L’alta costura explota a París

BarcelonaDesprés de dos dies d’arrencada sense gaire unitat amb grans noms com Givenchy, Schiaparelli i Chanel marcant les seves pròpies tendències, ahir va arribar a la Setmana de l’Alta Costura de París el moment de l’explosió. I és que Armani Privé, Martin Margiela, Elie Saab i Jean Paul Gaultier van coincidir damunt de la passarel·la en un punt que resulta completament evocador si parlem d’alta costura: el maximalisme. Interpretat per cada creador des del seu prisma, aquest artifici de l’alta costura més tradicional, expressat sense cap mena de contenció ni de complex, va ser la clau de volta de les seves desfilades.

El primer a desfilar va ser Armani Privé, la línia més elevada de l’imperi Armani, que en els seus inicis va ser conegut per relaxar algunes normes del vestir formal i que ara arriba per corregir els que s’han passat de frenada. És a dir, acota les llicències que s’han pres alguns creadors que s’han venut a l’ street style fent servir tota l’exuberància dels materials de festa més clàssics, des de les plomes fins al setí, passant pel tul o la millor pedreria.

De la col·lecció de costura de l’italià en destaca també el poc repertori cromàtic amb el qual l’ha construït. Poc però no insuficient, ja que, amb només el blanc i negre combinats amb fúcsia, turquesa per fer els contrastos i molt puntualment amb beige i daurat per oxigenar tanta intensitat, Armani va aconseguir una llarguíssima presentació de 94 estilismes que no resultava monòtona en cap moment. La seva reconeixible sobrietat plasmada amb línies modernes per dibuixar un glamur atemporal va tornar a fer acte de presència a París, una proposta que de ben segur veurem en catifes vermelles de tot el món. No només d’alguns països molt determinats, com és previsible que passi amb les propostes d’alguns dels seus coetanis.

La sublimació del carrer

El maximalisme es va mantenir però la modernitat es va convertir en avantguarda a la desfilada de Maison Margiela, considerada una de les firmes més revolucionàries del panorama de la moda dels últims trenta anys. Tant, que potser alguns cops genera certa incomprensió. De les seves desfilades se sol explicar que són només un mer postureig marquetinià per vendre després bolsos, que són infinitament més discrets que les propostes de passarel·la. En qualsevol cas, si aquesta és l’aproximació del mainstream a les seves desfilades, és de justícia que molts dels entesos l’idolatrin perquè saben veure amb la seva anàlisi experta les tendències del que passarà amb molt de delay en les firmes més comercials -que no vol dir barates- o, per contra, la sublimació del que ja està passant al carrer.

En aquesta ocasió, John Galliano, que és el director creatiu de la firma, es va centrar en materials del carrer com els teixits encoixinats, als quals va donar formes i mesures que no són les habituals i, sobretot, els va presentar en el xou de manera que les seves creacions semblessin encara més estrafolàries del que són. En la paleta cromàtica va destacar la disbauxa colorista situada sobre fons beige, caqui o verd fosc. Van segellar el conjunt les teles semitransparents en blau a mode de filtre i els plàstics transparents. 32 sortides en total però una infinitat de peces. Més discurs que filigrana en una col·lecció d’alta costura. Potser aquesta és l’alta costura que ve.

En l’extrem oposat a Margiela, al qual se li va dedicar una magnífica retrospectiva a principis d’any al Museu de la Moda de París, es va situar ahir sobre les passarel·les Elie Saab. En la seva presentació, el geni libanès va tornar a fer gala del seu virtuosisme en la factura i del preciosisme creatiu que el caracteritza. Saab va tornar a europeïtzar el glamur del Pròxim Orient -o a orientalitzar alguns trets de les princeses europees...- en la seva col·lecció d’alta costura, que en aquesta ocasió estava inspirada en la Barcelona gaudiniana.

La Barcelona libanesa

Reinterpretacions del trencadís, de les aigües de les Fonts de Montjuïc, de la coloració de la façana de la Casa Batlló i joieria d’inspiració modernista van ser les referències més explícites a la ciutat. A nivell de materials, les seves teles amb estampats fets amb pedreria brillant efecte diamant, la seva gran especialitat. Els imprescindibles: faldilles llargues de campana i una paleta que visita el negre només com a gest, ja que la seva inclinació bàsica són tots els tons càlids possibles entre el beige i el morat. Com a novetat d’aquesta edició destaquen els volants en teles sense transparències, potser una aclucada d’ull a alguns looks de catifa vermella dels anys noranta, que han tornat per quedar-se.

Finalment van sorgir d’entre la foscor les creacions de l’immortal Jean Paul Gaultier, que, a diferència de Saab, és grandiloqüent per la magistral mescla de passions que és capaç de compaginar en una sola col·lecció i no per explotar-ne amb molt d’encert només una. Amb 72 propostes majoritàriament negres, el francès va dedicar molta atenció a la moda masculina, cosa que Armani no va fer amb 94. No obstant, les creacions que van deixar constància del seu do per donar coherència a tot el seu eclecticisme van ser un gran vestit de volants en blau i negre que reformulava una cabaretera del Far West, una espècie de femme fatale engabiada per ella mateixa amb plomes o un estilisme infantil oversized inspirat en un mantó de Manila. Tres propostes que ens van fer creure que en la moda encara hi ha una mica de lloc per somiar sense límits arcats pel màrqueting.