Un company per a tota la vida

LondresCharlie Connelly, escriptor de no ficció i personatge prou popular de la televisió i la ràdio britàniques, va publicar l’any 2012 el llibre Bring me sunshine [Porteu-me sol], una desenfadada guia sobre el canviant clima de les illes britàniques, capaç de travessar totes les estacions de l’any en només unes hores i, encara té més mèrit, en qualsevol punt de la seva geografia. Constatada la força del vent, la pluja, el sol (però menys) i la neu (sobretot a Escòcia i al País de Gal·les), Connelly va deixar anar una frase que, tot i ser òbvia, i fins i tot ximple, és inqüestionable: “No pots baixar-te cap aplicació al mòbil per substituir un paraigua”.

L’enginy humà té uns límits, admetia. O, dit d’una altra manera, durant més de 150 anys, des de la creació del paraigua modern per Samuel Fox, de Fox Umbrellas -que va dissenyar el llavors innovador marc interior d’acer, i no pas d’os de costella de balena per a les qualitats més exquisides, o de canya de bambú, per a les més barates-, els avenços tecnològics de l’aparell han sigut més aviat modestos. I així ha sigut fins fa molt poc temps, de fet. Fins a la introducció, el 2015, pel fabricant novaiorquès Davek Kahng, de materials encara més lleugers i resistents: l’alumini que s’utilitza per als avions i una fibra de vidre ultraflexible.

Alguns dels grans fabricants clàssics de Londres són James Smith & Sons, el ja esmentat Fox Umbrellas, Swaine Adeney Brigg i Lockwood. El mestre italià Francesco Maglia és considerat el millor del món en un sector que de vegades vol emmirallar-se en el dels luthiers. “Fer un bon paraigua és un art”, diu a l’ARA Phil Naisbitt, el director de James Smith & Sons. Però Kahng ha aconseguit fer-ne un pràcticament indestructible. Fins i tot en les condicions climàtiques més adverses. El paraigua no quedarà gens rebregat per més vent que faci. I, si hi ha una tempesta o un huracà, abans sortirà volant màgicament, però amb el propietari enganxat al mànec, com volava Mary Poppins per sobre de la City de Londres, que no pas quedarà inutilitzat.

Un xip contra l’oblit

Kahng encara ha anat una mica més enllà. I si bé ha acceptat l’evidència que una aplicació de mòbil no pot substituir un paraigua, ha demostrat que la tecnologia de les aplicacions i els mòbils, i en concret la del Bluetooth, pot evitar el destí més comú d’aquest objecte quotidià: l’oblit en una cafeteria, al banc d’un parc o al metro.

Segons les dades de Transport for London, l’entitat que regula el sistema de mobilitat metropolitana de la capital del Regne Unit, al departament d’objectes perduts s’acumulaven a finals del 2017 uns 35.000 paraigües, una xifra que es manté més aviat estable, ja que a mesura que se’n van destruint -molt pocs es recuperen, no paga la pena l’esforç-, se’n perd un nombre semblant.

La immensa majoria són el típic paraigua plegable, negre, que s’adquireix impulsivament per protegir-se d’un xàfec, i que no costa més de 10 euros, un producte de quiosc o de botiga de cantonada que a la primera ventolera acabarà als contenidors de les d’escombraries.

En canvi, per un preu acceptable en un paraigua que dura tota la vida, Davek en comercialitza un (105 euros) que incorpora un xip que es connecta per Bluetooth al mòbil. Quan el mecanisme està activat, de seguida que la distància entre el mòbil i el paraigua supera els 9 metres, l’alerta es dispara. Esclar, si l’oblit és al metro, nou metres potser ja són molts. Però en altres contextos la innovació resultaria útil. ¿El xip és un element sobrer, quasi fetitxista, quan el que es vol es deixar de mullar-se sota la pluja? Qüestió d’opinions.

Però un paraigua és o pot ser molt més que un paraigua: de vegades esdevé un element d’ attrezzo personal que aporta distinció, classe i estatus social. O senzillament personalitat. En aquest cas, doncs, és important saber triar l’exemplar correcte. I a Londres se’n troben alguns dels millors, els més clàssics i de vegades també d’extravagants, com el de la il·lustració a sobre d’aquestes línies (a cavall entre aquesta pàgina i la següent), que té gravada a l’interior de la cúpula l’àrea central del mapa de la ciutat. De fet, la possibilitat de personalitzar els paraigües és un dels atractius de la firma London Undercover. Permet posar les pròpies inicials i triar el disseny, tant interior com exterior. Els preus? A partir de 80 euros els models més senzills, plegables i de previsible color negre.

Ficció del ‘gentleman’

Però si voleu sentir per un moment la ficció del gentleman, o simplement per satisfer la curiositat, tant mundana com cultural, és d’obligada visita la botiga de James Smith & Sons, al número 53 de New Oxford Street. Aquest corresponsal en dona fe, també com a client ocasional. Comprar-hi un paraigua -n’hi ha a partir de 60 euros, i es poden enfilar fins als 1.500 quan es fa un disseny estrictament a mida del gust estètic- suposa l’experiència de descobrir un món molt sofisticat en què la paraula del fabricant és el millor segell de durabilitat. James Smith & Sons els garanteix de per vida. I si cal, que no caldrà, els repara sense càrrec. Perquè, com diu Phil Naisbitt, “un paraigua és o pot ser un element per a tota la vida; defineix la personalitat, encara que la immensa majoria de la gent no combregui amb aquesta visió”.

Més enllà dels diners o la classe o l’aparença que pugui donar un paraigua exclusiu, la veritat és que també són elements simbòlics. Tant, que un novel·lista com E.M. Forster desencadena tota la trama de Howards End a partir del moment en què una noia de casa bona agafa sense adonar-se’n el paraigua trinxat d’una altra persona. També ho ha demostrat l’historiador David Cannadine, que l’any passat va fer tot un brillant programa de ràdio parlant del paraigua del primer ministre britànic Neville Chamberlain, l’objecte que el va definir durant la conferència de Munic del 1938, quan intentava apaivagar el bel·licisme d’Aldolf Hitler. Però, sens dubte, com diu l’autora teatral Sarah Ruhl, és damunt d’un escenari on un paraigua desferma tot el seu poder simbòlic. Perquè un objecte real crea la il·lusió de la pluja.