ENTRE AMICS

“He sigut molt afortunat a la vida: he sigut beneït amb molts amics que m’han ajudat i m’han estimat”

Suso de Toro, escriptor

L’escriptor Suso de Toro sempre ha donat una gran importància a l’amistat. “Ja tinc una certa alçada de vida, i molts amics han anat quedant pel camí, però a tots ells els he valorat moltíssim. He sigut molt afortunat a la vida: he sigut beneït amb molts amics que m’han ajudat i m’han estimat”. I afegeix, dubitatiu: “Potser massa amics, perquè malauradament no els pots atendre tots, i, malgrat que les amistats es mantenen, fa mal no poder-les posar més en pràctica”.

L’escriptor fins i tot recorda amb afecte aquelles amistats que, per motius que no són la mort, també han quedat pel camí. “Vaig tenir un amic molt estimat a l’adolescència, però el pas per la clandestinitat del franquisme i els típics conflictes entre adolescents van fer que la relació es trenqués”, recorda sense voler entrar en més detalls. “Immediatament, dins de la mateixa organització on jo era -a l’esquerra del PCE- vaig fer un altre amic, i és d’ell de qui parlaré”.

Li posa un nom fals, perquè prefereix mantenir-lo en l’anonimat. És el Manuel. “Ara m’adono que un punt constant de la meva vida ha sigut tenir sempre un amic de gran confiança. Quan un em va decebre, en va aparèixer un altre. El Manuel va ser testimoni dels meus conflictes, i tots dos compartíem pors”. “Els meus conflictes amb l’autoritat”, puntualitza. “Un coneix les altres persones en situacions límit, en els reptes i les dificultats. En aquell moment les dificultats era el que compartíem, i això ens va donar una base molt forta de coneixement i complicitat. Ens reconeixíem mútuament com a semblants, com ànimes bessones”. I afegeix: “Amb ell sempre em sentia acompanyat, sentia una gran lleialtat. I fins avui hem arribat, malgrat que hem viscut cadascun les nostres vides en paral·lel”.

Ara, explica, el Manuel està malalt. “Quan érem joves quedàvem per passejar, prendre vins i menjar. De vegades sortíem amb el seu Seat 600 de «cinquena mà» i fèiem viatges al riu o a la platja. Ara fem el mateix, però els passejos són més curts, i també conversem poc perquè no li queden gaires forces”.

D’ell n’admira la generositat i la lleialtat. “De fet, la seva generositat no l’admiro, l’envejo”, diu. “És una persona que quan la necessites hi és, t’ajuda amb discreció, sense ostentació, amb gran naturalitat i elegància”. Sobre el seu amic, només té una última cosa a dir: “El dia que falti l’un o falti l’altre crec que ens sentirem, d’alguna manera, completament sols”.

Més continguts de