La roba es desfà (a poc a poc) de les etiquetes de gènere

La moda i l’escola esdevenen la punta de llança d’una revolta contra els tradicionals estereotips culturals
A dalt a l’esquerra, un col·legi del Regne Unit. En la immensa majoria dels centres, tant públics com privats, l’uniforme és obligatori. Sobre aquestes línies, una imatge de la protesta que van fer els alumnes de la Isca Academy, lluint faldilles. / MONKEY BUSINESS / GETTY THE DAILY BEAST

A la façana principal de la Winns Primary School, a Fleeming Road, al districte de Walthamstow, al nord-est de Londres, encara es poden veure les dues entrades diferenciades de quan es va construir l’edifici, al principi de la dècada del 1910: “ Boys entrance ” i “ Girls entrance ”. Apartheid per raó de sexe! Esculpides en pedra perquè tothom les recordi, són restes -i n’hi ha de semblants a les escoles més antigues del Regne Unit- d’una divisió tradicional que, sense arribar a aquests extrems, encara avui es manté en molts instituts de secundària del país, fins i tot en aquells de titularitat pública.

Un escola de Terrassa implanta un uniforme unisex

El debat sobre les virtuts de l’educació segregada continua latent, però. Hi ha arguments pedagògics a favor i en contra. Els programes segregats han reduït les taxes d’abandonament escolar i els resultats acadèmics són més bons que en centres mixtes, segons sostenen els defensors. Els detractors asseguren que només es tracta d’un pegat per combatre els veritables problemes de la comunitat educativa: classes molt grans, manca de formació dels mestres per educar en la diversitat i exàmens i proves de coneixements obsoletes. A banda, esclar, de la creació d’una bombolla a l’escola que es trenca tot just sortir al carrer.

Tot plegat, però, va molt més enllà de l’educació, només. Per a alguns es tracta d’esborrar les fronteres dels estereotips culturals i de gènere històricament dominants, que encara continuen atorgant a l’home un paper dominant i que veuen la dona com a preservadora de trets afectius i sensibles, en segon pla i, esclar, sotmesa.

Els petits gestos

Pot la roba alterar la correlació de forces? Poden petits gestos fer tremolar els fonaments de l’ status quo? A primers de setembre, els grans magatzems John Lewis, una companyia que s’identifica econòmicament amb la classe mitjana-alta britànica, i que per l’estil dels seus productes és un nexe d’unió entre la contemporaneïtat i models clàssics no arnats, va sorprendre tothom anunciant que la roba per als petits no portaria l’etiqueta nen o nena i que les seccions dels magatzems no es segregarien. La roba ja només du una etiqueta genèrica.

La de la companyia va ser una reacció comercial a un política -la dels uniformes neutres- que s’ha anat obrint pas a les escoles del Regne Unit i que, de fet, el món de la moda ja fa temps que imposa: més o menys una dècada, liderada per noms com JW Anderson, Rick Owens o Rad Hourani.

Jamie Barry, director de la Parson Street Primary School, de Bristol, va introduir l’any passat al seu centre la política d’uniformes sense gènere. Des del seu punt de vista, una qüestió de sentit comú: “Per què hauríem de definir els nostres fills per la roba que porten? Seguim tenint el mateix uniforme, és a dir, hem eliminat totes les referències de gènere en els nostres uniformes”.

En teoria, doncs, faldilles per a tothom, nens i nenes, o pantalons per a tothom. A la pràctica, però, cap nen no ha gosat vestir-se amb roba de noies des que es va introduir la mesura, tot i que “moltes noies sí que han optat pels pantalons llargs”, admet Barry. La pressió social encara és enorme per a un desafiament tan gran de les convencions.

De vegades es trenquen quan menys s’espera, però. Encara que sigui per raons molt puntuals, i com a forma de protesta. Va ser el cas de la Isca Academy, a Devon, el passat mes de juny, durant una onada de calor que va enfilar el termòmetre per sobre dels trenta graus. Davant la política de l’escola de no permetre els pantalons curts, els nois es van queixar per la discriminació, ja que les noies anaven més fresques perquè duien faldilles. El director no ho va dubtar. Podien adoptar l’uniforme femení per passar menys calor. L’endemà, uns pocs adolescents van aparèixer amb faldilles. Dos dies després, una trentena de nens en duien. Una imatge insòlita que alguns van extremar depilant-se les cames.

Educar en la diferència

L’entitat Educate and Celebrate, dedicada a l’estudi i la defensa dels drets LGBT i a col·laborar amb les escoles per fer dels centres un lloc no hostil per a aquest col·lectiu, calcula que a Anglaterra i Gal·les ja són 120 centres els que practiquen una política d’uniformes sense gènere. Un estudi del diari The Guardian fet l’any passat va trobar que al país hi ha 2.700 nens que pateixen algun problema d’identificació de gènere.

A més de la revisió de la política d’uniformes, s’ha començat a estendre també la dels lavabos no segregats a les escoles. Alguns s’han posat les mans al cap, però, i han brandat el fantasma de les agressions sexuals.

I els lavabos, encara que soni estrany, han esdevingut un camp de batalla política. Però la universitat de Lancaster i la de Northampton van introduir la passada primavera els banys sense gènere.

I fins i tot als cinemes del Barbican, el famós centre cultural de la City de Londres, també n’hi ha. De vegades, però, amb conseqüències perjudicials per a les dones. Perquè, llevat d’excepcions no descartables, els homes poden fer pipi sense problemes a les tasses dels vàters abans exclusivament femenins, mentre que les dones ho tenen més complicat per fer-ho als urinaris per a mascles.

El debat és viu i el món de la moda és, potser, el que més ràpidament s’ha adaptat a les noves tendències, actuant també de trencaglaç. Es viuen temps de “gèneres líquids”, en paraules de Chloe Crowe, dissenyadora de la marca de roba Bethnals, fundada el 2014 per Melissa Clement. La va crear després de respondre’s la pregunta de per què hi ha d’haver roba d’home i de dona, que va sorgir del seu costum quotidià de dur la roba del seu company. Una tendència educativa, però, suggereix que el gènere neutral s’estendrà ràpidament a les guarderies i les escoles primàries, i que superarà ben aviat les barreres ja amenaçades de l’uniforme o els lavabos.

Cotxes i cotxets

Lotta Rajalin, administradora d’un seguit de guarderies públiques de Suècia, exposava a finals de juny al Regne Unit, a través de videoconferència, la seva política.

Les joguines mai es divideixen pels gèneres tradicionals. Les nines i els cotxets es barregen amb cotxes i blocs de fusta, els camions de càrrega duen joies i un robot biònic pot dur un tutú. I en una cuina de fireta, no és una nina (dona) o un nino (home) qui renta els plats, sinó un esquelet. Als centres de Rajalin els nens experimenten tot tipus d’activitats, se’ls anima a explorar l’àmplia gamma d’emocions. A més, els professors han sigut entrenats per no parlar de nens o nenes, sinó de persones.

El sexe es dilueix, doncs, i potser el futur serà com el que en alguns moments va mostrar Gene Roddenberry, el creador de Star Trek, amb el seu univers inclusiu i tolerant entre els diferents. A la sèrie, homes i dones, humanoides o vulcanians, viuen i treballen com a iguals.

La sèrie ha desafiat idees preconcebudes de gènere, cultura i identitat. Una aportació per a un món obert tot i les restriccions que els productors van imposar a Roddenberry per no pertorbar massa les audiències familiars. Es continua avançant, però: lavabos comuns, uniformes sense sexe, roba sense etiquetes, moda unisex, educació sense estereotips. De mica en mica.

Més continguts de