S’ha escrit un circ

Només han fet falta un parell de dies perquè la veterana actriu Angela Lansbury hagi hagut de sortir a dir públicament que les seves paraules havien estat tretes de context. És un clàssic i era d’esperar. L’interès, com sempre que algú utilitza l’argument, era veure si tindria el do de l’oportunitat o una mica de gràcia a l’hora de fer-lo servir. Però no ha sigut el cas. Ho ha fet amb la mateixa poca gràcia que va ficar la pota.

I com va ficar la pota?, diran vostès. Doncs dient a Radio Times -en plena tempesta per les desenes de casos d’abusos i assetjament sexual denunciats per actrius de la indústria de Hollywood- això: “Crec que, com en tot, la moneda té dues cares. Hem d’admetre que les dones, des de temps immemorials, s’han desviat del seu camí per estar més atractives. Desafortunadament ens ha sortit malament i aquí és on som avui. A vegades hem de culpar les dones. Realment, així ho penso”.

És a dir, que per culpa de fer-se la manipedi, de seguir els dictats de firmes com Dior o de no obeir la xaria, les dones tenen part de culpa en el fet que els homes n’intentin abusar quan a ells els ve de gust. Un raonament tan retrògrad que hom podria pensar que havia desaparegut un segle abans que nasqués Eugenia de Montijo però que es veu que encara dura.

Crec que aquesta visió que les dones van provocant els homes, que pobres només fan el que els demana el cos, està molt més implantada del que el cas Lansbury demostra. Perquè no és que ella ho pensi perquè té 92 anys, sinó que com que té 92 anys, ho diu. El problema és que hi ha molta altra gent que ho pensa i no ho diu perquè no vol caure en desgràcia, perquè encara no té 92 anys i necessita treballar.

En qualsevol cas, el que em resulta més tragicòmic de tot plegat és que en el comunicat que va publicar per sortir del jardí -de Versailles- on s’havia posat tornava a l’immortal: “Les meves paraules s’han tret de context”. Esclar, perquè si les posem en context, Lansbury ja no és una masclista sectària. És això. De manera aïllada és Donald Trump, però si posem les seves paraules en context es converteix en la sufragista Emmeline Pankhurst.

Algú li hauria pogut estalviar el ridícul secundari d’intentar desdir-se de les seves insensibles frases culpant tota la premsa d’Occident -que no té cap bon professional...- perquè tots els mitjans han tret les seves paraules de context. Perquè no et treguin de context no hi ha res millor que formar part del context, del de la sensibilitat i la responsabilitat a l’hora d’emetre judicis com aquests, per exemple. I que consti que a mi també em fa pena que a Twitter i a tots els digitals devorin una anciana. Però em fa més pena que les dones hagin d’aguantar d’alguns homes tot el que els toca aguantar i a sobre tinguin el pitjor enemic a casa. Entre les seves companyes de gènere.

Entre ficar-se en aquest enrenou per no tenir cap mirament a l’hora d’opinar i després, per intentar sortir-se’n, tractar de tontos la resta de la humanitat, aquesta setmana Jessica Fletcher no ha escrit un crim, ha escrit un circ. Mediàtic. Bé, potser també ha escrit un crim. El seu. També mediàtic.

Aquesta setmana també hem sabut el que fins ara només intuíem, ja que mai n’hi havia hagut confirmació. Jay-Z ha explicat a The New York Times que va ser infidel a Beyoncé, la negra més blanca de l’ star system planetari. Explica el raper, que ha confirmat que el van enganxar fent olor de “ leña de otro hogar ” -tal com cantaven Mocedades a Tómame o déjame -, que per fer-se perdonar Queen B va fer-lo cantar a casa cançons que parlessin del tema. És a dir, que en comptes de separar-te o perdonar, que són les dues postures clàssiques davant d’una infidelitat, ella hauria optat per la denigració fent-lo entonar el rap de l’infidel. ¿I quan va arribar a la darrera estrofa se suposa que ella ja se sentia bé i tenia ganes d’estimar-lo de nou? O soc de Plutó o Beyoncé també ha escrit un circ...

I per acabar, un altre marcià que viu entre nosaltres però que de tanta raó que té sembla estrany. És el capellà escocès Kevin Holdsworth. Aquest bon home, considerat una figura rellevant en l’Església episcopal escocesa, ha demanat a través del seu blog als seus ciberfeligresos que preguin perquè el príncep Jordi d’Anglaterra, de només 4 anys i fill de Guillem i Caterina, sigui gai. “Perquè el Senyor beneeixi el príncep Jordi amb l’amor, quan creixi, d’un bon cavaller jove”, ha escrit el prelat, que opina que “un casament reial ajudaria a solucionar les coses de manera sorprenentment fàcil”.

Això que sembla tan naïf al cap i a la fi és un dard a l’Església anglesa, que a diferència de la d’ell no dona suport al fet que els homes o les dones es casin entre ells. De fet, Gavin Ashenden, l’antic capellà de la reina Isabel II, besàvia del príncep, no ha tardat a reaccionar. A Christian Today -que s’hauria de dir Christian Yesterday, de tan rancis que són- ha qualificat la idea de l’escocès de “desagradable i desestabilitzadora” i ha dit que equival a “una maledicció”. No es pot descartar que aquest moderat estigués prenent el te amb Angela Lansbury quan va fer les declaracions. Segur que la nonagenària li podrà aconsellar que digui que les seves intolerants i maleducades paraules han estat tretes de context. Malauradament no ha estat així, ja que a banda de llegir les seves declaracions també hem pogut saber quin és el seu trist context.