"Vaig canviar de vida radicalment"

Tenien feines fixes i bons sous, però van decidir deixar-ho tot i començar de zero. Parlem amb quatre persones que s’hi van atrevir

“No entenc la dèria d’ara de ser competitiu. Jo no vull ser competitiu. A mi, quan era petit, els pares em van ensenyar a ser bona persona, no a lluitar constantment per ser millor que els altres”. Aquestes paraules les va pronunciar fa set anys un company de carrera a la sortida del cinema. Explicava que estava cansat de les hores interminables a l’oficina -llavors treballava en una publicació esportiva- i de l’ambient de tensió que s’hi respirava -era el 2009 i començaven els acomiadaments a les redaccions-. Anys més tard em vaig assabentar que havia deixat la feina i, després d’un temps d’estudi, ara impartia classes d’espanyol per a estrangers. No sé si la docència el deu haver tret de l’ambient competitiu que tant avorria, però el que sí que sembla és que va fer un intent de sortir d’una mecànica laboral que l’ofegava.

Les paraules del company periodista són el primer que em ve al cap quan aquesta setmana rebo Decididos. 10 experiencias de vida fuera de un entorno competitivo (Diëresis), l’últim llibre de la periodista barcelonina Ana Basanta. L’obra reuneix el testimoni de deu persones de tot l’Estat que, en plena crisi econòmica, van fer un gir radical a les seves vides. Alguns van deixar la ciutat per treballar al camp. D’altres van abandonar una professió amb sucosos emoluments per apostar per un projecte personal d’èxit incert. Uns han triomfat i d’altres no tant. “El que uneix les persones que vaig entrevistar per escriure el llibre és que tots han triat sortir de la seva zona de confort. S’han negat a continuar en feines que els donaven diners però no felicitat. I s’han arriscat. És difícil arriscar-se tal com estan les coses avui. Són uns valents”, explica Basanta.

A continuació, extraiem quatre testimonis presents al llibre. Homes i dones decidits que ens expliquen com van arribar a la conclusió que ser més competitius no els faria més feliços.

MARÍA CARPIO

"La societat a la qual pertanyia em feia fàstic"

La història de la María és gairebé cinematogràfica. De fet, ja s’ha rodat una pel·lícula amb el mateix fil argumental, La massai blanca (2005), basada en l’autobiografia de Corinne Hofmann. Però en el nostre cas, la protagonista no és cap empresària suïssa sinó una treballadora salmantina de la borsa de Londres que un dia va decidir viatjar a Tanzània. Quan va tornar a la City tot havia canviat: volia tornar a l’Àfrica i formar part d’un projecte de cooperació. “Molta gent em diu que sóc excepcional per haver renunciat a tot, però ¿realment creus que, si hagués sigut plenament feliç, ho hauria fet?”, confessa la María. “Ja no podia continuar formant part d’una societat que em feia fàstic. Veus clarament el buit que t’envolta quan topes cara a cara amb gent que passa gana”. Dit i fet, la María es va traslladar a Tanzània. Després d’uns inicis decebedors, la vida de la María va fer un gir definitiu en conèixer Mibaku Mollel, el mestre d’un llogaret massai. Fill d’una vídua massai, pària en una societat patriarcal i masclista, el Mikabu aspirava a estudiar dret -actualment cursa la carrera- per defensar aquestes dones. El massai i la María es van enamorar i van emprendre junts dos projectes de cooperació a Tanzània: la Fundación Carpio Pérez i l’ONG Eretore. Es van casar el 2014 i viuen plegats amb la seva filla a Arusha, una ciutat entre el Kilimanjaro i el Serengueti. “De vegades, em sembla que estic en un somni quan sóc a la boma [poblat massai] amb ells. Al final, han esdevingut la meva família, la meva gent”.

