Publicitat
Publicitat

Monjos i poetes: tornar al lloc on encara hi ha vida

Per al vietnamita Thich Nhat Hanh i l’argentí Hugo Mujica no hi pot haver diferències entre espiritualitat i poesia

Potser no tota la poesia és espiritual ni tota l’espiritualitat poètica, però hi ha convergències en què costa diferenciar una cosa de l’altra, i a les cultures d’arreu del món i del temps hi trobem aquesta constant, on l’obertura expressiva copsa, sense ofegar, una espiritualitat que alhora necessita expressar-se per ser i comunicar.

L’any 1949, quan el Vietnam portava tres anys de guerra amb els colons francesos, dos poetes, Tru Vu i Quach Thoai, donaven lliçons de literatura vietnamita als novicis d’un temple budista a canvi d’un lloc per dormir i menjar. En aquell temple hi vivia el jove Thich Nhat Hanh, que amb els anys s’ha convertit en un dels mestres budistes més coneguts del món i en un prolífic escriptor. En aquell temps tenia vint-i-tres anys i acabava de publicar La flauta de canya al capvespre de tardor, el seu primer poemari. Això el va ajudar a establir una relació amb els dos poetes que es refugiaven al temple, especialment amb Tru Vu, que va veure en aquell jove monjo el vincle anhelat entre espiritualitat i poesia, un vincle, però, que el mateix Hanh no percebia, com ell mateix confessa: “¿Però no és la poesia espiritualitat i l’espiritualitat poesia?” Ja vell, i des del seu monestir francès, aquest mestre encara en actiu publica ara En el ahora (Kairós), un deliciós llibre en què explica la seva activitat com a poeta i monjo en el convuls Vietnam que va patir, primer, la guerra contra la colonització francesa i, poc temps després i amb la divisió del país, la devastació absoluta amb la cruenta intervenció dels Estats Units. Aquesta part autobiogràfica del llibre funciona també com a preludi a un llarg poema que va escriure l’any 2013.

“Dues de les meves principals fonts d’inspiració per fer-me monjo van ser el mestre zen Mat The i l’escriptor Nguyen Trong Thuat, autor del famós llibre La síndria, una de les primeres novel·les en vietnamita”, explica Hanh. La confluència d’espiritualitat i literatura també estava molt present en el mestre Mat The, autor d’una poesia “dolça i pura”, com la descriu el seu deixeble, i que el 1942 havia publicat l’influent llibre La primavera de l’ètica, on defensava que la missió del budisme havia de ser produir una nova primavera al país. El mestre Mat The havia après francès a més de xinès, i havia tingut com a mestre l’escriptora feminista Dam Phuong, que anava als temples a ensenyar als monjos literatura i escriptura moderna.

Poemes de dol

Del 1946 al 1954 la guerra contra els francesos s’escampava per tot arreu. El temple on vivia Hanh amb altres joves novicis estava envoltat i molts monjos van ser assassinats, entre els quals el seu germà gran, diversos amics i també el germà petit, fet que va generar que escrigués poemes de dol llegits en cerimònies clandestines. Un cop acabada la guerra, els joves monjos van començar un budisme compromès amb la publicació de revistes literàries amb els seus poemes i reflexions. “Volíem oferir un nou tipus de budisme -diu Hanh- que fos una barca per salvar el país d’una desesperada situació de conflictes, divisió i guerra. Compartíem l’esperit de fraternitat entre tota la comunitat, mestres i estudiants”. El so de la marea creixent, del 1965, era el setmanari budista més popular amb 50.000 exemplars impresos, i a la seva secció de poesia Hahn publicava poemes sobre la guerra i la pau. Quan va publicar el llibre que recollia alguns d’aquests poemes, es va esgotar ràpidament abans que el govern el censurés, perquè el veia sediciós. Fins i tot en moltes reunions d’estudiants el cantaven com a cançó de protesta. Poemes que s’incloïen en l’incipient moviment de la poesia lliure, més autònoma de les normes tradicionals de mètrica i ritme, i que l’any 1966 fins i tot The New York Review of Books en va traduir alguns a l’anglès (“Dic adeu al flamejant, ennegrit lloc on vaig néixer. / Aquí està el meu pit. Apunta l’arma cap a ell, germà, dispara! / Ofereixo el meu cos, el cos que la mare va parir i alimentar. / Acaba amb ell si vols, / destrueix-lo en nom del teu somni, / aquest somni per al qual mates. Qui quedarà per celebrar una victòria feta de sang i foc?”). Després, l’exili llarg -no va poder tornar al Vietnam fins al 2005- i una trajectòria en què ja mai es va separar d’aquesta confluència d’espiritualitat i poesia, un veritable espai de noblesa, noblesa entesa com ho fa un altre monjo poeta, en aquest cas el sacerdot cristià argentí Hugo Mujica: “La noblesa és que les coses coincideixin amb el que són, despullades de tota aparença. Això també és la poesia”.

Viatge a ell mateix

Mujica, més jove que Hanh, comença amb una profunda recerca vivencial de ben jove, fet que el porta a emigrar als Estats Units dels anys 60 entre una joventut que s’oposava, precisament, a la guerra que patien el mestre Hahn i milions dels seus conciutadans. Després d’anys d’experimentació contracultural (art, drogues, religions orientals), Mujica s’està set anys en un monestir trapenc en vot de silenci i, després, s’ordena sacerdot a l’Argentina. Durant aquest periple existencial comença a escriure poesia, convertint-se en l’actualitat en un dels poetes iberoamericans més excepcionals i valorats. Sense separació entre espiritualitat i poesia, Mujica reivindica la despulla com una crida a l’essència, a l’acaronar i ser acaronat: “En nom de la funcionalitat hem perdut el batec del món -confessa-. Hem de tornar al lloc on encara hi ha vida, el moment en què la realitat encara tremola per fràgil i per naixent i tenir-hi un contacte que no és ni dins ni fora, sinó amb el que és íntim, la intimitat de tot. Cal tornar a relacionar-se amb les coses, escoltant-les en lloc d’imposar-los un nom. Deixar-nos mirar pel món i trencar amb la mirada dominadora. En comptes de ser aquell que diu a les coses el que són, em poso a l’escolta de les coses. La modernitat ha instaurat aquest jo que projecta i modela el món, i aquí és on ens quedem sense vida. Tenim la funcionalitat, però hem perdut el que és creatiu, vital, és a dir, l’alteritat, el que ve a mi per transformar-me i no al revés, jo volent transformar-ho tot”.

Etiquetes

Més continguts de