Martin Margiela, el dissenyador misteriós que omple museus

París“Em sento una privilegiada de poder començar la meva etapa al Palais Galliera amb un projecte de tanta profunditat i rellevància com aquest”, confessa a l’ARA Miren Arzalluz, directora del Museu de la Moda de París des del gener. Arzalluz es refereix a la retrospectiva 'Margiela / Galliera, 1989-2009', una mostra que exhibeix, fins al juliol, 130 siluetes, vídeos de desfilades i arxius dels vint anys de creació d’un dels dissenyadors més influents i desconeguts del gran públic de la moda contemporània: el belga Martin Margiela.

“El Palais Galliera compta amb una de les millors col·leccions de Margiela, que té més de 300 peces”, explica Arzalluz. De fet, “Margiela mateix ha col·laborat estretament amb l’equip del museu, compartint la seva experiència i memòria de les 41 col·leccions de moda que va presentar entre el 1989 i el 2009”, continua. Llicenciada en història per la Universitat de Deusto i diplomada en historia de la moda pel Courtauld Institute of Art de Londres, Arzalluz dirigia l’Institut Basc Etxepare des de principis de 2017. “Deixar-lo va ser una decisió difícil”, reconeix aquesta bilbaïna de 39 anys.Abans de portar l’Etxepare, Arzalluz va ser responsable de col·leccions i conservadora del Museu Cristóbal Balenciaga durant set anys. De fet, la història de la moda i l’obra del modista basc constitueixen la “gran passió intel·lectual” d’Arzalluz.

“A França la moda és cultura i no hi ha ningú que ho qüestioni”, defensa la historiadora quan li pregunten pel pes de la moda en l’àmbit cultural. “Des del segle XVII la moda ha constituït no només una potent indústria promoguda per l’estat francès, sinó també un poderós instrument d’influència cultural en el panorama internacional”, continua explicant Arzalluz. En comparació amb Espanya, a França “no s’ha de justificar la rellevància de la moda ni incidir en la importància que té com expressió cultural o artística”. Si “París continua sent la capital internacional de la moda [...] no és casualitat”, matisa la directora del Palais Galliera, un dels dos museus parisencs “amb les millors col·leccions històriques de moda del món”, juntament amb el de les Arts Decoratives. “És el resultat lògic d’una actitud històrica respecte a la moda”, conclou. Precisament, des del 22 de març i fins al 8 de setembre, el Museu de les Arts Decoratives també dedica una exposició a Martin Margiela i els seus sis anys al capdavant de la 'maison' francesa Hermès.

Precursor de la desconstrucció

De fet, Margiela (Leuven, 1957) és l’únic creador belga de la seva generació que es va instal·lar a la capital francesa. Abans d’aterrar a París i ser l’assistent durant tres anys de Jean-Paul Gaultier, el belga es va diplomar a l’Acadèmia Reial de Belles Arts d’Anvers, al departament de moda. Margiela es va consolidar des dels seus inicis professionals com l’hereu de Gaultier, però també de Rei Kawakubo i Yohji Yamamoto, dos dissenyadors japonesos precursors del concepte de desconstrucció aplicat a la indumentària. El creador belga va seguir els seus passos: va estudiar la construcció de la peça de roba, desfent-la i fins i tot mostrant-ne el revers. És una de les maneres amb les quals el belga qüestiona el sistema de la moda, de la concepció fins a l'ús. És per això que en les seves col·leccions es poden veure des de pinces fins a patrons: l’any 1997, per exemple, Margiela va presentar un recull de peces de roba basades en una reinterpretació del bust de maniquí Stockman.

Des que va fundar la Maison Martin Margiela amb Jenny Meirens el 1987, el belga no va parar d’innovar. Algunes de les peces o accessoris que va presentar en la seva segona col·lecció, l’any 1989, les va fer artesanalment a partir d’objectes. A l’exposició es pot veure l’armilla feta de trossos de plats trencats que s’aguanten gràcies a un filferro, o bé un tap de suro que fa la funció de penjoll. La col·lecció, que Margiela va presentar en una discoteca de París situada al soterrani, li valdrà per ser un dels tres primers guardonats de l’Andam –l’Associació Nacional pel Desenvolupament dels Arts de la Moda de França–, que des de 1989 promociona els joves talents. D’aquesta pràctica de donar una segona vida als objectes, llavors inèdita en el món de la moda, en naixerà la línia artesanal que el 2006 integrarà el prestigiós cercle de l’alta costura. A partir del 1990, Margiela no només utilitzarà objectes, sinó que també adquirirà indumentària, vestits de festa antics o vestuari de teatre per transformar-los en 'noves' peces de roba.

N’és un exemple el vestuari de la col·lecció que Margiela va utilitzar per a la primavera-estiu del 1991. Les peces de roba va comprar-les al mercat de segona mà de les Puces de París. Després de rentar-les, destenyir-les o tornar-les a tenyir, va descosir-les i metamorfosar-les. “Quan tallo una peça de roba nova o vella, no penso que la destrueixo. És una manera de fer-la renéixer amb una altra forma”, deia Margiela defensant-se dels periodistes que llavors jutjaven aquest 'savoir-faire' iconoclasta i irrespectuós. Amb aquesta manera de treballar, Margiela no feia res més que qüestionar la necessitat incessant de la moda per renovar-se. Els escenaris que el belga tria per presentar les seves col·leccions també xoquen als periodistes almenys durant els cinc primers anys de vida de la Maison: un pàrquing en desús, un solar d’un barri popular, una estació de metro tancada o bé un cafè teatre 'underground'.

Models sense cara

Ja des de la seva primera desfilada, Margiela opta per tapar la cara a algunes models amb un vel de mussolina, i les selecciona per una certa mentalitat en comú, no pas per una franja d’edat o estil. Si els tapa la cara –el 2005 ho farà amb les ulleres de sol Incognito– és perquè el dissenyador vol que el públic se centri en els vestits. Per aquesta mateixa raó, Margiela sempre ha fet prevaler el seu anonimat. Al·lèrgic als focus mediàtics, poca gent sap quina cara fa.

Un altre imperdible de l’univers Margiela són les 'tabi'. Durant un viatge al Japó l’abril de 1984, Margiela descobreix les 'jikatabi', una mena de mitjó botí que porten els treballadors de la construcció, artesans i jardiners i que tenen una particularitat: el dit gros del peu està separat de la resta de dits. Anys més tard, Margiela descobrirà que aquesta separació no només reforça l'estabilitat del cos sinó que estimula un punt de reflexologia en relació amb el cor. Margiela s’inspira en aquest calçat japonès per fer néixer les 'tabi', que el dissenyador farà evolucionar, en forma i matèries, al llarg de la seva carrera, fins a esdevenir, sens dubte, un referent en el treball del dissenyador. És per això que el visitant les podrà descobrir a l’inici de la retrospectiva, fins i tot abans de veure la primera col·lecció.

Margiela també es va servir de les 'tabi' per fer realitat un concepte treballós que perseguia des dels seus inicis: crear una sabata invisible. Per a la seva col·lecció primavera-estiu 1996 redueix les 'tabi' a una senzilla sola de sabata de pell que s’aguanta al peu gràcies a una tira de cinta adhesiva transparent. Margiela en essència.