Estils 13/06/2018

Diàleg interreligiós: calen paraules?

Per al filòsof Nicolás Gómez Dávila cal que banyem en escepticisme la fe

Dídac P. Lagarriga
4 min
El papa Francesc en una trobada interreligiosa a Sri Lanka el passat 2015

BARCELONA¿I si el més difícil no fos creure en Déu, sinó creure en l'altre? “Creure en Déu no és creure en Déu, és no poder no creure-hi”, va escriure el filòsof colombià Nicolás Gómez Dávila. Si seguim aquesta màxima, el diàleg entre creences s'hauria de sustentar de la mateixa manera: creure en l'altre no és creure en l'altre, és no poder no creure-hi. Perquè un diàleg no pot encetar-se sense trobada, i aquesta trobada és, per damunt de tot, veure l'altre, no poder no creure-hi. És una línia subtil, sovint apagada per la pròpia creença, pel desig d'explicar-la, fins i tot amb la tendència a convèncer (i, quan això passa, el diàleg ja no té cap grau de conversa ni complicitat, sinó que es transforma en un mar de paraules entrecreuades, on no hi ha un teixit comú, com a molt un carregat ambient de debat, un pols intel·lectual, polèmica, controvèrsia).

Va dir Ramon Llull: “Si no ens entenem pel llenguatge, entenguem-nos per amor”. ¿És possible avui dia, en l'àmbit del diàleg entre religions, apel·lar a aquesta cita, quan més aviat s'intenta focalitzar-ho tot en les paraules? ¿El fet de dir-ne 'diàleg' no amaga ja aquesta intenció d'exaltar el llenguatge, com si fos l'única via d'arribar a algun consens? No obstant això, on hem d'arribar, en aquest tipus d'encontres entre creients de diverses tradicions? ¿A una millor comprensió i, per tant, tolerància i respecte de les creences dels altres? ¿N'hi ha prou amb això? ¿O potser ens fa por anar un pas més enllà per deixar-nos de llenguatges i fusionar-nos, com diu Llull, en aquest amor que suposa tota trobada veritable?

Germans, no iguals

Seguim amb Gómez Dávila, que ens proposa una afirmació que en molts àmbits pot ser polèmica: “Els meus germans? Sí. Els meus iguals? No. Perquè n'hi ha de més grans i de més petits”. Refutar la igualtat pot semblar revulsiu, però observem què entén el filòsof per 'germà': “El nostre germà no és el que té una forma corporal semblant, sinó el que palpa el mateix misteri”. Fixem-nos-hi bé, compartir misteri, que no equival a compartir creença ni fe. I en aquesta complicitat davant l'astorament, n'hi ha que hi aprofundeixen més i d'altres que ho fan d'una manera més superficial, amb més o menys temps, intensitat, grau... Per això ell es nega a igualar-los, ni per dalt ni per baix, perquè no considera la igualtat un fet imprescindible per a la trobada, però sí el reconeixement d'una germanor, d'un vincle molt més profund i difícil de trencar, menys ideològic, més carnal, entre aquells que s'han fet seva una altra de les propostes aforístiques del personalíssim filòsof colombià: “N'hi ha prou amb fer callar l'orgull per sentir el murmuri dels eixams sagrats”.

En aquesta germanor es dilueixen les identitats fortes, sense que per això hagin de desaparèixer les diverses tradicions religioses i tota la pluralitat i heterodòxia que les han vist néixer i créixer i que encara les fan vives. Quan sovint emparentem aquestes tradicions religioses amb una mera convicció (pensem, per exemple, que en el món institucional cada vegada s'utilitza més el terme 'diàleg interconviccional'), ho fem per intentar donar cabuda a idees que no es consideren religió, però al mateix temps es perd aquest grau d'identitats borroses que s'agermanen entorn d'un misteri i d'una noció comuna de sacralitat i reverència. Diu Gómez Dávila: “Banyem en escepticisme la nostra fe perquè no s'anquilosi en convicció”. De fet, el convençut comparteix amb el convicte no només una mateixa filiació semàntica, sinó aquesta impossibilitat de sortir de la seva veritat, pres d'una raó que dificulta –per no dir que impossibilita– la trobada amb l'altre.

Definicions reduccionistes

L'àmbit del diàleg interreligiós vol potenciar la diversitat i el respecte amb la sensibilització i, per tant, divulga informació que considera rellevant de cada tradició religiosa. Malauradament, aquesta bona intenció pot tornar a caure en els prejudicis que vol evitar quan fa de cada religió una etiqueta acotada i fàcilment identificable, sense espai per a les identitats borroses o flexibles. I d'aquí la primera pregunta: hi ha diàleg entre inflexibles? Difícilment. Voler reduir tota experiència religiosa en quadres explicatius, en fer-ne blocs homogenis (també quan es reconeix la diversitat dins d'un mateix bloc homogeni es fa seguint el mateix esquema reduccionista), alimenta les fronteres entre grups, la identificació identitària superficial, lligada a les formes que més diferencien unes creences de les altres. Malgrat que són esquemes que volen propiciar la trobada, sovint continuen alimentant la confrontació a través del fet comparatiu i simplista, sense espai veritable per reconèixer el fet que constantment ens deixem infusionar per l'altre.

Perquè, com es pregunta la psicoanalista francesa Marie Balmary, “Creient o no-creient? ¿Qui pot dir d'ell mateix que és únicament una cosa o l'altra?” Cristians, musulmans, budistes... ¿No tenim tots una mica dels altres, no som cadascú receptacles dels vestigis d'una història que contínuament es barreja, conjuntament amb un present plural, en permanent canvi? Com ens podem sentir representats per unes definicions monolítiques, que pretenen obviar tot aquest mestissatge? No es tracta d'abolir qualsevol nom o etiqueta, sinó de veure els vincles amb la resta, acceptar-ne les amalgames i les impureses, la complicitat que ens obliga a sortir del reialme tancat d'una convicció pura per acceptar una vivència molt més ampla, no sempre còmoda (el llenguatge sempre és més còmode i modificable que l'amor, imprevisible, inabastable). Fer-ne estaments de trobada i no latents dosis d'absolutisme. “Perquè –com va escriure el filòsof i poeta Georges Santayana– la dignitat de la religió, igual que la de la poesia, resideix precisament en la seva adequació ideal, en copsar ajustadament els significats i els valors de la vida, en anticipar la perfecció. La seva funció consisteix més aviat en extreure dels materials de la realitat una imatge d'aquell ideal al qual la realitat hauria de conformar-se, i en fer-nos ciutadans, per anticipació, del món que anhelem”.

stats