'Déjà-vu' als aparadors: la moda és cíclica?

Els nostres armaris estan plens de peces de roba que s’inspiren en el passat i el reinterpreten

Si alguna vegada heu remenat entre la roba antiga que guarden mares i àvies, segurament haureu recuperat alguna peça pel vostre armari: unes botes de canya alta, un mocador de seda, una camisa estampada amb flors, una pellissa… Les botigues de roba vintage n’estan plenes i el seu èxit rau en el fet que, malgrat la possible olor de naftalina i les dècades que fa que es van confeccionar, tornen a estar de moda.

“Les peces icòniques passen a formar part del nostre imaginari col·lectiu i, per tant, cada cert temps es reivindiquen, s’actualitzen i es tornen a posar d’actualitat, formant part de la moda d’un determinat període”, raona Marta Marín, professora d’estètica i directora del màster en Comunicació de Moda de Blanquerna. També per això totes les marques, des de les de luxe fins a les de moda ràpida, van rescatant aquestes peces i estils icònics temporada rere temporada. Valguin com a exemple les fotografies que il·lustren aquest text. Marín explica aquest fenomen de déjà-vu estilístic pel període en què ens trobem immersos i que s’ha anomenat “postmodernitat, caracteritzat per la seva poca confiança en el futur”, explica Marín, i afegeix: “El descrèdit del progrés ens ha portat a atorgar més confiança al passat, i els impulsos creatius, en moltes ocasions, tendeixen a buscar inspiració en èpoques passades. Com a postmoderns ja no innovem constantment, sinó que revisitem el nostre passat, el llegim, el reinterpretem i el presentem de manera renovada”.

Una altra experta en la matèria, Laura Casal-Valls, gran coneixedora de la història de la moda i cap del Museu Virtual de la Moda de Catalunya, que està previst que s’inauguri la primavera vinent, apunta en la mateixa direcció: “El fet que hi hagi formes o recursos que es repeteixen és perquè necessitem reconèixe’ns en alguna cosa quan ens vestim, i sovint aquesta cosa acaba sent les imatges i les fotografies que ens arriben del passat. Però fixa’t que mai és una repetició literal, o ben poques vegades! De vegades un coll, unes mànigues, algun element concret del passat que es descontextualitza i s’emmarca en un look ben diferent, buscant un efecte també molt diferent”, explica.

El ‘remake’ del més taquiller

De la mateixa manera que es fa la seqüela i la preqüela, l’ spin-off i el remake d’un producte audiovisual que ha sigut un èxit de taquilla, la roba que ha causat sensació en altres èpoques sempre torna, tot i que amb alguns canvis. La minifaldilla, els pantalons de tub, les sabates de plataforma. ¿Denota falta de creativitat dels dissenyadors? ¿Mandra dins la indústria de la moda? ¿Falta d’atreviment per proposar coses noves? Es veu que no.

“No és tant una falta de creativitat com una nova forma de creativitat que aposta per les apropiacions i els reciclatges constants”, explica Marín. Casal-Valls hi està d’acord: “Crec que determinats contextos poden fer que la gent se senti més atreta per una determinada estètica o per una altra i que és la indústria de la moda la que s’hi adapta. Per tant, no, no crec que sigui una falta de creativitat, senzillament crec que és un recurs més per recrear un determinat missatge”.

No tot torna

Malgrat que sovint la moda és autoreferencial, el cert és que mai torna exactament igual. Els materials, els patrons, els cossos i els gustos canvien, evolucionen. La moda ni està estancada ni és cíclica, segons diuen les expertes: “Jo crec que de cíclica no en té res! La moda és, si vols, romàntica: necessita beure del passat per projectar-se al present -la moda és, sobretot, present-, però, de fet, si fos cíclica seria fàcilment predictible i no tinc clar que realment ho sigui”, opina Casal-Valls.

