Carla Simón: “Tant l’Arnau com jo som molt exigents i perfeccionistes”

La Carla Simón va conèixer a la Universitat Autònoma de Barcelona el que uns anys després seria la seva mà dreta a la pel·lícula Estiu 1993, l’Arnau Vilaró. Es van conèixer desorientats, com passa sempre amb les amistats que neixen en un primer any d’universitat. “Havíem de fer uns deures de català i no sabíem on els havíem d’entregar. Així és com vam començar a parlar”, recorda la directora de cinema tretze anys després d’aquell dia. “Per estètica també encaixàvem”, recorda. “Érem una mica hippies, portàvem pantalons de ratlles de colors. Ara ja no en portem”, aclareix ràpidament, mentre deixa anar una riallada.

Al llarg dels quatre anys del grau de comunicació audiovisual, la Carla i l’Arnau van fer molts treballs junts. I és ben sabut per tothom que, un cop trobes algú amb qui fer els treballs de la universitat i no acabes a trets al mig de la cafeteria, ja és per sempre. “Els dos últims anys de carrera vam compartir pis. Quan convius acabes coneixent de l’altre totes les coses bones i totes les dolentes”, diu la Carla. Per sort la majoria van ser bones, i l’amistat ha sobreviscut.

Després de la universitat, els dos amics es van separar uns anys. La Carla a Califòrnia i Londres i l’Arnau a París i Mèxic. “Ens anàvem retrobant, i finalment li vaig proposar de fer l’script d’ Estiu 1993. L’Arnau ha vist créixer els meus gustos, entén molt bé què és el que m’agrada i quin tipus de cinema vull fer. Era perfecte”, explica la Carla. Després de tants treballs plegats a la universitat, els dos amics sabien que tenien una manera semblant de treballar. “Tots dos som molt exigents i perfeccionistes. Podem treballar moltes hores, realment no tenim límit. Tots dos ens preguntem: “Pot estar millor?”. I si pot estar millor, ens hi posem”.

No recorda cap discussió greu amb l’Arnau. “Crec que l’únic que m’emprenya és que és molt impuntual. Tot i que suposo que això ho fa la confiança. Sempre compto que arribarà més tard, i com que ell n’és conscient, arriba encara més tard”, diu de broma.

D’una amistat, la Carla en valora sobretot la complicitat que s’aconsegueix. “Conèixer algú a fons, des d’una relació sana, i passar-hi temps per pur plaer és una cosa molt especial”. I reflexiona: “Dels amics m’agrada això, que no hi ha normes establertes sobre com ha de ser la relació. Hi ha èpoques que estaràs més a prop o més lluny, però quan et veus ho fas només perquè et ve de gust, i això és molt bonic”.