Despullats o penjats d’una grua, alternatives per menjar diferent

LondresJosep Pla va arribar al port de Greenwich en un creuer que el va dur per diferents capitals del nord d’Europa el juny del 1969, i el segon dia d’estada a Londres va anar a fer un àpat a un dels indrets aleshores més de moda de la capital britànica. “Un restaurant que gira lentament sobre ell mateix, la qual cosa permet de veure admirablement la ciutat i, de nit, les seves llums innombrables”. Era al pis 34 de la torre de comunicacions de BT, coneguda llavors com a Post Office Tower, al cèntric districte de Fitzrovia.

“En principi -escrivia Pla; El viatge s’acaba, volum 39 de les Obres completes - no sóc partidari de menjar tan enlaire i d’una manera tan separada; m’agrada menjar arran de terra, com tothom, cosa que, fet i fet, és la més natural”. Malgrat els prejudicis, Pla va elogiar el plat triat: “La sole bonne femme que hi vaig demanar era simplement genial”.

Aquell restaurant va tancar el 1980 per raons de seguretat. El 1971 hi va esclatar una bomba al lavabo d’homes, fet que va marcar el declivi d’un establiment que havia sigut icona dels Swinging Sixties, l’apel·latiu aplicat a la moda, la música i l’escena cultural del Londres dels seixanta. L’estiu passat va tornar a obrir durant dues setmanes - pop-up restaurant, en diuen; temporal, provisional- per celebrar el mig segle de la inauguració de l’edifici.

Quaranta-set anys després de l’elevada experiència culinària de Pla, la sofisticació o l’extravagància en l’art del menjar a Londres s’han extremat, per dir-ho de manera suau. Perquè de ben segur l’empordanès hauria escrit algun estirabot memorable per comentar les diferents propostes de restaurants de què ara podria gaudir.

Per exemple, menjar despullat en un restaurant, en una taula penjada d’una grua a vint-i-cinc metres d’altura, en un túnel que passa per sota del Tàmesi o en un vagó de metro. Una forma d’excitació afegida adreçada a gent per a qui menjar tres cops al dia no ha representat mai un problema.

L’experiència gastronomiconudista serà possible a partir del juny a The Bunyadi, que en llengua hindú del Panjab significa, natural, fonamental, essencial. Tan natural que, literalment, els comensals podran, si ho desitgen, menjar-se els coberts, fets de materials comestibles. The Bunyadi és un altre pop-up restaurant. Estarà tres mesos en actiu. Les peticions de reserva ja arriben a les 37.800, xifra que en garanteix l’èxit i que farà que molts es quedin vestits i afamats.

El client arribarà al local i se l’acompanyarà a un vestidor on ho haurà de deixar tot, inclòs -o especialment- el mòbil. Se li donarà una capa molt lleugera i triarà -ho ha fet anteriorment, a l’hora de fer la reserva- entre l’àrea per despullar-se completament o l’àrea per dinar amb capa. Per menjar al natural s’han dissenyat uns espais de privacitat raonable, encerclats de bambú i il·luminats amb espelmes. Hi tindran accés cambrers i cambreres parcialment despullats. The Bunyadi és una fantasia de la Londres opulenta i atipada: el suposat retorn als orígens de l’home i la dona.

Seb Lyall, promotor d’un dels bars amb més èxit a Londres, ABQ, inspirat en la sèrie Breaking bad, descriu el restaurant com “l’experiència d’un veritable alliberament”. Potser sí. Però un lloc així té riscos. No només el d’una cremada a l’entrecuix si hi cau accidentalment una costella de xai acabada de rostir. El perill és aquell de què va alertar Vázquez Montálban a El balneario, novel·la de Carvalho: “Los cuerpos no están nunca a la altura de las circunstancias ”, i la nuesa completa ho pot fer palès.

Una altra forma d’alliberament, metafòric si més no, però encara més arriscat, és el que proposa la companyia Dinner in the Sky: un assalt al cel a través de la gastronomia o -altra vegada la paraula màgica- qualsevol experiència a uns quants metres de terra. Londres és una de les moltes ciutats dels 43 països en què opera el grup. Cada estiu des d’en fa tres, durant quinze dies -és també un pop-up restaurant -, s’instal·la al costat del London Eye una grua enorme que eleva una plataforma amb vint-i-dos seients al voltant d’una taula amb un espai lliure al centre, dins del qual, engabiats, hi ha els dos o tres cuiners que preparen el menjar.

L’estómac, no els principis

A vint-i-cinc metres d’altura, cordats en seients gairebé com els del Dragon Khan, els comensals comencen el tiberi. ¿Pla hi hauria pujat? Depèn de la gana. Primer, l’estómac; després, els principis. L’esmorzar costa 65 euros; un dinar, 160; un parell de copes de xampany i canapès a mitja tarda, 95; i un sopar, 255. Cada dia un xef de prestigi de la ciutat s’encarrega de fer de mestre de cerimònies. El juliol és el mes de l’enlairament. El risc? Marejar-se i malbaratar-ho tot amb un accés indesitjat.

L’alternativa oposada al Dinner in the Sky la proposa Gingerline Project. La paraula experiència també hi juga un paper. En aquest cas emparentada amb gimcana. Des del 2010, Gingerline llança puntualment un seguit de convocatòries gastronòmiques al voltant de l’East Line del London Overground, el metro de superfície de la ciutat, el color del qual és el ginger, gingebre. El comensal (85 euros per cap) espera a prop d’una estació d’aquesta branca de l’Overground un SMS. Comença així una frenètica cursa que pot acabar en un vell túnel sota el Tàmesi (el Brunel), en una fàbrica en desús o en un indret del tot allunyat de la idea que podem tenir d’un restaurant i en què pot tenir lloc, per posar un exemple, un espectacle de circ. Per últim, per als commuters (viatgers) que enyoren fins i tot a l’hora de sopar les estretors del tube, el metro de Londres, hi ha el Basement Galley. A l’est de la ciutat, al districte de Waltham Forest, el xef Alex Cooper utilitza un vagó de la Victoria Line de menjador. Ofereix també la possibilitat de tancar-lo per fer-hi festes. Un club privat amb la ficció d’estar sota terra.

Menjar esdevé així una experiència més que després es pot mostrar a Facebook, Twitter o qualsevol altra xarxa social. El gust potser no s’arriba a vulgaritzar, però tal vegada es perd l’essència del fet.

Bou per bèstia grossa?

No. Però tampoc és el mateix menjar vedella en comptes de bou. D’això Pla també en va parlar en un dels textos d’ Un senyor de Barcelona : “Un bon filet de bou és una cosa que no té comparació possible [...]. La vedella sempre m’ha semblat una carn per a criatures de bolquers i senyoretes pàl·lides”. A l’hora de menjar, doncs, a taula, amb els peus a terra i ni tan sols en samarreta imperi. Camisa, com Déu mana!