Els carrers tindran sempre estil

BarcelonaEns ha tocat viure temps convulsos a nivell polític i social, i la moda -en concret, l’estil del carrer- no n’està al marge. No pot estar-ho perquè sempre és el mirall d’un moment i d’un lloc. Per això no ens hauria de sorprendre que la nostra aportació estilística al llibre The world atlas of street fashion (2017, Octopus Publishing) sigui el rastaflauta, més conegut per la denominació castellana perroflauta.

“Aquest estil entronca amb l’era de la protesta en què vivim. Crec que cada cop més gent jove s’involucrarà en l’activisme polític a causa de la pujada de l’extrema dreta, de polítics com Donald Trump i de la noció de fake news ”, opina Caroline Cox, historiadora de la moda i autora del llibre.

El volum compila 100 estils que es poden veure avui arreu del món, des dels surfers australians fins a les cholas, que als anys 60 van començar a passejar amb orgull el seu origen llatí pels barris més pobres de Los Angeles i encara existeixen. El nivell de detall, les referències històriques i fílmiques i les repercussions que ha pogut tenir cada estil a la passarel·la converteixen l’estudi de Cox en la Bíblia de l’estil urbà contemporani. “He sigut una apassionada de la moda del carrer des dels anys 70, quan era punk. Sempre ha sigut el meu tema d’interès. Ara bé, posar-ho tot al paper i fer el llibre m’ha costat sang, suor i llàgrimes!”, confessa Cox al diari ARA via correu elèctric.

D’Eivissa al món

La cartografia estilística mundial que ha fet Cox inclou un segon estil original de les nostres terres: els ravers d’Eivissa. Des que als anys 70 van obrir a la petita illa tres temples de l’hedonisme -Pacha, Amnesia i Ku- els ravers hi han peregrinat en massa per ballar al ritme d’un estil que també es va crear en aquesta escena, el balearic. Colors florescents, àcids, brillants, vanos, somriures i androgínia serien algunes de les característiques dels ravers eivissencs. “Han influït moltíssim en la moda del carrer, de fet segurament formen un dels moviments més influents de tots els temps”, resumeix Cox. A mitjans dels 80 Eivissa es va quedar petita per a tants ravers i van començar a fer-se un munt de festes clandestines a la manera eivissenca per tot el Regne Unit, Xipre i altres punts del planeta, de manera que l’estètica raver es va exportar arreu amb petites adaptacions.

Els ravers van néixer per ballar, la música era el seu motor. I en això no són singulars, perquè molts dels grups que s’analitzen a l’atlas dels estils del carrer tenen un so associat. D’altres -encara més- veuen en certa música la seva raó de ser. Per exemple, els italodisco, la còpia italiana dels que anaven a ballar a Studio 54; els rude boy jamaicans, que gastaven sola a ritme de ska, o els K - pop de Corea del Sud, que es passen els dies assajant coreografies amb els amics.

Moltes estètiques no es podrien entendre sense els ritmes que les originen, com ara “la punk, inseparable de la música”, com diu l’autora, que en tot cas puntualitza que hi ha molts altres factors que poden crear un estil, com ara “la situació política, la batalla de les classes, la pobresa, el racisme, l’homofòbia i la posada en qüestió del gènere”.

Certament, els provos holandesos antisistema són diametralment oposats als classistes preppy dels Estats Units, i tots dos parteixen de l’estratificació social. Com els sud-africans smarteez, que es fixen en els preppys per anar en contra de les seves pròpies tradicions negres; o els kei i els gyaru-o japonesos, volgudament andrògins, o bé les advanced style, unes senyores elegantíssimes i amb tot l’estil del món que rebaten aquesta idea infundada pel sistema de la moda que només les joves poden ser models. I per a tots ells la música no és un gran què.

Segons l’experta, que fa dècades que analitza les estètiques que es veuen pels carrers del món sencer, ningú és aliè a l’estil, “tothom en té un i hi aporta alguna cosa”. Ara bé, els que decideixen sumar-se a un estil concret i claudicar amb les seves normes ho fan, “potser, perquè passen per moments difícils a nivell personal i busquen una família alternativa”. “Tenir un estil et pot fer destacar, diferenciar-te de la massa quan l’únic poder que pots exercir és sobre el teu propi cos”, diu.

Ara bé, aquesta precisament és la paradoxa: voler ser igual que un grup per ser totalment diferent de la resta. Seguir les normes de conducta d’un grup per oposar-se a les normes que imposa la societat. “És molt paradoxal, però és així”, diu Cox sense poder-ho explicar més.

N’hi ha que han suposat una aportació enorme a la comunitat, com ara els scraper bikers d’Oakland (Estats Units). Aquesta ciutat vivia de la producció automobilística fins que a la dècada dels 60 les empreses van plegar. La violència als carrers es va començar a fer palesa i Tyrone Babye Champ Stevenson va decidir que calia oferir una alternativa als joves per evitar que les bandes els captessin. Així, va formar un grup de ciclistes que s’ajunten per customitzar les bicicletes i fer passejades. “Els joves senten que són part d’un grup, s’ho passen bé i estar dues hores lluny dels carrers els pot salvar la vida”, diu l’ideòleg a les pàgines del llibre.

Fes-t’ho tu

L’estil dels scraper bikers d’Oakland està basat en les manualitats i tot depèn de la seva traça. Hi ha molts estils que demanen als seus seguidors ser hàbils i creatius, com ara els New Age travellers, que acostumen a portar peces teixides per ells mateixos; o els cosplay d’arreu del món, que es posen en la pell dels seus personatges preferits de ciència-ficció fent-se ells mateixos les disfresses; o les fairy kei del Japó, que han de posar fil a l’agulla per fer-se uns vestits i complements tan ensucrats que difícilment es troben al mercat.

D’altres, com els sapeurs del Congo, posen el seu segell personal en la combinació de peces, i encara d’altres, com els normcore, prefereixen fer veure que l’estil i la moda és una cosa que li passa a la resta de l’humanitat, sense adonar-se que la negació de l’estil també és un estil. N’hi ha fins i tot que es gasten molts diners per fer-se vestimenta a mida perquè és importantíssim per demostrar el seu estil. És el cas dels teddy boys, els mods, els garage de Xipre -hereus dels ravers - i els pachucos, originaris d’El Paso, a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. A tots ens agrada aparentar, ja sigui poc -com els estripats punks- o molt, o més del que es pot. En aquest sentit destaquen els izikhothane de Sud-àfrica, que acostumen a calçar-se un mateix model de sabata en dos colors diferents, l’un al dret i l’altre a l’esquerre, per demostrar que tenen tants diners que es compren les mateixes sabates en molts colors diferents, o es posen tres pantalons, un a sobre de l’altre, per demostrar el mateix. El que només ells saben és si després arriben a final de mes.