El quimono serà sempre nostre

BARCELONAPrimer va ser Vionnet (Madeleine). Més tard s’hi va sumar Schiaparelli (Elsa). I no fa ni tres mesos que hem viscut el retorn de Poiret (Paul) a la passarel·la. Aquests tres noms van posar –al llarg de les tres primeres dècades del segle XX– les bases de la costura moderna. Tres cases de moda fundades a París que tot i acabar tancant van deixar un llegat impressionant. Per això es feia estrany que en aquesta època de 'revival' permanent ningú apostés per recuperar l’esperit de Paul Poiret com es va fer amb Vionnet (2007) i Schiaparelli (2013). Pels seus fabulosos vestits, als Estats Units a Poiret el coneixien com The King of Fashion. A París, era simplement Le Magnifique. Coco Chanel va aprendre com era de vital ampliar el negoci de la moda als perfums i organitzar festes extravagants. L’artífex d’aquest canvi de mentalitat va ser Poiret, un dels primers a deixar-se influir per la indumentària oriental. I, en especial, pel quimono japonès, que va donar a la dona una llibertat de moviments a la qual no estava acostumada.

Precisament, aquest llegat és el que va reivindicar Yiqing Yin en la seva primera desfilada, el març passat a París, com a directora creativa de Poiret, ara en mans d’un conglomerat sud-coreà. En la seva col·lecció de debut, la jove dissenyadora xinesa va inspirar-se en el quimono per crear peces contemporànies 'oversize' que jugaven amb volums, textures i estampats. Tota una declaració d’intencions que tenia una doble lectura: retre homenatge als orígens de la 'maison' i a la vegada no descavalcar-se d’una tendència que ja fa unes quantes temporades que trepitja les millors passarel·les. Tant les ha trepitjat que ja les ha transcendit. I és que el quimono, en el sentit més ampli del terme i amb la complicitat d''influencers' i revistes de moda, també ha conquerit els carrers.

"Sí, d’un temps ençà el quimono s’ha convertit en una tendència. Ara ja és 'mainstream', fins i tot en fa Zara", afirma Nina Balmes, dissenyadora i copropietària de L’Arca, la primera botiga de Barcelona que va apostar per les antiguitats tèxtils. "Nosaltres en vam començar a vendre d'autèntics farà uns vint anys. Llavors només els compraven col·leccionistes o apassionades de la cerimònia del te. Això ha canviat. Hi ha hagut una adaptació del vestuari japonès als codis europeus i ara pots portar aquestes peces d’una manera més informal, combinant-les amb uns texans i una samarreta", assegura. De fet, ella mateixa el llueix així.

Tot i que la paraula 'quimono' s’utilitza en genèric, a la Nina Balmes li agrada precisar. "El quimono és molt llarg, perquè quan es posa a la manera tradicional es fan uns plecs a la cintura i llavors s’escurça. Solen ser de seda estampada i s’usen en cerimònies. En canvi, la 'yukata' és la seva versió en cotó, més estiuenca i portable. Té molta sortida, igual que el 'haori', una jaqueta curta que les japoneses porten a sobre del quimono”, afegeix. Si voleu copsar la bellesa d’aquestes peces 'vintage', confeccionades entre els anys 50 i 70 al Japó, us recomanem una visita a L’Arca o bé a la parada que tenen aquest cap de setmana al Matsuri, el festival de cultura japonesa que es celebra al Moll de la Fusta de Barcelona.

La febre pels quimonos –i, sobretot, per les peces lleugeres, acolorides i còmodes que els evoquen– es pot detectar en les col·leccions de gegants tèxtils com Inditex, H&M o Mango. Però no en són els únics altaveus. També hi ha iniciatives com Kimonea, una marca catalana especialitzada en senzills quimonos-jaqueta 'low cost', que s’alimenten de la mística japonesa i de l’esperit 'streetwear'. Aquesta peça també inspira dissenyadors independents com Ana Tichy, que n’ha inclòs una versió molt personal en la seva col·lecció de primavera-estiu. "És curt, de vellut estampat, i va nuat a la cintura", explica la creadora, que també recalca la seva versatilitat. "La setmana passada me’l vaig posar per anar a un casament combinat amb uns pantalons a joc". 'No rules'.

Ara bé, qui ha sabut convertir el quimono en un nou arquetip ha sigut l'Anne-Cécile Espinach, la fundadora de Kimôh. Aquest és el nom de la marca, però també de les peces tan genuïnes que dissenya: jaquetes i abrics, llargs i curts, reversibles o no, que juguen magistralment amb els teixits. Sempre són elegants, alguns en l'excés, d'altres en la sobrietat. Aquests últims, de fet, estan seduint un públic que fins ara no s’havia sentit interpel·lat pel quimono masculí. "Hi ha homes que busquen peces que els diferencien, una cosa clàssica però que a la vegada els allunyi del classicisme. I això és el que ofereix el 'kimôh' entès com un 'blazer' o una americana. També puc dir que són unisex. Sé que hi ha moltes parelles que els comparteixen”, assegura qui ha convertit els quimonos en una espècie de llenç en blanc on cadascú pot escriure la seva història. Ja ho deia Poiret: "Jo soc un artista, no un modista".