ENTRE AMICS
Estils 20/08/2018

“L’Èric va venir a viure a Aiguafreda des d’Eivissa i em va cridar l’atenció el seu pentinat de bolet, que no havia vist mai”

Jan Riera, membre d'Els Catarres

Selena Soro
2 min
Èric Vergés i Jan Riera són amics des dels 5 anys i membres del grup Els Catarres

El Jan Riera només tenia 5 anys quan va conèixer el seu amic Èric Vergés, molt abans de convertir-se en Els Catarres, però recorda perfectament el primer dia que el va veure. “Va venir a viure a Aiguafreda des d’Eivissa, i em va cridar l’atenció perquè anava amb un pentinat de bolet que al poble no s’havia vist mai”.

De seguida es van fer inseparables, i als 10 anys van fundar el seu primer grup, els Black Cat Trompets. “Els germans de l’Èric sempre havien tocat música i nosaltres ens emmirallàvem en ells. Als migdies agafàvem les seves guitarres i improvisàvem cançons: només sabíem posar-hi dos dits, així que bàsicament les rascàvem”, recorda. El hit del grup era una cançó sobre un gat que sortia d’Aiguafreda i pel camí a Sant Martí de Centelles li queia una bomba nuclear. “Érem bastant dolents, i els germans de l’Èric van intentar ensenyar-nos alguna cosa. «Foteu acords, coi, que només feu soroll!», ens deien”.

Quan el grup va passar a dir-se Wolfis, l’Èric i el Jan s’ho van començar a prendre seriosament. “Assajàvem tres cops per setmana, ens buscàvem els concerts… En un estiu potser en fèiem 20, i sense mànager. En aquella època vam aprendre tot el que sabem ara”, assegura. A la universitat, van unir-se a un grup en què feien de guitarristes, i van fer una gira per tot Espanya. “Vam fitxar per una discogràfica multinacional que ens va arruïnar l’existència. Vam firmar un contracte i el disc el van tenir en un calaix per sempre”, lamenta.

De la decepció d’aquella experiència van néixer Els Catarres. “Vam dir de fer alguna cosa més senzilla: cançons nostres, en català, i anar tocant-les pels bars. Fora problemes”. Els faltava un contrabaix, i van trobar la Roser. “Aleshores era estrany que una noia toqués el contrabaix, i de seguida la vam voler amb nosaltres. Encara guardo el mail que li vaig enviar per proposar-li unir-se al grup. No va preguntar ni l’estil ni res, ho va acceptar directament”, riu el Jan. De totes les cançons que van escriure, n’hi ha una que parla de l’amistat entre el Jan i l’Èric: Invencibles. “Amb tu me’n vaig allà on em porti el vent, l’un al costat de l’altre som més forts i més valents, amb tu me’n vaig i escapem d’aquest present, que ha perdut tota innocència i la il·lusió de quan som nens”.

Invencibles, perquè en realitat l’amistat del Jan i l’Èric es va segellar en secret fa molts anys, i la marca va quedar amagada entre els cabells de l’Èric. “Quan érem petits teníem un joc amb els amics. Un es posava a la part baixa de la muntanya i havia de construir un mur en menys de dos minuts, perquè al cap de dos minuts començàvem a tirar pedres des de dalt”.Un dia, jugant, el Jan va obrir-li el cap a l’Èric. Però quan va arribar a casa, l’Èric li va assegurar a la seva àvia que havia caigut del tobogan. “Si això no és amistat…”

stats