l’origen la recull Harvey W. Root al llibre The ways of the circus. L’inventor de la pink lemonade seria Pete Conklin, un treballador d’un circ que l’any 1857 es va quedar sense aigua per fer la llimonada que havia de vendre. Sense gaire temps per reaccionar, Conklin va decidir utilitzar l’aigua bruta en què un dels saltimbanquis del circ havia netejat les seves mitges roses. Conklin va batejar el resultat com llimonada de maduixa i, segons Root, les vendes es van duplicar. Tot i que cap dels seus orígens és gaire seductor, la pink lemonade entra pels ulls i és fàcil de fer: per aconseguir el toc rosat, només fa falta afegir suc de nabius o maduixes.

Pinya colada (Puerto Rico)

Si hi ha una beguda que ens convida a deixar-nos portar per les vacances és la pinya colada, un còctel que barreja crema de coco (3 cl), suc de pinya (9 cl), rom (3 cl) i gel picat. Tot i que hi ha una història que relaciona el naixement de la barreja amb un pirata del segle XIX, el porto-riqueny Roberto Cofresí, l’hotel Caribe Hilton, ubicat a San Juan, fa anys que en reclama l’autoria. Segons la seva versió, el creador del còctel va ser Ramón Monchito Marrero, un dels bàrmans del resort, que l’any 1954 va rebre l’encàrrec d’inventar la beguda de referència del bar de l’hotel. Després de molta experimentació, va trobar una barreja que, segons ell, “capturava la veritable naturalesa i essència de Puerto Rico”. “Al principi era una barreja només de crema de coco i suc de pinya”, explicava Pablo Torres, director general de l’hotel durant la celebració dels 50 anys del còctel. “No tenia rom i l’anomenàvem refresc. Llavors a l’illa tampoc hi havia batedores, així que ho preparava amb una coctelera. Quan van arribar les batedores, vam començar a afegir el rom i el gel picat i es va fer molt popular”, recordava.

Malgrat que el Caribe Hilton és oficialment el lloc de naixement de la pinya colada, el restaurant Barrachina, també a San Juan, afirma que el còctel el van crear ells. Segons la seva versió, va ser un bàrman espanyol de l’establiment, Ramón Portas Mingot, que va crear la beguda l’any 1963. ¿La principal diferència entre la versió de Marrero i Portas? L’últim hi va afegir llet condensada.