Ibn Khafaja d’Alzira: el jardiner de l’afinitat

BarcelonaPotser és la terra la que escriu i el poeta, atent, recull aquest cant. I si la terra continua, malgrat la història, sent una terra que canta, el poeta d’ahir no es diferencia del d’avui, excepte amb el to i l’atenció que hi dedica. Si la pàtria s’entén no com la bandera, sinó com la terra on es clava aquella bandera, el concepte s’amplia, esdevé territori compartit, punxat al llarg del temps per diverses banderes, però persistent, oferint un paisatge únic per als que hi viuen, fills de la terra. Existeix per això un llaç de germanor entre tothom que ha compartit una mateixa terra, un llaç que la història de les banderes no sempre ha reconegut; tot el contrari: sovint l’ha volgut tallar. Les arrels, però, són més profundes i es resisteixen a ser tallades, arrels rizomàtiques que s’escampen i, de sobte, tornen a germinar. Apareix en aquest moment un “misteriós jardí de les paraules”, com li agrada dir al poeta valencià Josep Piera quan parla del també poeta valencià Ibn Khafaja. Jardí fet de paraules antigues que ressonen noves perquè continuen guardant la vitalitat subterrània, allà on la terra protegeix de les calamitats les llavors que arrelen i esperen el moment oportú per sortir.

Reedició de l’antologia

En aquest jardí de paraules, Piera mostra sempre el seu desconcert davant d’una troballa com aquesta. Jovenet, a la dècada de 1970 es va deixar emportar pels escassos versos traduïts al castellà d’un poeta d’Alzira que havia viscut 900 anys abans i que, amb aquells versos, tornava a florir. Des de llavors, Josep Piera (nascut a Beniopa, la Safor, el 1947) conviu amb Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1139). Hi ha conviscut tant que a vegades dubta si aquell poeta antic que s’expressava en àrab va existir realment o, pel contrari, és fruit de la seva imaginació, com un heterònim de Pessoa que, autònom, escriu. Sortosament hi ha prou documents que certifiquen l’existència del personatge. L’any 1986 l’Ajuntament de València va publicar l’ Antologia poètica d’Ibn Jafaya en edició trilingüe (l’original àrab amb les traduccions al castellà de Mahmud Sobh i al català de Josep Piera). Més de trenta anys després, aquesta antologia s’ha reeditat, i fa pocs dies es va presentar a Barcelona, a la seu de l’IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània) de la mà del mateix Piera i del també poeta i director de l’Institut Ramon Llull, Manel Forcano.

Precisament Forcano, en parlar d’aquest autor va ressaltar la necessitat de reivindicar l’afinitat, aquest vincle sostenible que ens fa veure “que nosaltres també som com ells eren”. El mateix Ibn Khafaja retrata aquesta afinitat poètica que ni Piera o Forcano, ni molts d’altres, trobem llunyana o exòtica: “Mai no he mantingut una mateixa postura / ni he anat per un sol camí. / Deteste l’impassible home immòbil com estàtua / les parpelles del qual no han quedat despertes mai / per l’insomni de l’amor, ni el seu cos ha sofert / d’aquestes penes”.

Explica Piera que quan va començar a interessar-se per aquella poesia andalusí el desprestigi era immens i amagava un desconeixement absolut. Segles de dogma havien convertit la gent del territori en estrangers, éssers de pas, invasors d’una terra que no els pertanyia i que, per tant, mereixien ser expulsats. Expulsats també de la memòria. Però sota aquella capa marcial ha persistit el cant i el dolor, l’enyor per la terra, el goig d’una natura exuberant que cal gaudir-ne. Un cant que tard o d’hora havia de tornar a sortir, encara que fos, com diu l’expressió, per justícia poètica.

Canta Ibn Khafaja: “Déu meu, com és de bell el riu en aquest llit, / més delitós per beure que uns llavis de donzella. / Sembla una polsera, amb flors a les vores / talment la Via Làctia. És cristal·lí / com un fil d’argent sobre una túnica verda. / Pestanyes en un ull blau, el brancatge / que el voreja entre carícies de brisa. / L’or del crepuscle rellisca damunt l’aigua platejada. / Quantes vegades, Déu meu, a la vora d’aquest riu / he convidat a un vi clar els meus estimats companys.”

Intimitat és proximitat

Una veu que trenca tots els tòpics i ens apropa a la vida íntima i sensual d’un poeta musulmà que canta al vi i a l’amor i denuncia la hipocresia (“Hipòcrites que són! Van dedicar-se / a la ciència i així, amb xerrameques / han adquirit ben alts càrrecs / i llocs de privilegi. D’altres / van fingir-se honradíssims ascetes / fins al moment que furtaren / els diners de mesquites i esglésies”).

Perquè si Ibn Khafaja era conegut com el jardiner per les seves referències constants al món vegetal, no per això va deixar de denunciar allò que trencava l’harmonia del jardí social: “Les tenebres de la incultura ceguen / i les curteses del seny deixen sord”. Petits crits d’alerta entre poemes que són un veritable cant a la sensibilitat vers tot allò que l’envolta. Immers en l’horta, ben a prop del riu, els seus poemes retraten sovint l’esbalaïment (“Ràfegues de perfum / travessen el jardí / tot cobert de rosada. Jo me l’enamore, aquest verger / on la margarida és el somrís, / la murta els rínxols i la viola la piga”. “Sempre que canta un ocell, l’arbreda dansa al seu to / i amb entusiasme li ofrena una túnica de flors” o també “L’alhelí es lliura a la brisa / en murmuri confident. / La foscor fa més íntima el perfum / i aquest secret per la nit deixa de ser-ho. / Si al capvespre cerca l’amor més enllà de la boira, / en clarejar s’hi retrau com si l’alba el vigilava”).

“Fins i tot les nostres vides s’assemblen”, confessa Josep Piera, que tradueix els versos no des del saber filològic -tot i que compta amb el suport d’experts- sinó conscient d’aquesta màgia poètica de l’afinitat: “Hi he descobert un paradís, un món”. Agraït per aquest descobriment, fa uns mesos va publicar Trobadors amb turbant: diwan andalusí (Edicions de 1984), on tradueix i versiona alguns poetes d’aquell període tan llunyà i proper alhora, antic i contemporani, enterrat però germinat, on Ibn Khafaja lògicament ocupa un lloc destacat i que Piera veu com “una personificació poètica d’una forma de viure profundament civilitzada”.