Per la seva banda, Marín és del parer que la moda “segueix el ritme dels temps” i, per tant, és “canviant”. “Respon a coordenades contextuals clau, com ara polítiques, econòmiques, socials i culturals, que sempre són volubles i canviants. La moda és una expressió creativa de totes aquestes realitats. Ara estem revisitant dos moments històrics que tenen certes semblances amb el nostre present, el Barroc i el Romanticisme, i el que fem és un exercici d’apropiació dels seus codis, els retreballem i els presentem com a propis”.

Anna Wintour, editora en cap de l’edició estatunidenca de la revista Vogue, va dir una frase lapidària al documental The September issue (2009): “La moda no mira cap enrere. Mira sempre cap endavant”. Sembla, doncs, que quan fa un pas enrere és només per agafar embranzida. Casal-Valls hi aporta un matís: “Dir que la moda és cíclica, o el famós «tot torna», és una manera de simplificar un fenomen que de vegades es fa difícil de comprendre. Perquè sí, la moda és capriciosa i sovint també absurda”.

Moda, mirall del moment

Tal com indicava Marín quan deia que la moda “segueix el ritme dels temps”, Casal-Valls assegura que si la moda “canvia tan ràpid” és perquè “el món que l’envolta” canvia molt ràpid: “Al segle XIII no canviava tan de pressa, però al XIX sí. Això està directament relacionat amb la consciència de temps, la consciència d’informació i de velocitat del món que ens envolta”, detalla.

I gràcies a aquesta volatilitat, a aquest canvi permanent del que es porta avui i demà ja no, la moda “es pot permetre el luxe d’incorporar elements estranys i incòmodes. Creuem els dits perquè no torni a posar-se de moda el polissó!”, demana. El polissó era una estructura que feien servir sota el vestit les dones de la segona meitat del segle XIX per donar volum al drapejat de les faldilles just darrere del cul, de manera que alguns, els més exagerats, les feien semblar centaures. El polissó era fill del mirinyac però no gaire més còmode, perquè la comoditat de la dona ni es plantejava. L’important era dur una indumentària així d’artificiosa per complir el cànon de bellesa de l’època, igual de postís.

L’irlandès Oscar Wilde va dir: “La moda només és una forma de lletjor tan absolutament insuportable que hem de canviar-la cada sis mesos”. Sabia el que es deia, perquè a part d’escriptor era un gran esteta i va ser editor de la revista Woman’s World entre el 1887 i el 1889. Marín considera que la sentència de Wilde “és del tot certa”. “Ens parla de la impermanència dels gustos -explica- i de les preferències dels ciutadans. Això s’entén sobretot en un marc canviant motivat sobretot per una revolució industrial que canviarà les pautes de consum de la població”. Casal-Valls matisa la declaració de Wilde perquè, tot i que creu que “té una part de cert”, ella opina que més aviat “la moda és tan atractiva que es cansa d’ella mateixa. Hi ha modes que són edulcorades o d’altres que són dures i fins i tot agressives i només poden durar un temps curt. La moda es pot permetre ser lletja, estranya, carrinclona... perquè, al capdavall, pot canviar quan més li convingui”. “Si les modes haguessin de durar un temps determinat, segur que serien molt menys recargolades, recarregades o estridents”, conclou Casal-Valls.

Sobre el futur, les expertes no coincideixen a predir si la tecnologia aplicada a la indumentària farà evolucionar definitivament la forma en què ens vestim. “Modificarà algunes coses però crec que l’essència del vestit seguirà sent la de sempre”, opina Casal-Valls. Marín diu amb rotunditat que sí, que “la tecnologia aplicada al sector de la moda ens permetrà evolucionar fins a límits insospitats. Aportarà solucions a algunes necessitats, com ara modular la temperatura corporal a partir de teixits intel·ligents i, fins i tot, servirà per satisfer desitjos dels consumidors: poder carregar dispositius mòbils des d’una peça de roba, incloure pantalles i connexió a internet a models de sabates esportives... Tot un univers per explorar”. El temps ho dirà.

Etiquetes

Més continguts de