Estils 16/11/2017

Comença la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya

Amb vint pel·lícules i dotze ciutats participants, dedica un especial al director Terrence Malick

Dídac P. Lagarriga
4 min
Fotograma de L’arbre de la vida, de Terrence Malick.

BarcelonaHi ha preguntes que neden en les profunditats, que mai s’acaben. Preguntes fetes directament a Déu, interpel·lant-lo i, alhora, interpel·lant-nos: per què a mi? Per què aquest dolor si soc dels justos? On ets quan se’t necessita? I, si no hi ets, qui soc jo, llavors? De qui o de què soc fruit? Un dels episodis més colpidors de la Bíblia és la desesperació de Job: “Si crido perquè m’ajudin, ningú no em respon; si demano auxili, ningú no em fa justícia. Déu m’ha barrat el camí, i no puc passar: omple de tenebra les meves rutes. M’ha despullat d’allò que m’honorava, m’ha llevat la corona del prestigi”. No és un Déu absent, sinó executor de malsons, aquell que humilia. La mentalitat moderna ha decidit, en molts casos, matar aquest Déu que fa el que vol i quan vol, que sembla no escoltar. Matant-lo, però ¿s’acaben els problemes i desapareixen les angoixes existencials o, més aviat, es multipliquen? Quan s’acusa les religions de perill anestesiant, hauríem de preguntar-nos també si encara no és més anestesiant aquesta pretensió de limitar l’infinit, de desvelar tot misteri i de no acceptar cap mena de transcendència per viure immersos en un mar de distraccions on l’atzar ocupa l’espai de l’omnipotència i l’omnipresència (si tot ho mou l’atzar, ¿no serà aquest terme un altre dels molts noms de Déu?).

Les arts encara són un lloc perquè aquestes preguntes sobrevisquin, lloc per copsar experiències de transcendència, misteri i infinit, malgrat la pressió a edulcorar-ho tot. Quan Job rep, enmig de la tempesta interior, la veu de Déu, en converteix en aquell artista captivat pel món i les seves essències, artistes de tots els temps i geografies que han arribat a sentir d’una manera o altra, principalment amb la intuïció, allò expressat poèticament per un cor semític: “On eres tu quan jo posava els fonaments de la Terra? Explica-m’ho, tu que ho saps tot! Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món? Saps on s’assenten els pilars de la Terra? Saps qui va posar la seva pedra principal mentre els estels del matí cantaven i cridava d’entusiasme tot l’estol dels fills de Déu? I quan la mar brollava del si matern, qui la clogué amb dos batents? Jo la vaig vestir de núvols, la vaig embolcallar amb bromada...” Paraules mil·lenàries d’avui mateix i que travessen tota la història de l’art fent de la contemplació i l’astorament dos pilars de l’expressió humana.

Especial Terrence Malick

Aquesta mateixa cita del Llibre de Job obre una pel·lícula meravellosa, L’arbre de la vida del director nord-americà Terrence Malick, amarada de principi a fi d’aquesta tensió entre l’ésser humà dolgut i un Déu present en la seva absència. No és l’única pel·lícula de Malick en què aquestes qüestions es tracten des d’un discurs formal personalíssim i carregat de bellesa. De fet, tota la seva obra traspua aquesta doble mirada, la superficial i la profunda. Encert, també, que la 14a Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, que comença ara i s’acaba el 30 de novembre, dediqui una secció especial, a la Filmoteca, a aquest director de culte, discret i tímid en la seva vida personal (es diu que no concedeix cap entrevista des del 1979 i les seves aparicions en públic són molt escasses) però que cinematogràficament és tot el contrari: exuberant, agosarat, intel·ligentment comunicatiu.

El professor Jordi Sànchez Torrents, en el llibre Film and values (publicat per Blanquerna amb les conclusions del 1r Seminari Internacional de Cinema i Valors que es va celebrar a Barcelona l’any passat coincidint també amb la Mostra), assenyala que el cinema religiós no té perquè ser espiritual de la mateixa manera que les institucions religioses tampoc ho són sempre, i recorda que a la societat passa el mateix, on les institucions no tenen el monopoli de les creences o l’espiritualitat: “El reencís del món provocat per la crisi de les ideologies, les metanarratives i la pèrdua de confiança en les institucions, però també el contacte entre diferents cultures a nivell global, ha permès que el cinema espiritual inclogui el pols transcendent del món occidental i guanyi espai al cinema religiós. L’objectiu del cinema espiritual és més ampli que el del cinema religiós, perquè no cal que els espectadors tinguin educació religiosa. Només cal que estiguin oberts a la dimensió espiritual de l’individu, a les preocupacions existencials comunes en les diferents cultures i societats”, explica Sànchez Torrents.

20 pel·lícules i 30 sales

La Mostra de Cinema Espiritual arriba a dotze ciutats (Barcelona, Blanes, Cerdanyola del Vallès, Girona, Lleida, Manresa, Olot, Reus, Tarragona, Terrassa, Vilafranca del Penedès i Vilassar de Mar) i als nou centres penitenciaris que hi ha a Catalunya. A més de l’especial sobre Terrence Malick, es projectaran pel·lícules de directors com Martin Provost, Mel Gibson, Ai Weiwei, Nabil Ayouch, Edoardo Maria Falcone i Martin Scorsese.

“Atesa la situació de bloqueig de les finances de la Generalitat imposada pel govern de l’Estat -afirma Enric Vendrell, director de la Direcció General d’Afers Religiosos, organitzadora de la Mostra- hem hagut de fer un esforç important per tirar endavant l’edició d’aquest any, però ho hem aconseguit gràcies a la complicitat de moltes persones i entitats”. Cada projecció, a més, està presidida per especialistes en el món del cinema, intel·lectuals i membres de diferents confessions religioses, que fan la presentació de les pel·lícules i condueixen el debat posterior. “Any rere any -confessa Vendrell- l’èxit ens situa entre les principals mostres de cinema de Catalunya”.

La Mostra d’aquest any també consolida la trobada professional entre directors de mostres d’aquest tipus que es fan al món i, per últim, serveix per promocionar el portal Cinema Espiritual i de les Religions (www.cinemaespiritual.cat) amb l’objectiu de donar a conèixer, a través del cinema, la diversitat religiosa. Tot plegat, una nova oportunitat per seguir mantenint la flama de les preguntes que ressonen a través del temps i que ara, projectades i a les fosques, continuen interpel·lant-nos.

stats