ENTRE AMICS

Als amics en qui confia “els deixaria la cartera i l’educació d’un fill”

Guillem López Casasnovas, economista

L’economista Guillem López Casasnovas ho té clar. Als amics en qui confia “els deixaria la cartera i l’educació d’un fill”. Un d’aquests amics és Jaume Mayans, amb qui va compartir hores i hores de pati en una petita escola de Ciutadella. El Guillem va marxar de l’illa, el Jaume s’hi va quedar. Ara es veuen a l’estiu, quan l’economista torna a Menorca i es retroba amb el millor de la seva infància: els plats de la mare, la síndria fresca, els amics i la pesca.

“L’estiu per a mi és una rehabilitació mental. M’agrada molt pescar, amb canya i els peus tocant a terra. Mentre llenço el fil i miro com el suro roda i roda estic esborrant el disc dur”. El procés de formateig és tan efectiu que una vegada, “sent vicerector de la Pompeu Fabra, vaig tornar després d’un estiu i no recordava ni el nom de la secretària”, lamenta. “Tot i que va ser pitjor el dia que vaig anar a comprar al súper i després dubtava si el meu pis era el 69 o el 66”.

Del Jaume se’n recorda sempre. “Per Sant Joan ens veiem segur”. El seu amic, que va estudiar història, s’ocupa actualment de la concessió dels cines de Ciutadella, una passió que van començar a compartir de joves. “Anàvem als cinema dels Salesians, amb les pel·lícules convenientment censurades. A la parròquia de Sant Francesc, que jo evitava bastant, et trobaves a la sortida una mena de targeta amb cadascuna de les pel·lícules que feien als tres cinemes del poble, on s’explicava la naturalesa i la conveniència de cadascuna per a un bon cristà”. Ell i el Jaume s’havien colat més d’una vegada a alguna que, per edat, no els estava permesa. La primera va ser El graduado (1967), amb Anne Bancroft i Dustin Hoffman.

Pare de tres fills, el Guillem opina que, des que era petit, la manera com es viu l’amistat ha canviat. “En parlava amb ells dinant un diumenge. Quan jo era petit, feia una xarxa molt forta amb la gent del meu carrer. No teníem tele i passàvem moltes hores jugant a futbol al carrer. Quan hi havia algun partit, que emetien al Casino, els nens ens quedàvem a fora i miràvem per la finestra. Era molt intens i molt local”. Els seus fills, en canvi, han fet amics als EUA i Anglaterra, països on ell ha treballat, i encara els mantenen.“Tenen una xarxa molt global, més extensa, però menys intensa, crec. Saben coses puntuals, però no han compartit hores i hores. No s’han pogut consolar amb una abraçada. Abraçar-se o plorar perquè Ortiz de Mendíbil ha robat el partit al Barça a l’últim minut no ho han viscut”.

Més continguts de