“Al final, l’amistat és la família que t’has construït tu”, diu l’escriptor sobre el seu amic psicòleg

Hi ha amistats que es despleguen al voltant d’una taula parada. Les confidències es destapen amb l’ampolla de vi i la conversa flueix entre un tall de tonyina fresca i els sucs d’un guisat de carn. L’amistat entre el poeta Miquel Bezares i el psicòleg Miquel Tortella-Feliu és una d’aquestes amistats.

“El centre de la nostra relació sempre ha sigut una taula. Ens agrada la bona cuina”, relata l’escriptor. A casa, a Llucmajor, quan el psicòleg el visita, Bezares cuina. “Quan tasto un plat que m’agrada en un restaurant, l’intento repetir. De vegades surt bé i d’altres no tan bé”, reconeix.

Els dos amics es van conèixer per casualitat un estiu a sa Ràpita, a la costa sud de Mallorca, on les seves famílies estiuejaven. Fill de pare andalús i mare mallorquina, Bezares estudiava el primer curs de filologia catalana a la universitat, malgrat que fins als 16 anys a casa pràcticament només havia parlat en castellà. “Algú ens va presentar. Recordo que em va preguntar què estudiava, i de seguida vam començar a parlar de llibres. Jo aleshores ja escrivia, i a ell li agradava molt la lectura”, rememora l’escriptor. La connexió va ser immediata, i aleshores va començar “la típica amistat d’estiu”. “Quedàvem a les nits per fer unes cerveses a la fresca i xerràvem de tot, de política, de futbol, de literatura, de menjar…” L’arribada de la tardor no va refredar la relació i els dos amics es van continuar veient de manera intermitent, ja fos al voltant d’una taula o d’una ampolla. Algunes cites imprescindibles eren la nit de Cap d’Any o el festival anual del vi a Palma. “Ens trobàvem cap a les 6 de la tarda amb una bossa de galletes per fer paret i anàvem a tastar els vins. La majoria de la gent en fa un glop i l’escup, però nosaltres ens el bevíem”, explica Bezares, abans de fer una pausa: “Ara potser quedarà com una amistat molt alcoholitzada, no?”, riu.

Però més enllà de les celebracions, l’escriptor valora del seu amic que hi ha sigut també en els mals moments. Quan el fotògraf Toni Catany va morir, amic en comú de tots dos, la primera persona a qui Bezares va trucar va ser al Miquel. I quan va deixar d’agafar avions per por de volar, el Miquel va ser la persona que el va ajudar. “No sé si puc dir que ha sigut el meu psicòleg de capçalera, però sí que m’ha ajudat molt a entendre’m a mi mateix. Un bon amic és aquella persona amb qui tens una incondicionalitat, i per a mi el Miquel és incondicional”, reflexiona. I conclou: “Al final, l’amistat és la família que t’has construït tu”.