Esport femení: què mires?

Les dones esportistes reben sovint comentaris sexistes relacionats amb el seu físic, en comptes de ser valorades pels resultats esportius

“Jo els treia el burca i les posava de quatre potes mirant a São Paulo”, tuitejava un aficionat a l’esport fa una setmana, en referència a la imatge que es va fer viral de les dues jugadores de voleibol en un partit dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro que va cridar l’atenció dels seguidors pel contrast en la vestimenta. La jugadora alemanya, Kira Walkenhorst, duia un top i una calceta, mentre que la de l’equip egipci, Doaa Elghobashy, portava unes malles, una samarreta llarga i un vel que li tapava el cap. Aquest és només un tuit d’entre molts d’altres que es van fer, la majoria, criticant que l’esportista egípcia hagués d’anar vestida així per jugar un partit de voleibol a la platja. En un article publicat al diari El español, la periodista Patricia Morales va escriure: “En totes les publicacions que he vist a Twitter que criticaven la diferència entre una jugadora i l’altra ningú ha fet referència a la jugada [...]. El que fa enfadar el públic que mai ha vist un partit de voleibol de platja és veure algú tapat fins al cap que no ensenya el cul perquè puguin delectar-se”. La periodista també al·legava que, en canvi, no s’hagués fet cap crítica a la jugadora d’esgrima dels Estats Units, que també competeix als jocs d’enguany amb el jihab, Ibtihaj Muhammad, que ha declarat estar molt orgullosa de portar vel, ja que és una manera de reivindicar la seva cultura.

La periodista i codirectora del màster de gènere i comunicació de la UAB, Isabel Muntané, considera que aquesta actitud és una forma d’infantilitzar les dones. “Es tracta la dona donant per fet que està sotmesa a fer allò que li diuen i que no té capacitat de decisió. Algú els ha preguntat a aquestes dones si anaven vestides així perquè volien?”, diu Muntané. La jugadora de voleibol professional Patricia Llabrés, que actualment juga a l’equip de l’Haro La Rioja Voley, de la Superlliga espanyola, afirma que per ella no és cap problema haver de vestir amb calcetes i top. “Si trobem que un any l’equip de roba que ens donen no és còmode per jugar, ens queixem -explica-. El voleibol de platja sempre ha estat un esport molt vist perquè les noies anaven amb calceta, per això deu haver impactat veure algú tapat. Però cada país pot vestir com vulgui. Al Brasil, per exemple, porten una calceta més petita”. La jugadora explica que està totalment permès jugar amb jihab i que hi ha marques, com Hammer, que fabriquen vels especials per competir per a les jugadores que el vulguin utilitzar.

El vel causa polèmica en el món dels esports des de fa anys, ja que cada vegada hi ha més esportistes dones provinents de països musulmans -abans era un món reservat només als homes-. Va ser el cas, per exemple, de la judoka Wojdan Shaherkani, l’any 2012 a Londres, una de les primeres dones saudites que participava en els Jocs. Tot i que finalment va aconseguir poder competir amb un jihab especial, d’entrada la Federació de Judo no ho permetia. Les normes de vestimenta varien segons l’esport. En el cas del futbol, per exemple, la FIFA va permetre jugar amb vel el 2012, però anys enrere ho havia prohibit. En canvi, en altres esports com el rugbi o el taekwondo ja fa més temps que està permès.

