Llibres per omplir (i buidar) l’esperit

BARCELONALlegir per omplir-nos: de dades, d’històries, d’emocions. Per evadir-nos també, viatjar, distreure’ns... I, per què no, llegir per buidar-nos, per desfer-nos de prejudicis, d’angoixes, buidar-nos de nosaltres mateixos per ser més que nosaltres mateixos, llegir per canviar de vida o per acceptar que la vida és canvi.

Llegir més enllà dels llibres, a cada bri d’herba, núvol, mirada. Llegir mentre escrivim, escriure llegint, difuminar els límits entre la tinta esgrafiada i la sang que batega. Si hi ha llibres, hi ha vida. El poeta Edmond Jabès ho va deixar dit d’una manera radical: “El que encara queda per llegir és l'única oportunitat per sobreviure”.

Així devia pensar –i actuar en conseqüència– el filòsof colombià Nicolás Gómez Dávila (1913-1994), un home dedicat a la biblioteràpia, “activitat peculiar en què el llibre allibera del tedi de la vida”, com assenyala José Miguel Serrano a la introducció del fabulós 'Breviario de escollos' (Atalanta). Aquest llibre recull una curosa selecció dels més de deu mil aforismes que Gómez Dávila va escriure al llarg de la seva vida, de les seves lectures. Se’ns hi revela el pensament d’algú que, pacient i sistemàtic, es va dedicar a recollir notes dels llibres que llegia, embolcallat durant hores i hores en la seva biblioteca particular, composta per més de trenta mil volums, que repassava detingudament, fidel a la seva màxima “viure amb lucidesa una vida senzilla, callada, discreta, entre llibres intel·ligents”.

En un món on tendim als missatges curts i instantanis, podem sentir-nos pròxims als aforismes d’aquest pensador colombià, però, a mesura que ens endinsem en la lectura, constatem que la seva brevetat és només aparent. Són frases curtes, sí, però carregades de sentit, intenses, que ens fan aturar i, per tant, alenteixen la immediatesa, fins i tot la sabotegen. Cap dels seus aforismes té un sentit aïllat fàcil de manipular, sinó que s’han d’entendre en un conjunt molt més ampli, en un pensament que es teixeix al llarg d’anys i fruit d’una resposta al text llegit i no d’una reacció: aquesta és la gran diferència entre el pensament breu de Gómez Dávila i, per exemple, una piulada a Twitter. Reflexions sobre Déu i el món, política i cultura, condició humana i posicionament vital, que l’autor va anar destil·lant amb l’art d’una lectura-escriptura profunda i clara des de casa seva a Bogotà, i gràcies a aquesta edició podem gaudir-ne sense pressa.

De viure i morir

Christian Bobin és un altre d’aquests autors solitaris que escriuen envoltats de llibres, discret i pacient, amb un ull sempre posat a la finestra, i tot el que hi passa –ocells, vents, espectres– també ho incorpora a la lectura-escriptura. A França ha publicat més de cinquanta títols, i en els últims temps comença a ser traduït i publicat a casa nostra, si bé en català encara no veiem el boom editorial que està tenint en castellà, sobretot a través de petites editorials. Entre els títols apareguts fa poc, 'El bajísimo', una personalíssima biografia de sant Francesc d’Assís, i 'Resucitar', en què Bobin parla, amb la seva delicadesa característica, sobre la mort del seu pare.

També tracta de la mort un llibre il·lustrat que apareix per aquestes dates, i que està dedicat als infants. De la mort i, lògicament, també de la vida, de com entendre-la i acceptar-la, a partir d’un text de Raimon Panikkar adaptat i il·lustrat per Inês Castel-Branco. 'La gota d’aigua' (Akiara Books) és aquesta bonica introducció al públic infantil d’un tema moltes vegades tabú, i que aquí, a partir de la metàfora de la gota d’aigua, ens permet aproximar-nos-hi. “Panikkar no va escriure mai cap text per als infants, i les pàgines que dedica a la metàfora de la gota d’aigua presenten una complexitat més gran de la que apareix en aquest llibre. Però podem quedar-nos amb la seva essència, que permet ser captada immediatament. A més, hi ha pocs materials que parlin de la mort d’una manera tan serena i lúcida”, explica Castel-Branco. En efecte, l’objectiu d’aquest autor, el centenari del qual se celebra enguany, era, com ell mateix deia, “superar certa ansietat respecte a la mort sense eliminar-ne, però, el misteri”. Gràcies a les il·lustracions i a la destil·lació que n’ha fet l’editora i il·lustradora, podem acostar-nos a una reflexió profunda des de la senzillesa i també des de la bellesa.

Contemplació i acció

D’estètica i del seu vincle essencial amb l’espiritualitat també ens en parla una altra novetat editorial, en aquest cas l’elaborada per la mestra de pintura oriental barcelonina María Eugenia Manrique sota el títol 'Arte, naturaleza y espiritualidad. Evocaciones taoístas' (Kairós). En aquest llibre combina la cal·ligrafia, la pintura, la poesia i les reflexions per parlar-nos de la importància d’establir i conservar els llaços entre l’ésser humà, l’art i la natura. Manrique, que va estudiar pintura tradicional a la Xina i ha rebut diversos premis internacionals, ens proposa una obra en què la lectura i el dibuix –la mirada i el traç– són indissociables de respirar i sentir, de buidar-nos de tot allò après per tornar a aprendre, d'aquell estat atent i perceptiu que ens permet veure que “dins d'un espai de la mida d’un puny hi podem trobar la bellesa d’un miler de penya-segats”, com va apuntar el poeta Du Wan.

Poesia de la vida quotidiana, íntima i senzilla, i per això imprescindible. Com ho és també una altra novetat editorial que ens endinsa encara més en aquesta mirada poètica, a la vegada sense necessitat de recórrer a geografies llunyanes. A 'Menys i tot' (LaBreu), d’Eduard Escoffet, hi trobem aquest deixar-se portar per l’imprevisible, responsables d’acollir-ho: “Una cadira / dos ulls en actiu / una plana fèrtil, poc poblada. / Dirigiu la cadira envers l’horitzó. / Alineeu les ninetes dels ulls amb la línia de l’horitzó, / que hi penetrin. / Deixeu la resta del cos immòbil, que hi creixi la felicitat. / Només calen dos punts per traçar una línia: / la naixença i una mort”.

Llibres, al capdavall, per continuar bategant, oberts a l’altre, llegint el món, escrivint-nos, compartint el solitari traç de la paraula.