Vestir-se per despullar-se

Madonna ho tenia claríssim. Abans d’arribar a la Gala del Met d’enguany va publicar a Instagram una de les seves contrapicadíssimes selfies acompanyada de la catòlica frase “Hem vingut a servir”. I tenia tota la raó del món, a la Gala del Met, la catifa vermella més important de l’any, s’hi va a servir. A servir la causa de la moda, que implica córrer riscos. O cosa que és el mateix: a despullar-se amb l’elecció de la roba. Posar-te roba a sobre per ensenyar el que portes dins. Tot un oxímoron que poca gent sap abordar amb èxit. Potser per això els personatges que ho intenten generen habitualment tanta incomprensió.

L’encert majoritari que hi ha hagut aquest any amb els outfits de la gala no sempre hi és. Molts anys les celebrities convidades -que no paguen!- van allà només a estar maques, somriure a càmera, satisfer el seu ego apareixent en tots els portals del món i, sobretot, evitar convertir-se en mems a les xarxes. Però enguany no han pogut evitar mullar-se. Ni elles, ni les firmes que les vesteixen. La temàtica de l’exposició que s’inaugurava aquest dilluns al Metropolitan Museum estava centrada en la moda de l’Església catòlica durant la seva història, i això, com passa cada any, marcava el dress code de la festa, per entrar a la qual s’han de pagar 50.000 euros.

Amb aquest atractiu panorama, poques estrelles s’han atrevit a caure en la mediocritat d’anar amb un vestit paraula d’honor de tall sirena arrapat amb una creu estampada. Només éssers com Kim Kardashian, cosa que no importa gaire perquè ningú n’esperava res. La resta s’ho han jugat tot, i això, als que habitualment seguim aquesta mena d’actes, ens regala una vida, que de noies blanques i rosses amb vestits rosa pàl·lids n’hem vist més que boletes del bingo Lina Morgan.

D’entre les que més es van despullar mentre es vestien va destacar Rihanna, que va deixar aflorar tot el seu empoderament femení effortless col·locant-se una mitra papal al cap arrebossada de cristalls i perles i ensenyant escot i molles a l’aixella. Feia temps que ningú parlava tan clar. Adoració absoluta a ella i a Martin Margiela, que li va crear aquest vestit de papessa de Roma amb minifaldilla. Visca Anvers! I visca Bèlgica (una vegada més)!

Evidentment, va reeixir també Madonna, que va treure tota la seva foscor sense perdre de vista el dress code abillant-se com una reina vídua i catòlica que va a un enterrament, amb corona de creus inclosa. La Ciccone no defrauda mai. Pobre Jean Paul Gaultier, que li va fer el vestit, no devia poder decidir res. Un any li haurien de deixar marcar a ella el codi de vestimenta...

Molt lloable també la proposta de l’actriu Zendaya, que va acudir a la festa vestida de Versace. Va fer un homenatge a Joana d’Arc, sempre venerada pel catolicisme, amb cota de malla inclosa. Quan algú presumeix de turment i demostra drama i conflicte intern, crec que se l’ha d’aplaudir. Si a sobre ho fa amb elegància, no sé què més se li pot demanar.

Tampoc es va quedar curta Sarah Jessica Parker, que hi va anar com el que ella creu que és: una espècie de filla petita d’un monarca que sap que sempre li aplaudiran tot el que es posi. Potser per això es va embolicar de daurat, es va atrevir amb una llarga cua -detall a aplaudir per a algú de la seva moderada estatura- i va segellar el look posant-se un tocado - y hundido! - que incloïa un pessebre. Demostra tant que ella es creu que és l’estrella fugaç del pessebre de la moda, que mira, gairebé em sembla bonic el conjunt.

Finalment no puc passar per alt la posada en escena de Jared Leto, que, de la mà d’ Alessandro Michele, director creatiu de Gucci, es va col·locar a sobre del vestit tipus retro de la firma italiana una estola de papa llarga fins als peus. Quan el vaig veure vaig pensar que s’havia acabat la separació de poders en la religió catòlica. Era Jesucrist vestit de papa i, per acabar-ho d’adobar, amb corona d’espines al cap. Jesús fent de papa i a la creu, l’home orquestra de la religió catòlica es diu Jared Leto. A pesar de tot, crec que de tant com s’assembla al Jesús que tots tenim al cap, per homenatjar la religió catòlica, ell n’hauria tingut prou posant-se un tros de llençol blanc a les parts nobles. I d’allà a la Passió d’Ulldecona, la millor de totes, evidentment.

Resulta evident que Leto portava tot allò a sobre d’un vestit amb el qual no tenia res a veure i combinat amb uns mocassins negres perquè està tan tranquil a la vida que tant es vesteix de papa com penja l’estola al guarda-roba del Met i se’n va de festa. Ell està per sobre del bé i del mal i li importa zero el que pensin d’ell, cosa que demostrava el seu look.

La pena de tot plegat és que estrelles i dissenyadors hagin pecat de literals. ¿S’imaginen que algú porta un color block en blanc i negre per blocs com imitant una columna de la catedral de Siena? ¿O amb un look fet amb cordes en homenatge als monjos franciscans? Tant de bo haguessin estat més subtils. Encara hauríem gaudit més, perquè, a banda d’atreviment, hauríem hagut de fer servir el cervell... Però, esclar, un look intel·lectualitzat no hauria tingut res a veure amb aquests convidats. És a dir, no hauria estat vestir-se per despullar-se.