Quatre segles d’evolució del cos ideal

Barcelona“El vestit històric no té solució. O li fas el cos exacte que necessita o et carregues el vestit”. Així de contundent és Carmen Lucini, museògrafa especialitzada en col·leccions tèxtils i de moda. Parla pel mòbil pausadament, malgrat que surt del metro als carrers de París, sempre atrafegats, per anar cap al seu estudi. Des d’allà, i després d’anys d’investigacions sobre com donar cos -i ànima- a tots els vestits històrics que són als calaixos foscos de les reserves de qualsevol museu tèxtil, l’any 1992 va inventar-se la Bodyteca. “La Bodyteca són quaranta-i-tants motllos de la forma del cos, històricament parlant, per als vestits de cadaèpoca. Són cossos que ens permeten exhibir els vestits sense tenir la roba interior. Per exemple, tenim un motllo que és com si el cos ja tingués la cotilla posada, de manera que el vestit del 1700 li va que ni pintat”, explica Elisabet Cerdà, conservadora i restauradora del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa, on guarden aquest recull de cossos que Lucini va fer amb cartró pedra.

Aquest centre català és l’únic al món que conté la Bodyteca, tot i que no la té en exclusiva, perquè compartir és estimar, i en termes històrics encara més. Tot per la integritat dels vestits: “La Bodyteca serveix a diversos museus perquè la indumentària antiga no té suports adaptats”, comenta la creadora, i explica que la Bodyteca, que “va néixer de la casualitat i de la necessitat”, ja s’ha replicat en part per al Museu del Disseny, el Museu de San Telmo de Sant Sebastià, l’Institut del Teatre de Barcelona... “Podem fer maniquins per a externs, però hi ha drets d’autor i molta lletra petita”, diu Cerdà, al·ludint a un problema de plagi que van patir les peces ideades per Lucini.

Maniquins de cartró

A força de mirar i remirar, prendre mides i revisar costures de molts vestits d’època, Lucini va fer un estudi dels volums anatòmics que estaven de moda en cada etapa, des del segle XVII fins al XX. El resultat són aquestes matrius que formen la Bodyteca, uns maniquins de cartró que són els “cossos deformats” que agradaven en cada moment. “Tenim uns maniquins modernistes amb el pit molt inflat i amb una cintura de 45 centímetres que pots abastar amb les dues mans, i dius «Com pot ser? On tenia els òrgans, aquesta persona?» El cos estava molt forçat pel vestit, per la moda de l’època”, diu Cerdà, gestora de la Bodyteca.

Quina necessitat va detectar Lucini per dedicar esforços a constituir aquest recull cel·lulós de cossos deformats? “A partir dels anys 90 hi va haver un revulsiu, la gent va començar a entrar als museus d’una manera diferent i va sorgir una nova manera de disposar el vestit en l’espai. Abans no havia estat gaire de moda, no hi havia inèrcia a fer col·leccions tèxtils. El vestit era més aviat etnològic i molt polsegós”, recorda Lucini, que ja era escultora i enginyera tèxtil quan va aterrar a la història de l’art. Com per selecció natural i necessitat comuna, a Terrassa va formar-se un equip multidisciplinari, amb gent com “una arquitecta i una costurera de teatre…”, per estudiar què es podia fer per ensenyar en condicions la indumentària històrica. “Els museus necessitaven solucions barates, que no fossin del món de l’aparadorisme. Els maniquins contemporanis amb pèl, cara i celles no servien, i s’anava a la cerca i captura de models antics per vestir-los”, explica Lucini. Els primers maniquins que va fer per omplir vestits històrics eren escultures de fang, i també va fer proves amb resines, escàners... Però se li va encendre el llum quan va pensar en el cartró com a aliat: “Jo sabia treballar-lo perquè m’hi havia interessat per les falles. En realitat el cartró és molt tèxtil, les seves fibres tenen una manera de comportar-se semblant, i és barat”.

Vestit per morir

La Bodyteca és molt més que uns quants motllos, és també una recopilació silenciosa de les actituds, caràcters i ànims de les persones que van portar posats aquells vestits.

