Nous temples

Si passéssim per la porta d’una església i veiéssim un munt de gent entre els trenta i els quaranta anys amb els ulls tancats i les mans juntes davant del pit, els qualificaríem com a fidels d’un grup ultracatòlic.

Quan m’espero a la porta de la sala del gimnàs per entrar a la meva classe de pilates, és el que observo. Està acabant la classe de ioga i aquest és l’ambient: llum tènue, gent asseguda a terra en la posició descrita i unint-se a l’om que la professora ha posat en el reproductor. A aquesta hora la sala del meu gimnàs és un autèntic temple. I la sala on es reuneixen els funcionaris d’algunes conselleries, o les d’algunes empreses en les quals ja, cada dia, es fa mitja hora de meditació. Nous temples, nous rituals… els mateixos gestos. Però el recel pel fet religiós impedeix veure que en el que és essencial no hi ha diferències i que, per tant, el que és essencial es manifesta tant des de la tradició com des del que vol viure’s fora i lliure de qualsevol sistema confessional.

Hi ha un doble camí que ens portarà a trobar-nos al centre i a reconèixer que no estem tan lluny (els que diuen “om” en el meu gimnàs, els que s’inclinen a la seva catifa diversos cops al dia i els que fan adoració al Santíssim). A uns caldrà dir-los que aquesta connexió amb l’aquí i l’ara té molt a veure amb el sentiment de relligament d’aquells que van adorar el foc, la mare Terra o el tres vegades sant. I als qui mai han abandonat la manera religiosa de connexió amb el diví caldrà dir-los que perdin la por, que reconeguin l’esdevenir, tan nou i tan vell alhora, del fet espiritual en aquestes formes.

Potser així comprenguem que no estem tan lluny, que només ens vam donar l’esquena i que els camins de tornada a casa són tan diversos i tan rics com la vida mateixa.

Més continguts de