Menchu Gutiérrez: escriptura contemplativa

BarcelonaEncara recorda el primer cop que va entrar sola a una llibreria i va quedar captivada per un títol: Espadas como labios, el llibre de poemes de Vicente Aleixandre. El món es va capgirar: què era allò? “Me l’havia d’emportar, mai havia sentit una cosa semblant:espases com llavis!”, confessa Menchu Gutiérrez. Trencats els esquemes gràcies a la poesia, podríem dir que l’obra d’aquesta escriptora repeteix, incansablement, aquella primera entrada a la llibreria, atreta per un món en el qual les aparences es subverteixen i apareixen altres mirades, subtileses, miralls. Miralls on contemplar-se més enllà del narcisisme, perquè el mirall centra un rostre i també tot el que té al darrere, al costat. Un rostre, a més, que és molt més que un compendi d’expressió, ossos i pell:en aquell rostre pot haver-hi tots els rostres, en aquella imatge emmirallada s’hi congela el present.

Menchu Gutiérrez escriu sobre aquests miralls que reflecteixen molt més del que percep una mirada poc atenta. I ho fa emprant l’experiència poètica, que també és molt més que escriure poemes. És un estat, estat de consciència que l’acosta a la mística per la necessitat de trobar el vincle i l’afinitat d’una realitat que no és només un encadenament d’esdeveniments. Una realitat fecunda, que les cultures tradicionals del món han considerat sagrada precisament per aquesta voluntat d’unió amb ella. Veure sagrada la realitat és respectar-la, és entrar en un àmbit en què creixen la confiança i l’agraïment, on contemplació i compromís no es poden dissociar.

Aquest compromís contemplatiu -contemplació compromesa- es converteix, en el cas de Menchu Gutiérrez, en escriptura. Nascuda a Madrid l’any 1957, durant més de vint anys va viure en un far del País Basc i actualment resideix en una casa del segle XVII d’un poble de Cantàbria. Espais de silenci i concentració idonis per elaborar la seva obra, que reuneix poesia, novel·la i assaig, com per exemple la biografia literària de San Juan de la Cruz (en què no va voler traçar un estudi com a experta, sinó “entrar en ressonància amb el seu procés místic i creatiu a través de la meva pròpia experiència”), o també el seu últim llibre de poemes, Lo extraño, la raíz (Vaso Roto), on ens proposa “canviar el món conegut pel desconegut, o potser el contrari, abandonar el misteri per entrar-hi”.

L’essència del temps

L’últim dels seus llibres d’assaig condensa i transmet aquesta serenor i lucidesa que ha necessitat per elaborar-lo: una immensa i estimulant lectura de lectures per parlar-nos del temps, el seu còmput no sempre igual, en especial quan ens endinsem en la paraula poètica. Siete pasos más tarde (Siruela) reuneix veus de místics i escriptors, veus antigues i modernes, d’Orient i d’Occident, que s’han relacionat amb el temps d’una manera molt més profunda i no sempre evident. “Diríem que el temps existeix perquè nosaltres existim, perquè el rellotge som nosaltres mateixos, perquè comptem amb un òrgan anomenat rellotge que, a diferència del cor, els ronyons o el fetge, resulta il·localitzable en el mapa del cos, potser perquè viu, invisible, dissolt en tots ells. La poesia descobreix aquest òrgan per desemmascarar-lo o, fins i tot, matar-lo”, escriu al llibre.

Cita rere cita, que va ordint amb paciència i ordenant amb sentit, anem entrant en temps relatius, en percepcions subtils i amagades, com quan el poeta Paul Celan es criu:“L’hora és la d’ahir, però l’assenyala una tercera agulla incandescent que mai he vist en els jardins del temps”. Menchu Gutiérrez ens aporta en un mateix paràgraf textos clàssics i sagrats, comentaris personals i literatura contemporània d’una manera coherent, com si en realitat totes aquestes reflexions sorgissin d’un mateix lloc, d’aquella “arrel d’arrels” que deia Ibn Arabi i que a ella tant li agrada repetir. Per exemple, hi trobem: “En un versicle de la càbala es fa referència a «una àliga que posa el seu niu en un arbre que no existeix». ¿Existeix el temps en un lloc inexistent i que, no obstant això, imaginem en el regne de les paraules? Serem nosaltres, l’àliga i el niu, un rellotge? El mestre zen Dogen desemmascara la tasca dels nostres sentits: «Molts creuen que el temps passa; la veritat és que rau quiet allà on és. Aquesta idea de passar pot anomenar-ne temps». I, sota la forma d’un apocalipsi de felicitat, Clarice Lispector xifra la redempció d’aquest enganyós rellotge en un futur místic: «Hi haurà un any en què hi haurà un mes en què hi haurà una setmana en què hi haurà un dia en què hi haurà un minut en què hi haurà un segon i, dins del segon, hi haurà el no temps sagrat de la mort transfigurada»”.

La neu com a mirall

La mateixa estructura polifònica ja la va provar en un altre llibre igual d’estimulant, més breu i idoni per uns dies freds com els d’ara: Decir la nieve (Siruela). “La neu no és només felicitat, no és només calma o anestèsia per al dolor. Diríem que la neu, com el desert, com l’espai envaït per la boira o la nit, es converteix en el mirall de qui la contempla: és el que tu ets o el que desitjaries ser. Aquest estrany mirall poètic fa que cada cosa pugui ser aquella mateixa cosa i la seva contrària”. Aquí també, com en el llibre sobre el pas del temps, escoltem veus dispars, des de Dostoievski o Maupassant a la mirada zen, paraules que poden arribar també a callar, insuficients a l’hora de copsar l’experiència profunda de la neu, i que es concreta en aquell poema del suec Tomas Tranströmer: “Cansat de tots els que arriben amb paraules, / paraules, però no llenguatge, / surto cap a l’illa coberta de neu. / Allò salvatge no té paraules. / Les pàgines no escrites s’amplien en totes direccions. / Em trobo amb petjades de cabirols a la neu. / Llenguatge, però no paraules”.

I és en aquest “cansament de les paraules buides, de les paraules que etiqueten la realitat i que informen dels successos, però que no diuen res del centre de l’experiència del llenguatge”, que Menchu Gutiérrez va teixint amb parsimònia la seva obra, atenta i receptiva, amb aquella mateixa mirada de sorpresa de quan, per primer cop, va entrar sola a una llibreria.