Estils 16/08/2018

Buscant l’onada

El surf és un esport minoritari que desperta passions arreu del món

Olga Vallejo
6 min
El turisme surfer és una altra manera de viatjar mentre es busquen les millors onades del món.

El surf viu un boom constant. El nombre de practicants mai ha deixat de créixer, l’afició augmenta exponencialment. Els últims 10 anys la pràctica del surf ha crescut un 3.000% i els experts creuen que falta perquè toqui sostre. L’esport s’associa a un estil de vida que va més enllà de la connexió amb el mar, la llibertat i el benestar, una filosofia que ha generat una indústria de la moda, la música, el cinema, viatges i materials amb grans marques que patrocinen els surfistes professionals. Aquests viatgen per tot el món surfejant les millors onades però els amateurs enamorats d’aquest esport tampoc estan al marge del turisme de surf.

Turisme de surf

El 2014 la Unió Europea va llançar el projecte Surfing Europe per promocionar aquest turisme i conèixer les millors destinacions que hi participen (Sant Sebastià i Ribamontán al Mar a Espanya, Viana do Castelo a Portugal, el sud-oest del Regne Unit, la Bretanya i Bundoran a Irlanda del Nord). Tot i ser un esport minoritari, hi ha més de 23 milions de surfistes a tot el món segons la International Surfing Association, encara que costa saber-ho del cert perquè no tothom es federa. A Espanya hi ha més de 27.000 federats i calculen que més de 520.000 surfistes. Hi ha 155 clubs i s'organitzen 37 competicions.

És habitual que a qui prova el surf li agradi i aprofiti qualsevol excusa per pujar a una planxa. L’Albert Higueras (37) es va estrenar de casualitat als 17 anys al País Basc: “Amb uns amics vam llogar unes planxes a l’aventura, anant per lliure a Sant Sebastià”. Va trigar uns anys a repetir l'experiència per la falta d’afició que hi havia llavors a Catalunya, fins que va conèixer la seva xicota, que és de Vigo, va començar a viatjar sovint a Galícia i va reprendre el surf. “He fet moltes classes. M’agrada el mar i la connexió amb la natura, em relaxa, l’ambient, estar amb els amics, conèixer gent i platges. Surfejo 3 o 4 cops a l’any, sobretot a Galícia, però també he anat al País Basc i a Portugal”. Hi ha diverses agències, col·lectius, associacions i amants del surf que organitzen viatges a la recerca dels millors 'spots'. El Luis Pena (47), surfer i propietari de l’escola de surf Point Break a Patos (Galícia), ha fet tot tipus de viatges en què sortir al mar i surfejar onades és l’objectiu. Després de 25 anys sobre la planxa i d’haver surfejat a Galícia, Portugal, el Cantàbric, Les Landes, illes Maurici i les Maldives, el que més li agrada quan surt al mar és disfrutar: “Ja no busco una onada brutal, vull surfejar com més onades millor, passar-m’ho bé i poder explicar-ho”.

Una de les onades més grans del món a Nazaré (Portugal).

Un estil de vida

Quan parlo amb el Javier Amezaga m’explica que a quarts de 7 del matí era a la platja: “És la millor manera de començar el dia. Encara que no hi hagi onades, si soc al mar remant ja xalo”. Ell és un dels socis fundadors de 3sesenta, la primera revista de surf a Espanya (1987) i la primera en castellà a tot el món. Llavors al País Basc ja hi havia molta afició al surf: “Era l’oportunitat de tirar endavant un projecte lligat a la nostra passió. El surf enganxa fins al punt que fa que els amants d’aquest esport centrem les nostres activitats al voltant de la seva pràctica”.

