“L’amistat és el més important a la vida. Per a mi és més important un amic que un nòvio”

El 2 d’octubre del 2014, dues persones assegudes a la tribuna de convidats del Parlament de Catalunya s’aixequen de cop, alcen els punys en senyal de victòria i s’abracen entre crits d’alegria. Eren l’Eugeni Rodríguez i el Joaquim Roqueta, i la llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia acabava de ser aprovada. El camí per arribar fins allà havia sigut molt llarg.

Però comencem pel principi. L’Eugeni Rodríguez tenia 20 anys quan va traslladar-se a Barcelona per entrar al Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), fugint de l’ofec que sentia a l’Hospitalet de Llobregat. “Jo era un poligoner de l’Hospitalet que sentia un buit total i absolut, no tenia ningú a l’altre costat”, rememora. Un any després d’entrar al FAGC, es va convertir en el portaveu de l’associació. L’any 88 va conèixer un noi de Mataró que va començar a interessar-se per les xerrades que feia el FAGC, i es van fer molt amics. “Jo valorava que no només donava la cara per ser gai, sinó també per ser seropositiu”, assenyala l’Eugeni. Aquell noi de Mataró era el Joaquim Roqueta, que poc després es convertiria en el president de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya. En aquella època, el FAGC i la Coordinadora mantenien una relació tensa, provocada en part per una visió diferent de les prioritats del col·lectiu: per a uns el matrimoni gai i la lluita contra el VIH era el més important, per als altres la batalla contra la LGTBIFòbia. Però l’Eugeni i el Joaquim sabien que els punts en comú eren més, i la seva amistat la van fer extensiva a l’activisme. El FAGC i la Coordinadora van fer front comú, juntament amb altres associacions, i la culminació d’aquella aliança va arribar aquell 2 d’octubre del 2014, quan Catalunya va aprovar la primera llei contra la LGTBIfòbia del món.

Junts, l’Eugeni i el Joaquim han aconseguit moltes coses, i l’Eugeni ho veu així: “Ser gai, ser dona, negre o discapacitat no és fàcil, i cal tenir la seguretat absoluta que un no és ni més ni menys que la resta. T’has d’estimar molt a tu mateix, sobretot si vius amb un estigma. El repte és tirar endavant i lluitar pel que tu essencialment ets. Si no lluites pel que ets, no podràs lluitar per la resta, ni tampoc per canviar la societat”, reflexiona. I això, si ho fas amb amics, és més fàcil. O dit amb altres paraules: “L’amistat és el més important a la vida. Per a mi és més important un amic que un nòvio. Jo sempre he patit pels amics, mai pels nòvios. Una parella potser acabarà sent el teu ex, però els amics… els amics són el tresor màxim”.