Publicitat
Publicitat

Els avis diuen prou

Cada cop més gent gran reivindica poder gaudir de la vellesa sense haver de cuidar els nets

La Montse s’ha passat tota la vida treballant. Tenia una feina de responsabilitat que li agradava però que també li comportava molt estrès. Als 60 anys va decidir prejubilar-se, ho va fer amb il·lusió i sobretot amb la voluntat de començar a viure a un altre ritme, més pausat, per poder tenir temps per dedicar-se a tot el que li agrada i que durant els anys que havia estat treballant havia hagut d’aparcar: els viatges, la pintura, la música, els idiomes, els llibres... i, de tant en tant, els nets. Ella i el seu marit -que va fer com ella i es va jubilar uns anys després- tenen quatre nets. Dos de cada fill. La Montse, però, ja els va deixar ben clara la seva postura quan van néixer els primers. “Jo no seré una àvia cangur. Vull gaudir de la vellesa ara que estic bé de salut i encara em sento jove”, els va dir. Als fills, però, “els va costar d’entendre-ho, tot i que al final ho han acceptat”. “Encara impera la imatge de l’àvia devota, dedicada a cuidar els nets tot el dia. Jo no hi encaixo i no em vull sentir culpable per no fer-ho”, diu la Montse, que tot i això assegura que està “sempre disponible en casos d’urgència”.

Un altre avi que reivindica no convertir-se en un cangur a jornada completa és l’enginyer industrial, professor i escriptor Leopoldo Abadía, que acaba de publicar el llibre Abuelos al borde de un ataque de nietos (Espasa). Abadía té 48 nets i assegura que li donen “moltes alegries però també molta feina”. “En aquests moments d’atabalament permanent, de rutines impossibles i de jornades interminables, els avis han assumit un paper de salvadors dels seus fills. Són molts els que es veuen obligats a recórrer als avis per cuidar els nens”, explica en el seu llibre, però ell deixa clar que aquest no és el cas de la família Abadía. “Que no ens fem càrrec dels nets no vol dir que els ignori o que m’importin poc -explica-. M’importen molt, però respecto molt les famílies dels meus fills, que els eduquen de la manera que els sembla més convenient, i que no sempre coincideix amb la manera com els educaria jo. Ells tenen la responsabilitat de les seves famílies i jo no puc, no haig de ficar-m’hi”.

Abadía recorda que quan van néixer els seus primers nets la seva dona els va transmetre als fills una declaració d’intencions ben clara: “Com que suposo que vindran més nets, us informem que el papa i jo no ens ocuparem mai d’ells. Si voleu anar a esquiar, marxeu i contracteu un cangur. Si voleu sortir a sopar, el mateix. No compteu amb nosaltres. Per descomptat, en cas d’emergència, sí”. La contundència d’aquestes paraules, diu Abadía, no va sorprendre gaire els seus fills, que assegura que entenen que “la responsabilitat de tenir un fill recau sobre els pares i no sobre els avis, que ja han exercit aquest paper anteriorment”.

Cuidar nets com a opció

Com ells dos, cada cop més persones grans reivindiquen viure la vellesa d’una altra manera que vagi més enllà de cuidar nets. “La societat fa molta pressió sobre els avis”, diu Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia. “Quan un està a punt de jubilar-se ja li diuen: «Ara podràs cuidar els nets!» Com si fos la seva obligació”. “Cuidar els nets no és una obligació, i no ha de voler dir renunciar a tota la resta. Cadascú hauria de poder decidir el percentatge de temps que dedica a cuidar les criatures”, reclama Comellas. Ella ha detectat que “cada cop hi ha més persones grans -especialment els que tenen més formació- que comencen a reivindicar la seva parcel·la, el seu espai, la seva vida més enllà dels nets. Són gent que volen gaudir de la vellesa, perquè tenen salut i una gran oferta social, cultural, de viatges... que els interessa molt. I això està molt bé, hi tenen tot el dret! L’obligació de cuidar els fills és dels pares, no dels avis”, recorda aquesta experta.

