Estils 19/01/2018

Audrey Hepburn, del minimalisme a l’eternitat

Avui fa 25 anys que va morir l’actriu Audrey Hepburn, icona d’estil que ho va ser per senzilla i singular (i per la mà d’Hubert de Givenchy)

Laura Sangrà
5 min
Una imatge del film 'Sabrina'

Barcelona“Braços esquelètics, gens de pit i un coll allargassat fins a l’infinit”. Aquest va ser l’escàner que li va fer a primer cop d’ull Edith Head, responsable de vestuari del film Vacances a Roma (1953). Esclar que s’ha de tenir en compte que Head esperava prendre-li mesures a Elizabeth Taylor, perquè el paper de princesa que va d’incògnit per la città eterna era per a la d’ulls violeta, però Audrey Hepburn va fer una prova de càmera tan captivadora que els productors no van dubtar a triar-la. I allà, davant d’aquell cos llarg i magre, Head no va dubtar a proposar-li que fes servir postissos i farciments. Hepburn mai va fer-li cas i juntes van guanyar l’Oscar a la millor interpretació i al millor vestuari per Vacances a Roma. I no van ser els últims. Aquesta anècdota que recull el volum Dressed: a century on Hollywood costume design, de Deborah Nadoolman (HarperCollins, 2007), és un bon exemple del poc que va claudicar Hepburn amb la bellesa canònica del moment, i precisament això és el que la va convertir en un mite: va optar per ser autèntica i diferent en lloc d’entrar amb calçador -i farciments- al motlle de la dona del moment, voluptuosa, rossa i carregada de joies. La simplicitat era el seu segell personal, una senzillesa molt estudiada que amb el pas del temps va anar convertint-se en una sofisticació naïf absolutament minimalista. Havia nascut una icona. “No em veig com una icona. El que té la gent al cap no és el que jo hi tinc. Només vaig a la meva”, clamava Hepburn segons recull el llibret A to Z of Hollywood Style, de Sinty Stemp (V&A Publishing, 2012).

Els ulls de Givenchy

Just en l’època en què Hepburn començava a fer-se un nom va tenir la sort de conèixer casualment el dissenyador francès Hubert de Givenchy. Es va enamorar dels seus dissenys, i per això quan va haver d’encarar el paper de Sabrina (1954) va pactar amb el director, Billy Wilder, que, malgrat que Edith Head faria el vestuari, s’hi afegirien uns quants vestits fets a París per… Givenchy. “Els seus vestits eren divins. Sentia que havia nascut per portar-los”, va arribar a declarar l’estrella.

Hepburn va estar nominada a millor actriu però en aquella ocasió l’únic Oscar que es va endur la pel·lícula va ser pel vestuari. Head és, actualment, la dona que té més premis Oscar: vuit, dos dels quals per haver vestit Hepburn. Amb Givenchy en va guanyar un i va estar-hi nominada en una altra ocasió -pel vestuari d’Una cara amb àngel (1957)-, però sempre li va coure que Hepburn no li fes plena confiança. El motiu era que Head la veia com el personatge que havia d’encarnar, i en canvi Hubert de Givenchy la veia com qui era, Audrey Hepburn.

Un tàndem imbatible

El punt d’inflexió en la carrera de Hepburn va ser Esmorzar amb diamants (1961), la pel·lícula que ha deixat més estilismes icònics a la retina del món. Des del vestidet negre més mític de tota la història del cinema fins a la camisa de dormir i antifaç amb què obria la porta Holly Golightly sense oblidar el barret negre d’ala ampla. “Els barrets de Givenchy! En els plans curts sempre emmarcaven el rostre d’una manera meravellosa”, va dir Hepburn en una ocasió, segons recull el volum The costumes make the actors: A personal view, de Regine i Peter Engelmeier (Prestel, 1997).

A Esmorzar amb diamants ja tot el vestuari estava firmat per Hubert de Givenchy, que el 21 de febrer farà 91 anys. Sense ell, Hepburn no hauria estat al podi d’estrelles memorables d’aquell Hollywood daurat. Sense ella, ell hauria sigut el dissenyador impecable, elegant i curós que ha sigut, però no hauria tingut un lloc a l’Olimp del cel·luloide. L’admiració era mútua, i el profit, també. “Depenc de Givenchy tant com les nord-americanes depenen dels seus psiquiatres”, va reconèixer l’actriu.

La transcendència de Hepburn no s’entén sense la feina de Givenchy. Si encara ara, un quart de segle després de la seva mort i més de mig segle després de l’estrena de la seva pel·lícula cabdal - Esmorzar amb diamants -, la imatge d’Audrey Hepburn amb el vestidet negre i el cigarret penjant dels llavis omple llibretes, tasses, samarretes, capses de maquillatge, postals i parets de cases d’arreu del món és perquè Givenchy la va vestir com el que podia ser: una estrella i una icona.

L'actriu, a la pel·lícula 'Esmorzar amb diamants'

Sense joies

Malgrat les perles i els diamants que duia al film mentre esmorzava, Hepburn no se solia guarnir amb joies. I això, en una època en què el més habitual era lluir dues o tres voltes de perles, era singular. “No duia ni una joia i semblava una reina”, va dir d’ella Eva Gabor, segons recull el llibre A to Z of Hollywood Style.

Així, prescindint de les joies, va reblar una imatge nítida, polida, simple, elegant i fàcil de captar i d’entendre a primera vista. Va ser una pionera del minimalisme que, a més, volia deixar tot el protagonisme als vestits de Givenchy, no embrutar-los amb complements. “Pots posar-te els dissenys de l’Hubert fins que ja no donen més de si i, malgrat tot, encara són elegants”. Ella també era elegant per naturalesa, potser per herència aristocràtica de la seva mare, la baronessa Ella van Heemstra. El pare era britànic i va divorciar-se, i mig desaparèixer de la família, quan ella tenia 10 anys.

L’elegància innata de Hepburn també li va servir a Cecil Beaton per caracteritzar-la a My Fair Lady (1964). Beaton, fotògraf oficial de la família reial anglesa, també era un gran dissenyador de vestuari. L’arc estilístic que havia de crear per vestir l’estrella anava des de l’humil florista que bruteja fins a la refinada senyora tocada per una pamela enorme de ratlles blanques i negres. El més complicat va ser fer passar a Hepburn per una treballadora qualsevol, i per això després de fer-li l’última puntada va envellir a consciència la roba de la florista. Trucs de professionals.

A l’edició britànica de la revista Vogue el 1954 lloaven Hepburn per haver “captivat la imaginació del públic” fins al punt d’haver “establert un nou estàndard de bellesa”, el d’una persona “petita i prima, amb celles com ales i cap i coll de Nefertiti. És l’estimada del món”. Vint-i-cinc anys després encara ho és.

Una imatge de Hepbrun l'any 1954
stats