Com anar a Can Roca amb 35 al·lèrgies i no morir en l’intent

BarcelonaTinc 35 al·lèrgies. Bé, la xifra no és exacta, però he fet un càlcul aproximat que habitualment resumeixo en un: “Fruita seca i gairebé totes les fruites”. Pots fer vida normal (amb una injecció d’adrenalina o un hospital sempre a prop), però anar a un restaurant d’estrella amb aquest historial pot semblar, a priori, una forma subtil i agradable de suïcidi.

Superat l’escull de la reserva, les reserves mentals del meu jo al·lèrgic costen més: mai menjo res que no tingui extremadament controlat quins ingredients porta i pateixo la sensació de menjar alguna cosa que no sé què és pensant que em farà mal. ¿A qui se li acut anar a un restaurant de tres estrelles amb la sensació de tenir l’ingredient prohibit a cada plat? Quan ens donen taula a El Celler de Can Roca, el següent pas és reservar tanda a urgències.

Bé, de fet, el primer que penso és que qui soc jo per dir als germans Roca que canviïn els seus plats, que potser són ells els que no m’hi volen. Els hi deixo anar entre línies en un correu electrònic en què comunico les meves al·lèrgies: “M’agradaria saber si és possible venir tot i la llista que us passo a continuació”. La resposta dona un bri d’esperança: “Li oferirem plats alternatius que no continguin aquests ingredients”. Quins són els plats alternatius? Els meus amics, simpàtics, em deixen clar que sempre em podran improvisar uns macarrons, que no pateixi, que ells ja m’explicaran que bons que són els plats.

Els temors comencen a dissipar-se a l’entrada del restaurant, quan reps el càrrec que et pertoca com a comensal -“l’al·lèrgic”-, que esdevé gairebé un títol nobiliari. Si l’objectiu de tot el personal és fer sentir als clients que estan en una experiència única, cap a l’al·lèrgic la seva intenció és fer-te sentir que, més que perdre’t una part de l’experiència dels altres, n’estàs gaudint una altra de dissenyada especialment per a tu.

I això que la primera explicació dels plats no convida a l’optimisme: “Fem servir més de 400 ingredients”, apunta l’encarregat de servir-nos. Estadísticament, algun em farà mal. Els amics segueixen amb la conya: “Tranquil, ja et portarem a l’hospital”. Però res. Tot va mil·limetrat, els plats surten de tal manera que només noto la diferència amb els altres perquè, en l’explicació prèvia, em subratllen que m’han tret les figues o m’han canviat la salsa i quina diferència notaré respecte als altres. Plat rere plat, tot està sota control, i només en dues ocasions la recepta és irresoluble. La solució és fàcil: oferir-me opcions de la casa no incloses en el nostre menú, que detallaria aquí. Però mentiria: quin plaer gaudir d’un gust sense saber què és.

El sopar acaba amb les salutacions, i els Roca minimitzen la tortura de canviar els plats per a un al·lèrgic a un peu de pàgina del seu dia a dia. Un petit pas per a ells, un gran pas per al meu jo al·lèrgic. Toca cancel·lar la tanda a urgències i pensar en la següent reserva a un restaurant d’estrella.