El paper dels mitjans

Muntané opina que la polèmica de la imatge de les jugadores de voleibol ha sorgit també pel contrast de cultures. “S’ha parlat d’ella perquè és una dona que professa una altra religió. Si no, ¿com és que s’ha permès als mitjans de comunicació fer tot tipus de comentaris masclistes de les dones occidentals durant els Jocs de Rio?”. Muntané, que està analitzant la cobertura que s’està fent dels Jocs d’enguany, assegura que els mitjans estan tenint un paper “vergonyós” i en algun cas està tenint conseqüències. Com a exemple, explica el cas del director del diari italià Quotidiano Sportivo, Giuseppe Tassi, que va ser acomiadat després de publicar un titular en què es referia amb el terme “grassonetes” a tres arqueres italianes que participen en els Jocs. “El trio de les grassonetes voreja el miracle olímpic”, deia sobre Guendalina Sartori, Lucilla Boari i Claudia Mandia. De fet, hi ha molts exemples en què mitjans de comunicació han fet referència al cos o a la vestimenta de les esportistes en comptes de cenyir-se a comunicar els seus resultats esportius. Entre molts altres casos, hi ha el del diari Marca, que en un tuit es va referir a Teresa Almeida, la portera de la selecció d’handbol d’Angola així: “Mesura 170 centímetres i pesa 98 kg. Una portera d’handbol sense complexos”. Amb una emoticona d’una hamburguesa i de patates fregides. El Mundo va fer un article titulat: “La llista de ties bones internacionals dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro” i al subtítol: “Que no s’acomodin les models, aquests jocs olímpics vénen forts de sex appeal ”, que després va canviar per: “La llista d’atletes olímpicament atractives”. O el Chicago Tribune que tuitejava: “La dona d’un jugador dels Bears ha guanyat avui una medalla de bronze als Jocs Olímpics de Rio”. Per què la “dona de” i no la tiradora dels Estats Units Corey Cogdell?, o el cas de la gimnasta mexicana Alexa Moreno, a la qual també es va dir grassa en moltes ocasions, en aquest cas pel públic: “No nego la fortalesa d’Alexa Moreno però és un fet que el seu físic deixa molt a desitjar”, deia un dels tuits. “Ho canvien i es queden tan tranquils -diu Muntané-. Si aquestes dones estan als Jocs Olímpics, és perquè s’ho han guanyat. Per què no podem veure això i ens fixem en si porten massa roba o massa poca? Qualsevol comentari masclista és bo, abans de reconèixer la seva vàlua”.

Tot i que les dones representen el 45% dels esportistes que participen en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, els homes tenen tres vegades més espai en els mitjans de comunicació. La dada surt d’un estudi de la Universitat de Cambridge que ha analitzat més de 160 milions de paraules de diferents articles i missatges a les xarxes socials. Segons la recerca, les paraules més utilitzades per referir-se a les dones esportistes són edat, major, embarassada, casada i soltera. Els verbs que els acompanyen són competir, lluitar i participar. En el cas dels homes és diferent. Ràpid, fort, gran, real i fantàstic són les paraules més utilitzades, i guanyar i dominar, els verbs.

La lluita per un tractament respectuós de la imatge de les dones als mitjans de comunicació suma cada vegada més iniciatives. L’última ha sigut la creació de l’Observatori Llatinoamericà de Gènere dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. L’objectiu és fer una radiografia de l’escenari comunicatiu real. “Amb menys d’una setmana hem rebut més d’un centenar de denúncies de més de 30 mitjans, sobretot d’Amèrica del Sud, però també espanyols. La majoria fan referència a comentaris que tracten la dona com a objecte sexual, com ara llistes de les esportistes més sexis o més hot ”, explica Bárbara Duhau, coordinadora general i responsable de comunicació de l’Observatori. “Els esports, com altres activitats, s’atribueixen als homes perquè impliquen utilitzar el cos com un instrument de força i no només de reproducció. És per això que a la dona esportista sovint se la desvalora i se l’associa a qüestions de sensibilitats, relacions familiars o cura del cos”.

Per canviar això, Duhau considera que cal donar més visibilitat a les atletes i als equips femenins. “En general, el problema més greu és que es dedica molt pocs minuts a cobrir l’esport femení”, afirma. I també és essencial que el focus de la notícia estigui posat en els seus èxits esportius i no en el seu físic. “Aquestes recomanacions semblen senzilles però en la majoria dels casos no es compleixen, i només així s’estaria fent una gran feina per evitar el sexisme informatiu”.

Més continguts de