Estils 06/02/2017

Amos Oz: contra el fanatisme

Per a l’intel·lectual israelià, la llavor del fanàtic sempre brota quan s’adopta una actitud de superioritat moral

Dídac P. Lagarriga
4 min
Ara es torna a publicar l’edició revisada i ampliada del llibre Contra el fanatismo (Siruela), de l’intel·lectual israelià Amos Oz.

BarcelonaEls fanàtics són sempre els altres? Amenaçats per fanatismes de tot tipus, costa desgranar qui és realment fanàtic, on s’amaga la llavor que, sobtadament, germina. Assistim periòdicament a crims contra la humanitat amb el pretext, precisament, de posar fi al fanatisme, fent encara més permeable la frontera entre qui és fanàtic i qui no ho és. Però més enllà d’aquest fanatisme declarat i violent, n’hi ha un de més subtil i proper, un fanatisme més difícil de copsar i que no sempre estem disposats a admetre.

Necessitem, doncs, experts a l’hora de mostrar-nos aquest fanatisme que s’escola en la quotidianitat. Experts a mostrar-nos-el i a proposar antídots, potser no per erradicar-lo, però sí per amansir-lo. El gran intel·lectual Amos Oz (Jerusalem, 1939) assegura, amb el seu to irònic tan característic, que la seva infantesa a Jerusalem l’ha fet expert en fanatisme comparat, i proposa: “Potser és hora que qualsevol escola, qualsevol universitat, organitzi com a mínim un parell de cursos de fanatisme comparat, ja que el fanatisme sorgeix a tot arreu. No em refereixo només als fanàtics declarats, aquells que veiem a la tele entre multituds histèriques que criden consignes en llengües que no entenem. No, el fanatisme sorgeix a qualsevol lloc. I les seves formes més silencioses, més civilitzades, són presents en el nostre entorn i fins i tot dins de nosaltres mateixos. Conec molts pacifistes desitjosos de disparar-me només per defensar una estratègia lleugerament diferent de la seva per assolir la pau amb els palestins”.

Un clàssic sempre actual

Ara es torna a publicar l’edició revisada i ampliada del llibre Contra el fanatismo (Siruela), on Amos Oz s’endinsa d’una manera exquisida en una qüestió, malauradament, tan actual com sempre. “El fanatisme és més vell que l’islam, més vell que el cristianisme, més vell que el judaisme, més vell que qualsevol estat i que qualsevol govern o sistema polític, més vell que qualsevol ideologia o creença”, afirma, mentre puntualitza: “No estic suggerint que qualsevol que manifesti opinions vehements sigui un fanàtic, esclar que no. Dic que la llavor del fanàtic sempre brota quan s’adopta una actitud de superioritat moral que impedeix arribar a un acord. És una plaga molt comuna que, lògicament, es manifesta en diferents graus”.

Per a Oz, l’essència del fanatisme rau en aquest desig d’obligar els altres a canviar, “en la tendència tan comuna de millorar el veí, d’esmenar la nostra dona, de fer enginyer el nen o de corregir el germà, en lloc de deixar-los ser”, assenyala l’autor, conscient d’arribar ben endins en aquesta descripció que va més enllà del tòpic benintencionat. Per això afegeix: “El fanàtic és una criatura d’allò més generosa. Sovint està més interessat en els altres que en ell mateix. Vol salvar la teva ànima, redimir-te. Alliberar-te del pecat, de l’error, de fumar. Alliberar-te de la teva fe o de la teva falta de fe”. Així, la tendència fanàtica necessita l’altre fet de fang moll per modelar-lo, un altre buit on poder abocar expectatives i projeccions, un altre inert que, quan no compleix el seu rol, encén el fanàtic fins al punt de voler-lo eliminar. Aquell altre imprevist, autònom, diferent, és el pitjor enemic de la ment fanàtica.

Amoz Oz reitera aquestes subtileses que sovint no copsem: “Molt sovint, el fanatisme comença a casa, precisament per la urgència tan habitual de canviar un ésser estimat pel seu propi bé. Comença per la urgència de dir-li a un fill: «Has de ser com jo, no com la teva mare», o «Has de ser com jo, no com el teu pare» o «Per favor, sigues molt diferent de nosaltres dos». O quan en una parella un li diu a l’altre: «Has de canviar, has de ser com jo, o si no aquest matrimoni no funcionarà»”.

Humor i imaginació

¿Hi ha remei, doncs, contra aquesta malaltia dels cors? ¿O, si més no, un antídot que ajudi a frenar-la, a no deixar-nos que ens arrossegui? Oz respon: “D’una manera modesta, sent prudent, crec que la imaginació potser pot immunitzar de manera parcial i limitada contra el fanatisme. Crec que una persona capaç d’imaginar el que les seves idees impliquen pot convertir-se en un fanàtic menys complet, cosa que ja implica una lleugera millora”.

A més de la capacitat d’imaginar quines conseqüències reals pot tenir el que desitgem per als altres, el sentit de l’humor també és un gran remei. “Mai he vist un fanàtic amb sentit de l’humor. Ni he vist que una persona amb sentit de l’humor es converteixi en un fanàtic, tret que l’hagués perdut abans. Sovint els fanàtics són molt sarcàstics, però amb gens d’humor, ja que tenir sentit de l’humor implica riure’s d’un mateix”, explica Oz.

L’intel·lectual proposa, a més, una imatge poètica i convincent per veure’ns a nosaltres mateixos: la persona no com a illa, ni com a terra ferma, sinó com a península: “Tots som una península amb una meitat unida a terra ferma i l’altra mirant al mar -escriu a Contra el fanatismo-. Una meitat està connectada a la família i als amics, a la cultura i a la tradició, al país, al sexe, al llenguatge i a molts altres vincles. I l’altra meitat vol que la deixin mirar l’oceà en pau. Penso que ens haurien de permetre seguir sent penínsules. Qualsevol sistema polític i social que ens converteixi a cadascú de nosaltres en una illa darwiniana i a la resta de la humanitat en enemic o rival és una monstruositat. I serà millor que ho recordem abans d’intentar modelar-nos els uns als altres i girar-nos l’esquena o que la persona que tenim al costat es torni com nosaltres quan el que realment ell o ella necessita és mirar l’oceà una estona. Això es pot aplicar a grups socials i cultures i, lògicament, a israelians i palestins. Cap dels dos és una illa i cap d’ells pot barrejar-se completament amb l’altre. Aquestes dues penínsules haurien de relacionar-se i a la vegada deixar-les al seu aire. Sé que és un missatge poc usual en aquests dies de violència, ira, venjança... Cert sentit de l’humor, la capacitat d’imaginar-se l’altre i la capacitat de reconèixer la qualitat peninsular de cadascú de nosaltres, poden ser almenys una defensa parcial contra aquest fanatisme que tots portem a dins”.

stats