I és que avui dia estem assistint a un nou fenomen demogràfic: el que fins ara es considerava “gent gran”, és a dir, persones de més de 65 anys, si tenen bona salut són molt actives. Ho explica Enric Ollé, portaveu de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC). “Els avis arriben avui en dia a l’edat de jubilació en molt bona forma. La majoria, si tenen bona salut, tenen 25 o 30 anys de vida al davant i molts d’ells se senten joves, amb ganes de fer coses, viatjar, aprendre, conèixer coses noves... -explica-. Per això reivindiquem tenir més hores per a nosaltres, per poder gaudir d’aquesta època de la vida”. Això, diu Ollé, també inclou cuidar els nets, “que són una gran alegria per als avis”, però amb mesura: “S’ha de trobar el terme mitjà, perquè ens trobem que hi ha moltes famílies en què es fa un abús dels avis, sobretot de les àvies”.

Pepa Bertran, metge i membre del Grup de Gent Gran de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CamFic), també comparteix aquesta reivindicació: “A la consulta veig avis realment esgotats. Són persones que estan cada dia amb els nets, alguns els porten a l’escola, els preparen el dinar, els van a buscar al migdia, els tornen a portar i a la tarda els porten a extraescolars... Això és molt intens físicament, és esgotador”. Ella, que també és àvia, reclama que els avis “siguin un suport puntual en moments puntuals” perquè “els fills són dels pares”. Per a ella, “fer d’avis no vol dir tenir cura dels nets cada dia, cada hora, és fer-ho quan vols”. És una reivindicació a la qual creu que “a poc a poc s’estan sumant cada vegada més persones”.

Pressió dels fills

Però no tots els fills entenen que els seus pares vulguin viure la vida sense ajudar-los. “Ens trobem fills que titllen d’egoistes els seus pares per voler fer les coses que els agraden -lamenta Maria Jesús Comellas-. Hi ha fills que fins i tot els demanen explicacions o els obliguen a canviar plans per fer ells el que els agrada. Així el que provoquem és que acabem tallant i escapçant les oportunitat vitals d’aquesta generació de gent gran”. La doctora Bertran també comparteix aquesta visió: “Hi ha un xantatge d’alguns fills. Sembla que per voler fer la nostra vida ells interpretin que no els volem ajudar. I no és així. Els ajudem quan faci falta, i en situacions d’urgència sempre, però també volem disfrutar la nostra vida”. Tot plegat provoca que moltes persones grans tinguin un gran sentiment de culpa per voler fer aquell viatge que tant havien esperat, voler apuntar-se a un curs d’anglès o reservar-se un dia a la setmana per dinar amb els amics. “Hem d’acabar amb els sentiments de culpa”, diu Comellas, que reclama que seria necessari que la generació que actualment té entre 30 i 50 anys i que té fills “deixés que la generació més gran disfrutés de la seva vellesa en pau”.

Aquests sentiments de culpa provoquen, a més, problemes de salut físics i mentals, explica Pepa Bertan. Físicament, “cuidar nens és molt exigent”. “Has d’anar amunt i avall, córrer, ajupir-te, carregar pes... I això en funció de l’edat pot ser dur. A més, els avis supediten les seves necessitats a les dels nets. Si, per exemple, els nens volen menjar sempre macarrons i carn arrebossada ells els hi fan però també n’acaben menjant, per no haver de cuinar dues vegades, tot i que sigui un tipus de dieta que no els convé”, explica. A més, aquesta metge explica que també hi ha conseqüències en la salut mental, perquè cuidar els nets “pot suposar molt d’estrès”. Per això és “molt necessari”, diu, que siguin ells els que diguin com i quan volen cuidar els nets.

Falta xarxa entre pares i autonomia dels nens

Per a la mestra i doctora en psicologia Maria Jesús Comellas les necessitats de la generació actual de pares “no són tan diferents” de les que han tingut altres generacions de pares en què tots dos treballaven fora de casa. “La diferència -diu aquesta experta-és que ara s’ajuden poc els uns als altres, no es fa xarxa de famílies per ajudar-se mútuament perquè sempre es compta amb els avis”. Ella creu que seria molt millor “si s’ajudessin entre iguals, s’organitzessin per anar un dia a buscar els nens a l’escola, un altre perquè un se’ls emportés a extraescolars... i així anar fent-se favors els uns als altres seria millor”. A més, afegeix Comellas, hi ha el problema que “estem donant molt poca autonomia a la canalla”. “Jo em trobo amb nens de 12 anys que no els deixen anar sols pel carrer, pares que tenen por que els segrestin els fills si els deixen anar sols... Així el que es crea és la necessitat que sempre hi hagi un avi o una àvia amb la criatura, que alhora no guanya gens d’autonomia”.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT