Fer amics a cop de talonari

BarcelonaAla xarxa tot té un nom propi: vendre coses velles o que ja no fem servir es diu Wallapop, deixar el teu sofà perquè hi dormi un estranger, Couchsurfing, i pagar per una plaça en un cotxe, BlaBlaCar. Com no podia ser d’una altra manera, internet també s’ha volgut apropiar d’una de les activitats més comunes de l’espècie humana: fer amics. Això sí, pagant. Des de fa uns anys, ja és possible llogar un amic, i la web RentAFriend.com ha globalitzat aquest fenomen. La va fundar el 2009 Scott Rosenbaum, però la idea no va ser seva, sinó que la va importar del Japó. Ell mateix explica que, entre els nipons, llogar un amic és una pràctica força freqüent en situacions com la mort d’un familiar o una funció escolar. La persona llogada actua com aquell familiar que falta, i passa a formar part de la família durant les hores que se’l contracti. Malgrat que RentAFriend.com va ser pionera, l’any 2012 a Espanya va néixer Alquilateunamigo.comi, a més, també existeix una aplicació per a mòbils Android, Ameego.

Trobar l’amic ideal

La web de Rosenbaum es presenta com la solució definitiva per trobar l’“amic platònic”. En cap cas, com recullen els diversos portals web, són “una web de cites ni de serveis d’acompanyament”, ja que el contacte físic entre les persones està totalment prohibit. El lloguer d’amics pretén que el llogater trobi l’amic perfecte gràcies a la selecció que ell mateix fa.

D’aquesta manera, les persones s’estalvien temps en amics amb qui no comparteixen gustos. Alhora, també es postulen com la solució més ràpida i barata per a aquells nouvinguts a una ciutat perquè, a través de les webs, poden trobar amics autòctons que els permetin aprendre l’idioma o fer turisme. Per fer més efectiva i menys decebedora l’elecció, les webs donen una àmplia llista d’activitats perquè els usuaris seleccionin les que estaran disposats a realitzar, entre les quals s’inclou parlar per telèfon o ser l’acompanyant en reunions familiars. Segons les xifres de RentAFriend.com, llogar un amic és una tendència que va a l’alça, i la seva pàgina s’erigeix com la plataforma més gran a tot el món, amb 527.000 usuaris registrats l’any 2015.

La intenció lucrativa de Rosenbaum era clara: explotar el “mercat de l’amistat”, que encara no ho estava, segons les conclusions d’un estudi que ell mateix va realitzar abans d’iniciar l’aventura. La psicòloga i psicoterapeuta Margarita Torra desaprova aquesta activitat: “Pretendre comprar un amic o una amistat, i que una pàgina web et brindi aquesta oportunitat, és una cosa summament perversa”.

L’amistat és impagable... o no

Tot i que trobar un amic amb aquest sistema sembli fàcil, no és de franc. Malgrat que donar-se d’alta és gratuït, fer-ho només dóna dret a entrar a la llista de persones que s’ofereixen a ser llogades, i en cap cas permet contactar amb d’altres en la mateixa situació. Els portals, però, permeten veure el perfil de les persones que hi estan inscrites, en què s’inclou informació bàsica -el nom, l’edat, el sexe i el lloc on viu- i altres detalls com l’ètnia, l’alçada, el color d’ulls i de cabells, el tipus de cos, els idiomes que es dominen, les activitats per a les quals s’ofereixen i una breu presentació. Entre tota aquesta informació també es pot incloure amb quina mena de persones es vol quedar basant-se en la seva sexualitat: homes i dones, només homes o dones heterosexuals, dones o homes bisexuals, o dones o homes homosexuals.

Un cop una persona estigui interessada a llogar-ne a una altra, cal donar-se d’alta al servei de pagament, un pas que requereix que l’interessat pagui una suma de diners: uns 22,70 euros al mes -24,95 dòlars- o una quota anual de 63,60 euros -69,95 dòlars-. Així es podrà accedir al número de telèfon, el correu electrònic i el contacte directe a través de la web, que permetrà que la trobada s’efectuï. Un cop dues persones hagin connectat, trobar-se encara li costarà, al llogater: concretament, el preu per hora que marqui l’amic llogat, que oscil·la entre els 9 i els 45 euros.

