La intel·ligència espiritual

Sociòleg i teòlegL’espiritualitat és una dimensió humana tan bàsica i fonamental com la corporal, l’afectiva o la social. Oblidar-se'n suposa una amputació greu de la persona. Dit d’una manera més simple: de la mateixa manera que tenim necessitats fisiològiques (som cos) i emocionals-afectives (som psiquisme), tenim també necessitats espirituals que necessitem conèixer, gestionar i respondre adequadament.

Francesc Torralba ha escrit que “l’ésser humà, sigui religiós o no, té unes necessitats d’ordre espiritual que no pot satisfer ni desenvolupar si no és conreant la intel·ligència espiritual”. És així. I, personalment, constato que cada vegada són més els pares i educadors que es troben en aquesta recerca. És necessari treballar la “intel·ligència operativa” i la “intel·ligència emocional”. Però si ens quedem aquí, perpetuarem l’estat d’“anèmia” i, amb ell, la ignorància sobre qui som.

Hi ha set d’interioritat, de profunditat, de silenci, de plenitud… Perquè no es pot suportar massa temps l’anèmia. La recerca és expressió de la gana i de la set d’Allò que no pot ser satisfet amb cap objecte. “Déu?” Sempre que no ho confonguem amb la mateixa paraula ni amb cap de les nostres imatges mentals. El Mestre Eckhart deia, al segle XIII: “No tinguis cap déu pensat, perquè quan canviï el teu pensament, aquest déu caurà amb ell”. I Charo Rodríguez, una poeta amiga, escriu: “Només el Déu trobat, / cap déu ensenyat pot ser veritable, / cap déu ensenyat. / Només el Déu trobat pot ser veritable”.

És comprensible que les persones visquin aferrades a imatges de Déu amb les quals han conviscut des de petits. No obstant això, perquè hi hagi creixement espiritual, abans o després es fa imprescindible reconèixer que són només imatges i deixar caure qualsevol representació mental. Només llavors estarem disponibles per experimentar i assaborir el Misteri.