El frenètic ball de noms de l’alta costura

El canvi de dissenyadors és una constant a les grans ‘maisons’ regides per grans empreses

Qui és Clare Waight Keller? Això es preguntaven molts espectadors del casament reial entre Meghan Markle i el príncep Enric, fa gairebé un mes, quan es va desvelar que la britànica era l’autora del vestit de la núvia. Un nom desconegut per al gran públic que des de l’any passat és punta de llança de la icònica casa Givenchy, després de la sortida del mediàtic Riccardo Tisci, que ara recala a Burberry. La indústria mai no ha destacat per ser fidel als seus modistes, però en els últims temps el ball de noms a les grans 'maisons' és tan ràpid que resulta difícil de seguir.

El fet que Karl Lagerfeld sigui el cap creatiu de la potent Chanel des de fa 35 anys és tot un rècord i aviat serà gairebé una excepció en el convuls món de la moda. “Darrere dels canvis hi ha una raó purament comercial. Els que manen són grans conglomerats que cotitzen en borsa i volen resultats al preu que sigui, tot es negocia entre executius”, diu el consultor de moda Jesús Ferrín. Però les estratègies per captar clientela, com en el cas de Givenchy, resulten tan confuses que a vegades semblen autèntics brindis al sol.

La firma fundada pel mític Hubert de Givenchy aposta ara per una creadora que actualitzi l’elegància delicada i volumètrica d’aquells dissenys que van convertir Audrey Hepburn en icona de la moda. La seva alta costura, que hem vist en l’últim Festival de Canes en els cossos de Julianne Moore i Cate Blanchett, mostra com s’aparten de l’estil gòtic i neoromàntic d’un Tisci que no tenia al cap Hepburn sinó 'celebrities' actuals com Rooney Mara i les Kardashian. “La seva roba no s’adaptava al gust de la clienta Givenchy de tota la vida, malgrat que tinguessin molts seguidors a les xarxes socials, i ara sembla que han volgut recuperar les vendes a les botigues”, apunta l’editora de moda Anna Vallès.

Tisci, que sonava com a relleu de l’eterna Donatella Versace, va recalar al març a Burberry per substituir Christopher Bailey, el dissenyador que durant 17 anys va modernitzar les seves trinxeres i va ser pioner a l'hora d'aplicar estratègies digitals i fer desfilades en 'streaming'. Triar Tisci indica que la tradicional firma britànica busca ara incidir més en l’estètica de tribu urbana londinenca que en la purament 'sartorialista'. Tota una sorpresa per als que creien que fitxarien Phoebe Philo, un dels grans noms de la moda per haver renovat firmes com Chloé (1997-2006) i Céline (2008-2017) amb el seu luxe silenciós adreçat a les dones sofisticades que trepitgen el carrer cada dia. A ningú li resultaria estrany que fos la futura substituta del gran 'kaiser' a Chanel. “Té el mateix discurs que tenia Coco quan introdueix en el món femení els teixits i les pràctiques formes masculines, innova pensant en les dones”, diu Vallès.

Clare Waight Keller també va passar per Chloé (2011-2017) amb la vocació de “dissenyar per a les dones” i va deixar una herència de vestits vaporosos i bohemis a la jove Natacha Ramsay-Levi, que ha ocupat el seu lloc. L’imaginari de la francesa, formada al costat de Nicolas Ghesquière a Balenciaga i Louis Vuitton, inclou faldilles transparents combinades amb fortes botes de cuir, marcant una idea de feminitat sensual i alhora forta. Una visió que connecta amb el que volen avui les dones, i que Maria Grazia Chiuri ha sabut plasmar a Dior des que hi va arribar el juliol del 2016. Fa unes setmanes en la seva col·lecció Creuer també s’hi va veure com la dura pell dels cinturons conviu amb subtils vestits brodats de cintura estreta i àmplia faldilla que emulen un 'look' ara d’inspiració mexicana.

Parella creativa de Pierpaolo Piccioli des dels temps en què posaven de moda les Baguettes a Fendi i actualitzaven Valentino, la italiana ha sabut dotar Dior de la influència en 'mainstream' que li faltava amb un discurs feminista ideal en els temps del #MeToo. Les seves samarretes amb el lema 'We should all be feminists' han arrasat i se n’han fet rèpliques també en versió barata arreu del món. “Això és el que volen tots, un cop potent que els permeti vendre milers de samarretes de 300 euros i de retruc un munt de pintallavis i perfums, que és el que la gent normal es pot comprar”, apunta Ferrín.

Chiuri s’enfronta en solitari a la pressió i l’exigència d’una 'maison' de primera línia on un pes pesant com Raf Simons, que ara és al capdavant de la renovació de Calvin Klein, tan sols va resistir tres anys i mig (del 2012 al 2015). Llavors el seu estil minimalista i artístic impregnava els vestits de Dior i competia amb un Hedi Slimane que insuflava nous aires a la mítica casa del gran Yves Saint Laurent. El parisenc, que havia revolucionat l’estètica masculina en el seu pas per Dior (els seus pantalons de tub els adorava fins i tot Lagerfeld), va definir una silueta femenina extravagant que jugava entre el 'grunge' i la reinvenció de l’esmòquing (des del 2016 el seu lloc l’ocupa Anthony Vaccarello, abans a Versus).

L’aposta Slimane va triomfar però... ¿El seu estil és l’ideal per a una firma tan elegant com Céline? LVMH l’ha cridat aquest any per ocupar la cadira que deixa Philo. “Té un nom molt potent, va triplicar el compte de resultats de Saint Laurent i això és el que compta”, diu Anna Vallès, mentre que Jesús Ferrín apunta la importància d’adreçar-se a un públic mil·lennial que necessita emocions i renovació constant. Són com els fitxatges del futbol, que poden encaixar o no amb la filosofia de l’equip, però són bons si marquen gols.

El cas més impactant és l’èxit de l’estètica lletja i pobra de barri suburbial del georgià Demna Gvasalia al capdavant de la mítica casa Balenciaga. Res a veure amb l’exquisidesa severa del fundador de la casa, ni tan sols amb l''sporty' novaiorquès del seu antecessor, Alexander Wang. “La seva roba s’inspira en la que duien a la precària Europa de l’Est comunista, xandalls de tàctel combinats amb peces florals i abrics amples sense gènere, i ara s’ha imposat entre els joves que també estan vivint en una altra precarietat econòmica”, comenta Ferrín.

En la mateixa línia s’entén l’èxit de la roba barroca, estrident i setantera d’Alessandro Michele, el renovador de Gucci. Però en la cursa per revitalitzar les 'maisons' amb dissenyadors estrella, no tot són èxits. Alessandra Facchinetti no va aconseguir fer aixecar el vol a Valentino ni Peter Dundas va quallar a Cavalli. “La moda és capriciosa. Marc Jacobs era un intocable fa deu anys i ara qui en parla?”, apunta Ferrín.

Entre tanta estratègia de negoci reconforta que encara apareguin noms sense padrins, com el del jove Simon Porte Jacquemus, que amb el seu posat sensible i una roba femenina i conceptual acumula ja 500.000 seguidors a Instagram. Una flor salvatge que potser no trigarà gaire a ser captada pels conglomerats econòmics. “La moda no ha de fer-te somniar”, diu Gvasalia. “Però queda encara alguna 'maison' que ens faci somniar?”, es pregunta nostàlgica Anna Vallès.

Més continguts de