“L’empremta antropològica forma part de l’esperit de les coses. En un vestit de dona del segle XIX pots veure com anava de cenyit al cos, i a sota duien cotilla i crinolina, però també pots veure-hi si l’esquena de la dona era altiva o cansada, o si va tenir fills”, explica Lucini.

A la vestimenta militar hi ha tant o més pòsit emocional, perquè “és la poètica de la ruïna de l’individu”, sintetitza la museòloga. “¿Com es pot donar emoció a un tros de cartró? Doncs observant i entenent el vestit que tens a les mans, fent-te preguntes humanes”, resol. Aquells militars eren “homes ficats en estructures dins les quals eren el que podien ser, no el que realment eren”, diu, però puntualitza que la roba és permeable a la cinèsica i és molt diferent la forma que agafa el vestit d’un soldat de gala, amb el pit inflat, que el d’un que anava a morir, amb el pit replegat i les espatlles caigudes.

Si voleu arrogància i seducció, aneu-la a buscar a la indumentària civil francesa del segle XVII, que n’està amarada, i si busqueu dones tibants, feu cap a la primera meitat del segle XVIII, quan duien “una peça triangular entre els mugrons i el melic, molt rígida, de roba gruixuda que les feia anar dretes com un pal. A més, portaven pentinats superalts, verticals, tot cap amunt, com més tibant millor”, explica Cerdà, tot i que després, cap al 1865, les dones es desinflen i es fan més terrenals: “Llavors comencen a portar vestits amb escots molt amples i amb les espatlles caigudes. Fa la sensació que eren dones més dòcils, que l’actitud d’aquesta dona és diferent de la que tenia la seva predecessora”.

Cap a la uniformitat

La majoria dels cossos de la Bodyteca són femenins perquè al llarg d’aquests segles el cos de l’home “ha canviat molt poc. Això sí, al segle XIX els homes semblaven nens, eren petits i estrets, i sovint amb un maniquí de nen i farciment ja pots posar els vestits”, diu Cerdà.

Lucini detalla que fins al 1980 l’ideal del cos femení i masculí canviava, però observa que ara “anem cap a una uniformització dels cossos masculí i femení impressionant i no havia passat mai. Nois i noies tenen els mateixos malucs, tots han perdut cintura, i mentre que els nois han perdut espatlles, les noies han perdut pit. Fixeu-vos-hi quan pugeu al metro: tots ens assemblem molt”, independentment del gènere, diu.

El tipus d’alimentació, d’esport i d’hàbits ha propiciat, segons Lucini, aquest efecte mirall entre homes i dones, i Cerdà augura que els trets diferencials de gènere “seran com els queixals del seny: cada cop els farem servir menys fins que deixaran de sortir. Als anys 50 hi havia dones amb malucs espectaculars i cintures primes... Ara, busca-les!”

La roba que ens posem ajuda a fer que el mimetisme augmenti: “Portem roba molt neutra. Nosaltres ens hem alliberat molt, però hem perdut la forma femenina, l’essència seductora, allò de marcar maluc o cintura. Els pantalons es porten per sota del melic i això fa que desaparegui la cintura. Tot es porta ample”, analitza Cerdà.

Restauradors tèxtils sense formació reglada

Quan li pregunten a Elisabet Cerdà on pot estudiar i formar-se algú que vulgui dedicar-se a la restauració tèxtil, la resposta és contundent: “Que posi a Google en anglès textile conservation i se’n vagi a l’estranger. Aquí no farà res”. Diu que a Belles Arts de València i a Madrid hi ha una “miniassignatura” de tèxtil, i que a Palència hi ha una escola de restauració on se suposa que fan especialització en tèxtil. Res amb una titulació com cal. Per la seva banda, la creadora de la Bodyteca Carmen Lucini apunta el Museu Tèxtil de Terrassa com “l’únic lloc” de l’Estat on es formen els restauradors tèxtils. “La meitat -assegura- sobre el terreny, i té molt de mèrit perquè estan molt sols. No hem tingut un ministeri de Cultura capaç de donar-los suport”. Ja veurem si ho fa l’actual.