Miss samarreta opinada

BarcelonaL’enrenou que s’ha generat a casa nostra aquesta setmana amb la samarreta de Joana Ortega, amics, no ha sigut menor. I sincerament, ho entenc. La vicepresidenta del Govern entre el 2010 i el 2015 va presentar-se a una de les rodes de premsa més importants de la seva trajectòria política amb una samarreta negra de lluentons en la qual es podia llegir en color blanc el text “Dirty lips mood”. Una frase que després d’una allau de pseudotraduccions hem arribat a la conclusió que vol dir una cosa així com “Sense pèls a la llengua” o “Amb ganes de renegar”. I vostès diran: doncs home, tenint en compte moltes de les frases que corren pel carrer avui dia impreses en samarretes, la d’Ortega no és gaire greu. I jo els diré que no, que tampoc n’hi ha per tant. Però crec que en general s’ha opinat molt infantilment sobre el tema i que pocs s’han fixat en el context en què duia la samarreta.

A Twitter, per exemple, s’han piulat moltes crítiques respecte a la peça qualificant-la de lletja o de xarona, cosa que entra en un nivell de debat completament inútil perquè és una qüestió absolutament inobjectivable. Tant que potser ens agafarà el riure si pensem que molts dels que opinaven segur que ho feien vestits amb alguna cosa made in China tant o més reprovable que la d’Ortega. A més -i això ja és pura intuïció-, tinc la sensació que molts dels que la van criticar són d’aquells que quan algú diu “Aquesta cançó és horrible” deixen anar allò tan sentit de “Digues que no t’agrada, de música lletja no n’hi ha”. Però amb la creació de moda deuen pensar que no cal tenir el mateix respecte.

Era la que portava aquell dia

Dit això, crec que resulta evident que l’exvicepresidenta no la va encertar amb la samarreta en qüestió. Ella justifica l’elecció amb dos arguments. El primer, que és la que ja portava posada aquell dia. El segon, que li venia de gust dir amb la samarreta el que no podia verbalitzar. Des del meu punt de vista, són dos arguments que no aconsegueixen apaivagar la mala elecció. El primer, bàsicament, perquè quan et sorprèn alguna convocatòria inesperada -des d’un enterrament fins a una cita-, el més normal del món és canviar-te de roba. Tan normal és vestir-se ad hoc que, si no fos així, Ortega també hauria pogut anar a la roda de premsa amb el pomerània perquè es va assabentar de l’amenaça de la fiscalia mentre passejava el gos. O amb una cinta de tenis al front perquè tenia classe de pàdel.

El segon argument, per a mi, també és erroni. Sobretot venint d’algú que, com ella, es dedica a la moda venent roba en un showroom. Si no pots dir una cosa per algun motiu, el més normal del món és que te la quedis per a tu. Però dir que no ho pots dir i posar-t’ho escrit a la samarreta, des del meu punt de vista, no té gaire sentit. ¿O creus que la moda no comunica? Perquè si creus que la moda no comunica, què fas venent roba? Potser val més que venguis tela a metres, no?

Dificultava l'objectiu de la roda de premsa

En qualsevol cas, el que ha deixat clar aquesta polèmica és que la moda comunica, i molt. I que té una capacitat d’impacte enorme. Tant és així que aquesta setmana tots els tòtems de la informació s’han mullat sobre la qüestió, i no només els quatre friquis que ens hi fixem habitualment. Mireu si comunica la moda, que amb el desencert d’Ortega, per a molts ha quedat en segon lloc el greu motiu que va portar Artur Mas a convocar aquella roda de premsa: que la fiscalia espanyola entén que fer una consulta no vinculant és una qüestió delictiva i vol castigar els suposats responsables. Mireu quin mal que ha fet la samarreta eclipsant aquest despropòsit!

Però hi ha una altra justificació que també ha sonat aquests dies en relació amb la polèmica. I és que Ortega ja no es dedica a la política i que per aquest motiu pot vestir com li doni la gana. I jo penso que això és una reflexió pròpia d’algú curt de gambals. Tant que, fent cas d’aquest argument, si algun dia li donessin un Gaudí honorífic a un actor veterà, podria pujar a l’escenari a recollir-lo amb una granota plena de fang perquè en aquell moment potser es dedica a la terrissa.

Opinar sense ser especialista

Amb tot, queda clar que per opinar sobre moda no cal saber-ne gaire, cosa que resulta impensable en política o futbol, per exemple. Perquè no he vist ningú assenyalant que una cosa és fallar per atrevir-se, com li ha passat a l’expolítica, i una altra -molt pitjor- fallar per por de les crítiques. I ho dic pensant en els homes que han criticat Ortega i que potser es posen cada dia la mateixa roba encara que canviï l’època de l’any, el seu físic o la seva feina. Però llavors no passa res, perquè quan és un home qui no l’encerta -ara em ve al cap Guindos a Sitges el 2012 amb una camisa rosa xiclet de ratlles, corbata blau cel, americana negra i mocador gris a la butxaca- tothom calla i ho dóna per perdut. En canvi, per algun estrany motiu, és gravíssim que elles s’equivoquin.

I ara, posats a fer una reivindicació fashion d’alta volada contra la fiscalia espanyola, no em digueu que no hauria sigut una passada que Ortega s’hagués posat un jumpsuit d’aquests que estan tan de moda en color taronja presidiària. Amb un bon cinturó arrapat a la cintura i uns talons afilats. Cridant, en silenci: “Ja estic condemnada però no us tinc cap por”. Segur que totes les modernes que ara s’han irritat amb el look dirty lips s’haurien declarat “faníssimes” de l’ outfit per ser “molt Vetements ”, utilitzant la seva terminologia endèmica. Però llavors haurien sigut uns altres els que s’haurien queixat. Perquè ningú es vesteix mai al gust de tothom. Potser per aquest motiu, la millor decisió de l’exvicepresidenta hauria sigut anar vestida tan sòbria com l’ocasió requeria. Excepte que volgués fer product placement, perquè llavors l’ha clavat.