Investigadora En Temes De Gènere I ConflicteATurquia expliquen una història d’aquelles que mai saps si van passar de veritat o serveix per oferir-nos una petita lliçó de vida. Diuen que amb l’efervescència contracultural dels anys seixanta i setanta molts occidentals van aterrar a Turquia, com en molts altres llocs d’aquell Orient imaginat, buscant aliment espiritual. Un d’aquells joves va anar a casa d’un mestre sufí, i se’l va trobar assegut i envoltat de deixebles. El noi se li va atansar i, directament, va preguntar: “Digui’m, mestre, què és el destí?” El savi, sense dir res, va agafar la seva sabatilla i, per sorpresa de tothom, va llançar-la contra el cap d’aquell buscador de respostes. El jove, atordit, se’l va mirar mig espantat, mig indignat. I llavors el mestre sufí va dir: “Això és el destí: venir de tan lluny perquè et llancin una sabatilla pel cap”.
Com sol passar, aquestes històries són atemporals i mantenen sempre un toc de sorpresa i humor que les fan més digeribles. Certament, si estem predestinats o no és una de les qüestions més reflexionades i obertes de la història humana. Hi ha qui diu que som mers missatges esperant en la safata d’entrada del correu de Déu: alguns mai seran oberts, altres passen directament a spam, alguns són esborrats sense ser oberts i d’altres tenen el privilegi de ser llegits i fins i tot contestats.
Quan sorgeix un conflicte o som víctimes d’un gran dolor sorgeix, més que mai, aquesta pregunta sense resposta fixa: per què a mi?, ¿es podria haver evitat o ja estava escrit? Si ja estava escrit, podem anar pel cantó derrotista i pensar que no tenim cap poder de decisió, com marionetes en mans d’un caprici diví. Però també podem veure-hi un sentit en allò que, aparentment, no en té. Un sentit últim, misteriós però amb certa esperança que ens fa, malgrat tot, continuar confiant en la vida.