OSCAR VEGA

"A mi el que em fa por és tornar a dur corbata"

De dilluns a divendres, l’Oscar portava sempre americana i corbata. Des de feia més de 20 anys, es movia en el mateix entorn professional: multinacionals i bancs amb seu a Madrid. En el seu currículum, càrrecs a Hewlett Packard, BBVA, NH Hoteles i Banco Popular. Cansat de l’estrès, va demanar una excedència de 10 mesos per viatjar amb la seva nòvia, la Nina. Relata que recorda especialment un instant del seu periple: “Estava menjant un entrepà amb la Nina a Bariloche, a l’Argentina. Sèiem sota un arbre i, de sobte, em va semblar l’àpat més sofisticat que havia fet mai”. Després de tornar del viatge, l’Oscar tenia clar que no volia continuar treballant sotmès a rànquings de productivitat. Va deixar la feina el 2012, en plena crisi, i va obrir la seva pròpia companyia, Made in Me, una botiga online que ven sabates dissenyades pels mateixos clients. L’Oscar comenta que ha perdut estabilitat i certeses laborals però ha guanyat altres coses: “En una gran empresa, depens de moltes coses: de fer la pilota, del posicionament, del que diguin els analistes... Quan dirigeixes la teva, ets amo de les decisions”. I afegeix: “Quan vaig deixar la feina d’alt directiu, tenia clar que la decisió em podia dur a perdre-ho tot i acabar currant de cambrer en un bar. Però això ja m’estava bé. El que realment em fa por és tornar a haver de dur corbata cada dia i treballar per a una multinacional”.

PATRICIA PÓLVORA

"Tot era meravellós fins que es va trencar"

En el cas de la Patricia, el canvi de vida va ser desencadenat per una malaltia. Filla de l’exili uruguaià, va desembarcar amb la seva família a Suècia quan era molt petita. Després d’una carrera acadèmica brillant, va aconseguir una feina a Ericsson. “Portava temes internacionals i viatjava molt. M’ho passava molt bé”. Malgrat això, un dia la vida aparentment ideal de la Patricia es va esquerdar. Als 29 anys li van diagnosticar una artritis reumatoide i li van augurar un futur en cadira de rodes. “Tot era meravellós. Fins que es va trencar i un dia ja no em podia moure”, rememora la Patricia, que afegeix: “L’estrès emocional pressiona el teu cos i, o t’agafa un atac de cor, o la cosa acaba esclatant d’una altra manera. El cos et va donant avisos. Però si et fa mal, et prens un antiinflamatori i continues treballant... I tot això sota una aparent capa de felicitat”. La malaltia va fer que la vida a Suècia de la Patricia es tornés insofrible. Cada matí havia de ficar-se en una banyera d’aigua calenta per agafar forces per anar a la feina. Finalment, el 2006 va demanar un trasllat a Barcelona, on, segons els metges, el clima càlid afavoriria la seva salut. A Ericsson li van concedir el canvi de destinació i unes condicions laborals que s’adaptaven a la malaltia. Malgrat això, la Patricia va deixar la feina el 2014 per muntar la seva pròpia empresa, Teterum, consagrada al món del te i amb un component important de responsabilitat social (hi treballen persones discapacitades). “Estant a Ericsson havia entrat en contacte amb el món de les ONG, però m’adonava que, des de l’àmbit de la gran empresa, els projectes es tractaven de manera impersonal i amb poca implicació. Vaig acabar desmotivada i vaig decidir emprendre un camí propi. I, esclar, és una aventura i tot és insegur i cada dia tinc por, però compensa”.

XUAN-LAN TRINH

"Vaig renunciar a un bon sou per dur una vida incerta"

La Xuan-Lan, d’origen francès, treballava a Barcelona com a responsable del portal online de La Caixa. Tenia un bon càrrec i, fa uns anys, li van encarregar un projecte nou i ambiciós: crear el portal CaixaBank.comen el moment de la sortida a borsa del banc. El mateix dia que la Xuan-Lan va presentar el projecte als seus superiors, va lliurar-los la seva carta de dimissió. “Llavors no tenia encara cap pla laboral de futur, l’únic que sabia és que volia canviar”. A poc a poc va anar perfilant una idea. Ella era una apassionada del vinyasa yoga i recordava que a Nova York, on havia viscut, s’hi celebraven trobades multitudinàries d’aquesta activitat. Així va néixer la seva empresa, Free Yoga, que organitza classes de ioga en entorns urbans. “Quan la situació és difícil, descobreixes aptituds teves que no sabies ni que existien”. Ara la Xuan-Lan se sent afortunada: “No és cap coincidència, és una elecció. Em vaig arriscar renunciant a una feina i un sou per dur una vida incerta, perquè el ioga no es paga bé a Espanya. Però he treballat de valent per construir una nova vida professional”, assegura la Xuan-Lan, que conclou la seva història amb una reflexió: “Les persones sovint corren darrere d’objectius previstos per a un determinat model social. No s’escolten, tenen por de ser diferents”.

Més continguts de