A Catalunya el surf va arribar a mitjans dels 80, i ara compta amb més de 4.000 surfistes, i 69 clubs comptant surf i disciplines com 'stand up paddle' i 'bodyboard'. Per al Dani, del col·lectiu Surf Catalunya, ser surfista al Mediterrani pot arribar a ser força dur i complicat, només ofereix condicions per practicar-ne un centenar de dies a l’any: “Aquí es practica a la tardor i a l’hivern sobretot, quan el fred i el vent acostumen a acompanyar. Paciència, constància i molt seny és el que cal si vols iniciar-t'hi. Amb ganes i sense perdre’t cap dia d’onades pots trigar 2 o 3 anys per començar a no ser un perill a l’aigua”. Als que s’inicien els recomana que els ensenyin teoria i pràctica sense presses, que practiquin en platges on no molestin els surfistes experimentats, ni es posi ningú en perill: “El surf és un esport amb certs riscos com talls o cops. A més de tenir certa capacitat física per practicar surf, és important conèixer els nostres límits”.

Tot i ser un esport minoritari, hi ha més de 23 milions de surfistes arreu del món.

Els amants del surf tenen cites culturals com el festival de música Surforama al maig a València, el Barcelona Surf Film Festival, al juliol a Barcelona, el Salinas Longboard Festival o el Surf Music & Friends, a finals de juliol i principis d’agost a Salinas, una de les ciutats que va veure néixer el surf a Espanya. Encara queden un parell de cites importants: la Pantin Classic Galicia Pro, la 31a edició del Campionat Mundial de Surf amb aficionats i professionals del 27 d’agost al 2 de setembre a Pantín (la Coruña), i el festival Roots Surf Fest, del 7 al 13 de setembre a El Palmar (Cadis), que convida a surfejar onades, gaudir de la música en directe, conservar l’oceà i tenir bones vibracions.

Enganxa

Fa uns 6 o 7 anys que el Marc Pijuan (31) va descobrir el surf. Des de llavors intenta fer un parell d’escapades a l’any, al juny i al setembre. Per a ell és una manera de desconnectar de tot, li agrada l’esport que considera físicament exigent, el contacte amb la natura, la tranquil·litat que es respira... Assegura que enganxa: “El 90% del temps és remar i esperar una onada bona i el 10% és gaudir-ne, però compensa”, diu convençut. També li agrada el bon rotllo que hi ha, les ganes de passar-ho bé i el respecte pel medi ambient. En aquesta línia, també parla de viure pel mar el Luis, de Point Break, on dediquen un dia a la setmana a netejar la platja i el mar, una excusa per despertar consciència i cuidar el mitjà en què estan. A la seva escola fan sobretot formació als que s’inicien al surf a l’estiu: “També tenim surfers la resta de l’any, hi ha gent que sortim al mar gairebé cada dia. El millor d’aquesta platja, malgrat que les onades no tenen un llarg recorregut –que són les que permeten fer maniobres–, és que no hi ha corrents, i això és fantàstic per aprendre a surfejar”. Un altre punt a favor de Patos i de la resta de la costa de Galícia és que pots estar pràcticament sol a l’aigua: “Això és inviable a qualsevol altra zona d’Espanya, possiblement perquè el surf ha arribat aquí més tard que al Cantàbric”.

L’onada perfecta

No hi ha una onada perfecta, depèn de cada surfista, del que li agradi i del seu nivell, però per al Javier Amezaga, de 3sesenta, una onada que agrada pràcticament a tothom, en condicions 'glassy' –ideals–: "És quan el vent és inexistent i si n’hi ha és terral, en direcció terra a mar. El fons és de sorra, el mar està llis i entren onades d’un metre i mig amb un període llarg –el temps que passa entre una onada i la següent és d’uns 14 o 15 segons–. Com més llarg sigui aquest interval millor, l’onada està més ben formada i és més neta. Les onades d’aquesta mida són grans i potents per a algú que comença però no són perilloses, i si t’agraden més grans, també és un gust perquè pots surfejar-les. A partir d’onades de dos metres i mig les caigudes poden ser fortes i perilloses, has d’estar preparat".

Eneko Acero al campionat Pantin Classic Pro.

