“Som companyes de feina i en dos anys hem tingut temps de parlar de moltes coses”

Molts catalans van començar a sentir la veu de Míriam Hatibi després dels atemptats de Barcelona d’ara fa un any. Catalana i musulmana, Hatibi va ser l’altaveu de les dues identitats, i el 26 d’agost va presentar l’acte d’homenatge a les víctimes juntament amb Rosa Maria Sardà. “Sento moltíssima llàstima per les dues bandes. Com a persona que ha nascut i crescut aquí, i com a persona musulmana. Sento el dolor de tots, però també rebo el dolor de tots. Estic molt trista com a musulmana i com a barcelonina. I sé que com a musulmana estaré en el punt de mira d’uns i com a barcelonina en el punt de mira dels altres”, va explicar aquells dies.

Aquell agost, Míriam Hatibi va fer de pont entre dos mons que molts creien allunyats. I ho va fer amb les paraules, igual que van ser les paraules les que la van acostar a la seva amiga Prado Armengou. “Som companyes de feina, i en dos anys hem tingut temps de parlar de moltes coses. Ella és catòlica i jo musulmana. Normalment, quan parlo de religió i espiritualitat, ho faig amb persones musulmanes, i amb ella he pogut compartir altres perspectives, i veure que hi ha coses que compartim i coses en què no coincidim”, explica.

On la Míriam té clar que pensen igual és “en el fet que la religió t’ha d’ajudar a ser millor persona i a millorar el teu entorn”. “Aquesta és una conversa que tenim sovint”, afirma. De la Prado en valora que, com ella, quan surt de la feina gairebé mai se’n va directament a casa. “És molt activa, fa mil voluntariats. Dedica molt de temps i molta energia als altres”. També n’admira la paciència. “La paciència és el fet d’explicar les coses des del respecte, de prendre’s les coses amb molta calma. I també és anar amb amabilitat per la vida”.

Al març, totes dues es van trobar al Marroc, juntament amb altres companys de feina. La Míriam hi era per visitar la família, que feia temps que no veia. “Va ser molt bonic, perquè fèiem alguna volta, però sobretot ens vam quedar a casa, xerrant. Compartir aquest moment familiar va ser emocionant”, recorda.

A la Míriam, la Prado l’ha vista plorar més d’una vegada. “Per estrès a la feina, o per altres coses de la vida. També per coses bones. I al Marroc em va veure plorar per l’emoció de trobar-me amb la família”. Sobre què valora en una amistat, la Míriam reflexiona que no es tracta tant “del que té o no té una persona”. “Senzillament fas clic amb algú, i crec que aquests són els amics que duren”, conclou.