Un clàssic: la síndrome postvacances

Consells per no deprimir-se a l’hora de sortir de l’idíl·lic fons de pantalla i tornar a asseure’s davant del teclat

Aquesta és una d’aquelles notícies cícliques. Repetitiva com la imatge de les persones estirant-se les jaquetes per entrar les primeres al Corte Inglés el primer dia de rebaixes. Com les cintures mesurades amb cintes mètriques grogues que anuncien dietes infal·libles l’endemà de Reis i abans de l’estiu. Com les nevades a l’hivern, la tornada a l’escola, les onades de calor i el “què toca fer aquesta Diada?”.

Aquesta setmana, doncs, li toca a la depressió postvacances. “Això abans no passava, ximpleries!”, diu la gent gran. I tenen tota la raó. Però, és que, què vols? Fa menys d’una setmana molts es gronxaven en una hamaca veient com queia el sol en un racó de món inexplorat, amb un daiquiri a la mà, submergits en un silenci bucòlic només trencat pels dofins que saltaven amb l’últim raig de sol, que els pintava l’aleta de rosa malva. D’altres han viscut mediterràniament, de la tovallola a l’aigua, la sal incrustada a la pell, cervesa a la mà, aromes d’ after sun i de novel·la en novel·la. Els nens s’han bronzejat en un món paral·lel fet d’activitats a l’aire lliure, amics de per vida, amors d’estiu i castells de sorra. Oficinistes exploradors han viscut l’aventura, el descobriment perpetu amb la motxilla a l’esquena, les olors exòtiques d’una samarreta bruta de quinze dies, però compensades per l’adrenalina recarregada a cada trenc d’alba. Durant setmanes els comptes d’Instagram s’han omplert de fotos a la platja, països llunyans i playbacks que ningú cantaria un matí de dimarts qualsevol. I ara, què? Ara toca traspassar la pantalla i renovar la foto del fons de l’escriptori amb un record que encara portem a la pell.

Ara arriba la síndrome postvacacional, que seria sinònim de tornar a posar el compte enrere fins a les pròximes vacances, mentre observes dolorosament com el bronzejat desapareix sota la llum dels fluorescents. Segons la doctora Anna Muro, del departament de psicologia clínica i de la salut de la Universitat Autònoma de Barcelona, la síndrome o depressió postvacances es caracteritza per una sensació de tristesa o de falta d’energia o motivació, també amb símptomes d’ansietat causada per la ruptura provocada pels dies de vacances. Encara que no estigui reconeguda com a trastorn per la seva curta durada -uns 15 dies com a màxim-, són un conjunt de símptomes que ens alerten de certa insatisfacció vital en tornar a la vida quotidiana.

Qui hi està més exposat?

Els més vulnerables són aquells que tiren la casa per la finestra i fan totes les vacances seguides, en comptes de dividir-les al llarg de l’any. “Fer un mes seguit propicia una desconnexió més gran i un canvi dràstic dels hàbits de vida, que ara s’han d’alterar del tot –diu Muro–. Però també afecta els que pateixen un estrès constant a la feina, amb demandes excessives que els obliguen a portar un ritme laboral frenètic, amb cert esclavisme laboral –trucades, e-mails, whatsapps, reunions, horaris inacabables i vinculació excessiva a la feina–, i que amb les vacances disminueix o s’esfuma del tot”.

Qui són els que més la pateixen?

Tornar a treballar després de tants dies de disbauxa li fa mandra a tothom, però els que més pateixen la síndrome són els que estan més desmotivats amb la seva feina, les persones més ansioses, amb poca tolerància a la frustració o sense un entorn laboral favorable. “Els símptomes es manifesten de forma més greu en persones que treballen en un clima laboral negatiu –entorns molt competitius o amb actituds negatives, tòxiques i que no tenen cura de les relacions laborals–, els que realitzen tasques molt repetitives o els que no tenen una feina que els agradi”.

Aquesta és la clau. A molts dels que els agrada la seva feina, encara que estiguin en ple daiquiri, fent la passejada al vespre encoloniats i amb l’orxata a la mà o excel·lint en la construcció d’un castell de sorra amb els fills, els apareixen petits moments “eureka” o “ahà” relacionats amb la feina. És a dir, bones idees o solucions que no havien pensat abans. Com és sabut, moltes de les idees més creatives apareixen amb la distància física, però sobretot amb la distància mental de la feina, en un oasi personal prou tranquil perquè els pensaments i idees que hem acumulat durant les jornades laborals s’ordenin i en generin de noves.

Quins símptomes té?

Segons la doctora Muro són clars: “ Apatia, desmotivació, cansament, problemes de concentració, estrès, falta d’energia, tristesa i, a vegades, dificultats per dormir. En casos més greus es pot experimentar ansietat o somatitzacions, és a dir, quan l’ansietat es manifesta amb dolors físics –mal de cap, dolors corporals o problemes estomacals–. En el cas que durin més de quinze dies, podem afirmar que pot haver-hi simptomatologia depressiva o ansiosa i cal consultar un professional.

La gent dedicada i satisfeta amb la seva professió torna normalment renovada i amb ganes, idees i projectes per tornar a començar la nova temporada. Una vida laboral sense sentit ni vocació pot derivar en problemes futurs de depressió, d’insatisfacció vital i buidor personal. Tanmateix, els estudis en psicologia social i organitzacional ens alerten que els climes laborals negatius per l’actitud dels treballadors poden ser un factor de risc per al desenvolupament de trastorns de l’estat d’ànim. Des de la psicologia positiva, una vida sense una dedicació professional amb sentit és una vida del tot insatisfactòria, i cal repensar-la. El més important és, doncs, valorar si la feina que estem fent ens motiva i ens satisfà, no tant en l’àmbit econòmic, sinó sobretot en l’àmbit personal”.

Com es pot evitar?

“Per prevenir aquesta síndrome, es recomana, si es pot, no tornar bruscament a la feina i adaptar-se als horaris de mica en mica, tornar progressivament a les rutines. També és preferible evitar situacions d’estrès, com els embussos a la ciutat, o fer coses que vinguin de gust durant el temps lliure fora de l’horari laboral”.

La veritat és que tornar a casa no és tan greu. Ja ho diu aquella cançó: “Tornar sempre és la millor part de l’aventura...” Hi ha plaers que només es troben a casa i que brillen més quan els reestrenes després d’una llarga temporada fora. S’agraeix, per exemple, que la butxaca no sigui una sagnia constant, poder portar roba neta cada dia, no haver d’arrossegar-te per les cantonades per esgarrapar cinc minuts de wifi o poder deixar els nens a l’escola. Ara arrenca la nova temporada de sèries i les terrasses encara estaran obertes més d’un mes. I, en el fons, si no treballéssim segurament no gaudiríem tant de les vacances. La posta de sol amb el daiquiri a la mà no seria tan màgica i l’aleta del dofí no seria tan rosa, ens avorriríem de torrar-nos a la platja i els nivells d’adrenalina a trenc d’alba no es recarregarien amb tanta intensitat. O potser sí. En qualsevol cas, probablement ens ajudarà donar un cop d’ull a la taxa d’atur a Catalunya, que ara mateix és del 15,9%.

Més continguts de