Publicitat
Publicitat

Cases flotants, un habitatge alternatiu a preus assequibles

Els canals i rius que travessen Londres s’omplen de vaixells que esdevenen residència permanent

Quan la tarda del 16 de juny del 2016, una setmana abans del referèndum del Brexit, la diputada laborista Jo Cox, de 41 anys, va ser assassinada per un terrorista vinculat a la ultradreta britànica, la immensa majoria del país va descobrir que vivia a la marina de Wapping, a l’est de Londres. Amb el marit i els seus dos fills compartia un narrowboat, sempre ancorat a prop del pont de Londres. Poc després que es conegués la notícia de l’atemptat, el vaixell residència es va anar omplint de flors. L’endemà ja no quedava ni un centímetre de la coberta sense cobrir.

Cox hi vivia des que va guanyar l’escó parlamentari, un any abans de caure abatuda per les bales i les ganivetades d’un fanàtic. Havia descobert que era molt més barat i igual de còmode que fer-ho en un pis al centre de la ciutat. Com ella, cada vegada més gent ho està descobrint. Com diu la frase feta en anglès “ That’s a different kettle of fish ”, una alternativa diferent.

La marina de Hackney

Fa deu anys només el 10% dels 31.000 vaixells que solcaven les vies navegables d’Anglaterra i el País de Gal·les s’utilitzaven com a primeres residències. Actualment, segons el Canal & River Trust (CRT), la institució benèfica que els manté, són el 26% dels 33.000 que hi ha registrats. Dades del mateix CRT indiquen que a les vies fluvials de la ciutat de Londres hi ha ancorades el 70% (6.000) de les llars vaixell, on viuen al voltant de 10.000 persones.

Una de les zones de la capital britànica amb més població d’aquesta mena d’habitatges és Hackney, a l’est. Districte de tradició i herència industrial, i travessada en part pel Grand Union Canal i pel riu Lea, acull una àmplia gamma de comunitats ètniques i de moltes tipologies d’habitatges: blocs residencials públics, velles fàbriques reconvertides en lofts, cases unifamiliars dividides en pisos, cases unifamiliars d’una única propietat... I la marina. Es tracta dels aiguamolls de Walthamstow, al districte de Clapton, a tocar del Parc Springfield, uns aiguamolls que s’estenen fins al Parc Olímpic.

Des del 2014 un dels habitants d’un dels bots ancorats és Sam Naughton, un dissenyador de 32 anys. “Un dels avantatges d’aquesta vida és el contacte amb la natura, que no tens, o que no és tan immediat, si vius en un pis. Perquè una casa o un pis...” No en parla, o no ho fa directament, però se li entén tot.

El preu mitjà d’un pis de dues habitacions a Londres supera els 220.000 euros. Dues habitacions, però, el preu de les quals va en augment a mesura que són més a prop del centre. Una embarcació quasi de luxe per viure-hi no arriba als 90.000. I se’n poden trobar, en bon estat, de segona mà, per un preu entre els 28.000 i els 40.000 euros. El Sam en va pagar 31.000.

¿És una situació provisional, fins que no augmenti els seus ingressos i/o la família i pugui traslladar-se a un altre lloc més espaiós? “No necessàriament. Tinc veïns que van deixar cases confortables per instal·lar-se aquí”. Hi ha tota mena de casos, però. Des de la parella que, com la Donna i el Mark, s’hi ha traslladat perquè no troba res més assequible, fins a un altre veí, el Dante, que hi viu entre tres i quatre dies per setmana. El vaixell pot ser una mena de refugi.

Però no tot és bufar i fer ampolles. Una embarcació de qualitat, nova, està ben aïllada. Però una de vella requereix força manteniment. Per això el Sam diu: “No t’ha de fer por fer bricolatge, perquè sempre hi ha alguna cosa a fer”. I afegeix: “La meva experiència, i la dels veïns, és que viure en un vaixell com aquests és com formar part d’un work in progress, mai no acabes de fer coses, ni has de tenir por a embrutar-te les mans”.

Per regla general, als canals i rius del país s’hi veuen tres tipus d’embarcacions: les barcasses dites holandeses, els bots de biga ampla -de poc més de 3,6 metres de babord a estribord- i els estrets, que no arriben als dos metres. Majoritàriament, no superen els set de proa a popa. És el que té el Sam.

“L’espai és un dels reptes de viure-hi. T’hi has d’acostumar. Costa una mica al principi, es tracta de fer una distribució mental diferent, com si visquessis en una mena de passadís estret, però on tens de tot”, explica el Sam. En el seu cas, però, condicionar el seu cau no va ser un problema gaire greu: “Soc dissenyador i podria dir que tinc un sentit especial de l’espai”.

Hi ha problemes que poden ser més difícils de resoldre: un de bàsic és la compra del bot. Com que no es tracta de l’adquisició d’un tros de terra, o d’un pis edificat sobre un terreny concret, és impossible aconseguir una hipoteca per comprar-ne un. Cal recórrer, doncs, als estalvis o als préstecs personals, molt més cars que els que s’ofereixen per a la compra d’un habitatge. Després, una despesa fixa és el cost de l’amarratge: a l’oest de Londres, 2.000 euros anuals. A l’est, poc més de 900. El cost anual del manteniment oscil·la en funció del tipus d’embarcació, però en el cas de la del Sam assegura que no supera els 2.000 euros.

Manca d’amarratges

Una altra de les dificultats de viure en un bot és un problema que també afecta la propietat no flotant: l’escassetat. En aquest cas, però, la de molls per poder fondejar. Les xifres no són exactes, però el Canal and River Trust assegura que pel nombre de vaixells que hi ha a Londres, en falten al voltant d’un miler.

En principi, tot i que no es compleix gens, un vaixell que no té amarratge fix en un moll no pot passar més de 14 dies ancorat en una de les ribes del riu o del canal. S’ha de moure. El creixent nombre d’embarcacions que naveguen pels 3.200 quilòmetres de vies fluvials que controla el Trust a Anglaterra i Gal·les, i l’obligatorietat de no quedar-se més de dues setmanes al mateix lloc, fa que també generin molta contaminació de CO 2 -consumeixen fuel i a l’hivern una gran majoria alimenten amb carbó o fusta els sistemes de calefacció- i contaminació sonora, pels motors.

Un dels avantatges del bot és la facilitat per recórrer el país, des de Londres fins a Liverpool, sense trepitjar terra. No cal llicència per conduir-ne cap.

Més continguts de