Aquesta pràctica no té la total aprovació del món de la psicologia, que considera un problema la seva definició. “El concepte de llogar un amic pot generar discrepàncies o resultar difícil d’entendre perquè estàs posant un preu a un concepte que per a moltes persones no té un valor econòmic”, opina Thaïs Casals, psicòloga experta en autoestima i benestar personal. “L’existència d’aquestes webs difon més la idea que ho podem pagar tot amb diners”, afegeix. Tant Casals com Torra creuen que aquesta pràctica no hauria d’usar el mot “amic”, sinó “temps” o “servei” perquè “no es lloga l’amistat o un amic, sinó el temps que aquella persona et dedicarà”.

No és desinteressat

La definició que fa la Reial Acadèmia Espanyola del mot amistat com “l’afecte personal, pur i desinteressat, compartit amb una altra persona” reforça aquesta opinió. En el moment en què els diners entren en joc, el component desinteressat es perd. Tot i això, matisen que poder compartir una estona amb algú no és perjudicial, però la presentació i la despesa econòmica que suposa, sí.

“Tenir un acompanyant que et permeti fer activitats que si no no podries fer, com anar a una exposició, està bé. Ara bé, pensar que això és una amistat és un problema -concreta Torra- perquè això pot perjudicar l’autoestima de la persona contractant”. “Fer creure al cervell que d’aquesta manera tenim un nou amic fa que el pervertim fent-li creure que estem aconseguint una riquesa, fruit de la nova amistat, inexistent. Les amistats reals generen un benestar personal que no es podrà aconseguir mai a través del contacte esporàdic amb aquestes webs”, afegeix.

En aquesta línia, Casals creu que “les persones que recorren a aquest servei ho fan per una necessitat, per suplir una mancança”. “Si només volguessin contacte perquè sí, ho podrien fer mitjançant les webs que n’ofereixen sense pagar”, afegeix. Tot i això, no neguen els beneficis de permetre que l’usuari obtingui el que desitjava. El principal risc amb què es poden trobar les persones que en fan ús és “la no correspondència de la realitat amb la fantasia que s’ha creat a la ment i la consegüent decepció”, segons Casals. Per a Torra, les ofertes estan plenes de “prepotència”. “Tot i que cada persona és un món i no m’agrada generalitzar, la majoria resulten ser molt simpàtics i molt cultes, cosa molt sospitosa”. “El que hauria de fer la gent abans de recórrer a aquests portals és preguntar-se per què s’han quedat sense amics”, conclou.

Per a aquestes dues psicòlogues, la proliferació d’aquestes webs respon a un problema social. En paraules de Casals, “cada cop estem més relacionats amb les noves tecnologies i establim relacions a través d’elles”. “Molts mantenim suposades amistats a través de likes a Facebook i missatges via WhatsApp”, diu.

El poder de les xarxes

Des de la sociologia, però, aquesta pràctica no genera tanta controvèrsia. Anna Parés, degana del Col·legi Oficial de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, opina que “en la nostra societat, en què tots tenim internet, ja no cal tenir una relació des de ben petits per ser amics”. “L’única diferència que trobo és que en aquests casos es paga”, afegeix. Parés matisa que el que sorgeixi d’aquestes webs “és una altra manera de ser i de relacionar-se”.

Tot i això, no creu que ens hi puguem referir com a una “tendència social” ni una opció exclusiva de les persones individualistes o menys sociables: “La gent jove té moltes relacions, i aquesta és una manera més de crear-ne”. Tot i així, i coincidint amb l’opinió de Torra i Casals, a Parés li sobta que algú pagui per compartir estones des d’internet, “on tot és més abastable”. El temps dirà si aquesta moda agafarà la mateixa volada que les pàgines web de cites.