Per a l’Eneko Acero (41), hi ha onades bones a tot el món, encara que, si ha de triar, es queda amb les del País Basc, Austràlia i Indonèsia. Ho sap del cert, ha sigut el primer surfista professional espanyol. Als 12 anys va marxar a Austràlia per estar amb els millors surfers del món. Assegura que és un esport fantàstic perquè, a més de gaudir-ne, t’obliga a viatjar i et permet conèixer diferents llocs i cultures. Segueix surfejant i competint –el 2017 va guanyar amb el Natxo González al Carabao Silver Dragon de la Xina–, i és el director de l’escola de surf Acero Surf Eskola a Getxo, on ensenya surf a tots els nivells a grups reduïts: “La idea és aportar els meus coneixements i experiència a través de les classes. Estic il·lusionat amb aquest projecte que va començar ara fa 4 anys”. Si tot va bé, aquest any el veurem competir a Pantín i repetirà a la Xina amb l’onada de marea més llarga del món.

Les onades i els 'spots' més mítics

1. Pipeline, Ohau (Hawaii). L’onada més fotografiada, curta però intensa, amb un dels tubs més amplis que hi ha.
2. Mavericks, Califòrnia (Estats Units). Una de les onades més grans i perilloses al nord de Califòrnia.
3. Puerto Escondido, Oaxaca (Mèxic). La millor onada de platja del món que pot obrir a dreta i esquerra.
4. Nazaré (Portugal). Per als professionals capaços de surfejar les onades més grans del món, més de 25 m d’alçada, entre el novembre i el març.
5. Mundaka, País Basc (Espanya). Considerada la millor d’Europa, és una onada d’esquerra que pot arribar als 4 m d’alçada i 400 m de llarg.
6. Les Landes (França). El sud-oest francès és una de les destinacions de surf més respectades d’Europa. Hossegor és l’epicentre surfer que té les millors condicions des de finals d’estiu fins a la tardor. Hendaia, Bidart o Biarritz són alguns dels 'spots' més coneguts.
7. Jeffreys Bay (Sud-àfrica). Del juny a l'agost és la temporada de grans onades a la badia. Hi ha l'onada africana més coneguda, una de les més llargues, que pot estendre’s fins a 800 m.
8. Illes Maldives. Les onades no són gaire grans però són constants i agradables. La millor època per les onades és a la primavera i principi d’estiu.
9. Uluwatu, Bukit (Bali). Bali és una bona destinació tant per als que s’inicien en el surf com per als surfistes experimentats, amb més de 30 onades de qualitat mundial. Uluwatu és una onada d’esquerra que de juny a agost hauràs de compartir amb molts surfistes d’arreu del món.
10. Superbank, Gold Coast (Austràlia). Austràlia té 30.000 km de costa on es pot surfejar l’oceà Pacífic, l’Índic i l’Antàrtic. Superbank és una onada de dreta de fins a 500 m que trenca sobre un banc de sorra.

La cultura del surf

La música de surf és un dels gèneres més famosos sorgits del rock clàssic dels 50. Quan els joves de finals del 50 i principis dels 60 comencen a fer surf, els segells de rock'n'roll hi veuen un nínxol de mercat que poden explotar. Xavi Sánchez, crític musical de l’ARA, diferencia el surf instrumental –Dick Dale– del vocal –Beach Boys o Jan and Dean–. Tenen en comú la distorsió de les guitarres que fins llavors no s’utilitzava gaire, “una mena de ressò que suposadament simula el so de les onades, i les bateries que també es bressolen com si fossin onades que arriben a la riba". "És un gènere que canvia la manera com es tocava la guitarra; amb el surf és més lliure i divertida”. Recomana el llibre 'Summer fun. Historia de la música surf', de Lluís González i Dídac Piquer (Editorial Milenio, 2007), on els autors apunten que el surf és l’únic esport que té un so propi, una cultura musical que segueix viva com ho demostren festivals com el Surforama. Per al crític musical, els temes imprescindibles de la música surf són: 'Misirlou' de Dick Dale, 'Wipe out' de Surfaris, 'Pipeline' de The Chantays, 'Catch a wave' de The Beach Boys i 'Surf City' de Jan & Dean.

stats