"Ara només cal creuar els dits": crònica del 'backstage' de Miriam Ponsa al 080

BARCELONAEntrar a 'backstage' d'una desfilada de moda és com entrar a la cuina d'un gran restaurant. Hi ha corredisses i nervis, proves, retocs i instruccions d'última hora.

Poc més de mitja hora abans que la dissenyadora Miriam Ponsa presenti la seva última col·lecció, les models estan en mans de perruqueres i maquilladores. A la sala, els focus encesos i les desenes de llums de mirall que il·luminen els rostres de les noies fan que la temperatura sigui estiuenca. Les models seuen dòcilment mentre les pentinen, els recullen els cabells i les maquillen. Algunes miren Instagram, altres parlen per WhatsApp. "La Miriam acostuma a fer línies molt senzilles i per això s'intenta que el cabell tingui poc volum, vagi tot recollit i que el maquillatge també sigui molt senzill", explica Marta Gallete, de la marca Raffel Pagès, que treballa al 080.

Un cop maquillades i pentinades, les models passen a la sala on ja hi ha tots els vestits penjats. Les instruccions són clares i cada noia té molt present quins vestits s'ha de posar, en quin ordre i de quina manera. Però tot i això hi ha un excèrcit de vestidores –estudiants de les escoles de moda de la ciutat– que s'encarreguen d'ajudar les models a posar-se les peces que Ponsa ha creat per a la propera temporada tardor-hivern.

La dissenyadora repassa les peces penjades i comprova que tot estigui bé. La gent entra a desitjar-li sort, li fan abraçades mentre ella atén la premsa i les preguntes que li fan les models. Tot amb un somriure. "Aquest és un moment important", reconeix. "He estat treballant gairebé sis mesos en aquesta col·lecció i ara arriba l'oportunitat d'ensenyar-la", diu. En aquesta ocasió, Ponsa s'ha mantingut fidel al seu estil minimalista i ha creat una col·lecció que vol ser un homenatge a les primeres dones aviadores. "Van ser unes pioneres que ho van tenir molt difícil per aconseguir el seu somni i per això m'he inspirat en elles, perquè volia fer-los un homenatge". El negre és el color imperant en unes peces amb cremalleres, cintes i obertures que volen crear un efecte mecànic en teixits que van des de la llana fins a la seda passant pel cotó o la pell.

"No volem fotos despullades"

Quan falten poc menys de 10 minuts per començar la desfilada la majoria de models encara no estan vestides. La Miriam es mou amb pressa per un espai reduït, que cada vegada sembla més petit i on cada cop hi ha més gent. Les noies es treuen la roba, tota, i demanen a les càmeres que no les fotografiïn nues. Algunes estan enfadades perquè sembla que no sempre se'ls respecta aquesta petició. La Miriam va ajustant les peces de roba: tanca cremalleres, corda botons i arregla cabells i, finalment, els col·loca una gorra d'aviador a cada una. A l'últim moment, el seu fill entra per abraçar-la i donar-li un petó. "Ara només cal creuar els dits", diu.

La regidora dóna les últimes instruccions a les noies per a la passarel·la: on cal mirar, on s'han d'aturar i quant temps tenen per canviar-se de roba. L'anglès i el castellà són les llengües principals perquè tothom ho entengui. La Miriam encara té temps per demanar dues coses: "No feu cara de tristes i no us poseu les mans a les butxaques". Dit això, sona la música i les aviadores de Ponsa es llancen a la passarel·la, on els focus i els flaixos les estan esperant. Sense rictus de tristesa, amb les mans ben visibles, caminen entre les mirades expectants i acaben rebent una gran ovació del públic. La Miriam s'ho mira tot des de la rereguarda. Atenta, concentrada. Ara no somriu. Només al final, després de saludar el públic i recollir els aplaudiments, recupera el seu somriure, agafa una cervesa i respira. Ara ja pot descreuar els dits.