Byung-Chul Han: “El nou terme per designar la Passió és 'rendiment'”

Per al filòsof coreà, l’entreteniment ens porta a viure el present d’una manera més confiada

Si bé el pes de la religió sembla diluir-se o bé queda relegat a l’àmbit privat, la societat secularitzada continua ben amarada de la seva tradició religiosa, en el nostre cas la judeocristiana. Es veu en molts àmbits, des de la política –amb un llenguatge de vegades apocalíptic, o salvífic, en què el món es divideix entre fidels i infidels– fins a com entenem el treball. En aquest últim aspecte, la Passió és clau, entesa com a sacrifici, antagònica del joc. La serietat i el patiment com a oposició a la diversió.

El filòsof Byung-Chul Han (Seül, 1959) ocupa un lloc destacat en l’anàlisi de les societats contemporànies. Per exemple, estudia el que ell anomena la 'societat del cansament'. En el seu últim llibre, 'Buen entretenimiento', publicat recentment per Herder, s’endinsa en aquesta esfera de la Passió, una tradició cristiana que ha impregnat Occident: “La història d’Occident –afirma el filòsof– és una història de la Passió. El nou terme per designar la Passió és 'rendiment'. La Passió torna a presentar-se com un esgarriacries. En realitat, el treball i el joc s’exclouen mútuament. Però avui en dia fins i tot el joc se sotmet a la producció. La producció es ludifica. La societat del rendiment segueix sent una societat de la Passió”. Nou terme, doncs, per definir una pràctica antiga, un pensament del futur (aquest és el temps de la Passió-rendiment), allunyat o oposat a un entreteniment arrelat en el present. És una tradició intel·lectual i teològica que considera l’entreteniment i la distracció una caiguda, “una apostasia de la vida autèntica”, evasió de la mort i enemiga d’una vida seriosa, aquella vida –l'única possible?– que està disposada a lluitar i a sacrificar-se.

Mirar a Orient

Com a cosmovisió, i com fa habitualment aquest filòsof acadèmicament criat a Alemanya, confronta aquesta idea de la Passió amb l’Extrem Orient, tant en l’art com en la religió, dos àmbits que, des de l’òptica occidental, s’entenen vinculats a aquesta seriositat passional.

Però ¿la Passió és un prerequisit necessari per al refinament de les formes d’expressió estètica? Rotundament no, respon Han, per a qui el joc i l’entreteniment no porten necessàriament a una trivialització o un empobriment estètics. “En general –explica–, el tret principal de l’art de l’Extrem Orient no és la Passió, de l’art no n'arriba cap negativa, cap crida que apel·li a l’espectador a canviar el que existeix, ni es defineix en oposició al món quotidià. Tampoc és l’obertura a una transcendència. Més aviat és l’art de la immanència. Per exemple, la xilografia japonesa Ukiyo-e –que va fascinar molts pintors de la modernitat europea– és qualsevol cosa menys un art culte, més aviat és un art de la vida quotidiana i fortament integrat en la indústria de l’entreteniment i amb un gran interès popular. Ukiyo-e fa que la superfície s’il·lumini en colors, i la mirada observadora s’atura en la superfície acolorida, tot i que no busca res. Mai es torna hermenèutica. Com els 'haikus', és un art en què res queda ocult, dominat per una peculiar evidència”. “Sense sentit pel joc i l’entreteniment –continua–, el haiku no hauria sorgit mai. El haiku no tracta sobre la passió de l’ànima ni sobre l’aventura d’eliminar-la. El haiku és un joc entretingut”. Com explica Han, Cézanne va quedar fascinat per l’Ukiyo-e, però, no obstant això, continuava pres per la Passió i, per això, concebia l’art com una mena de sacerdoci, “en què l’art és Passió que pressuposa un patiment per assolir un estat ontològic superior, un element absent en l’art de l’Extrem Orient”. “També el teatre 'kabuki' afirma la vida en la seva fugacitat i transitorietat i el mateix terme 'kabuki' significa, originalment, frivolitat”.

D’aquesta manera, l’art de la quotidianitat es contraposa a l’art com a Passió, en què l’anhel de transcendència s’esvaeix i “la immanència obté una esplendor peculiar”.

Per al filòsof coreà, no només les arts, també les religions de l’Extrem Orient, adopten una postura afirmativa vers el que existeix: “El taoisme, per exemple, ensenya a emmotllar-se a la facticitat del món, és a dir, al que ja és des de sempre. El no-fer taoista és una fórmula d’afirmació radical, és el contrari del fer com a Passió. El savi confia del tot en el curs natural de les coses, animat per aquesta confiança en el món. El no-fer afirmatiu com a obertura a allò que passa, la serenor davant del món, s’oposa a la intencionalitat de la Passió”, diu Han, per a qui també el budisme zen és una religió de l’afirmació radical, sense passió, “en què el lloc de la redempció és la quotidianitat, l’aquí i ara, el món fugaç”. “L’existència accentuadament quotidiana acaba amb l’ésser com a Passió. La redempció del budisme zen, és a dir, el Satori, consisteix precisament en aquest gir vers la quotidianitat, en aquesta peculiar desviació des de tota forma de Passió cap al món quotidià i, en aquest sentit, es toca amb l’entreteniment pur que elimina tota forma de Passió”.

Possible reconciliació

En l’actualitat, però, tot i la presència absorbent de la Passió, ara anomenada rendiment, i malgrat la impregnació per part de l’entreteniment d’aquest caràcter passional, podem assistir a una mena de reconciliació, com apunta aquesta filòsof. Avui, quan tot sembla tocat per l’entreteniment, quan ja sembla que no diferenciem on s’acaba i on s’ha elevat, en paraules de Han, a un nou paradigma, a una nova fórmula del món i del ser (“Per ser, per formar part del món, cal resultar entretingut, només el que és entretingut és real o efectiu”), ens hem de preguntar fins a quin punt tenim la capacitat de poder discernir entre un entreteniment que potencia el rendiment, i que, per tant, mira a un futur com a espai de salvació, i el pur plaer de distreure’ns en el moment present, sense més expectativa, gaudint d’un món des de la confiança de saber que ja és i prou.

“A l’esperit de la Passió –escriu Byung-Chul Han– podria semblar-li que la totalització de l’entreteniment és una decadència. Però, en el fons, la Passió i l’entreteniment estan agermanats, com dues figures que sempre s’aniran alternant en un mateix circ”.

Més continguts de