Ada Vilaró: “Reivindico els estius de treure la cadira al carrer”

Ada Vilaró descriu aquest estiu com a “molt intens”. L’artista assegura que està “enfeinada i acalorada, però molt ben acompanyada”. Es passa bona part dels dies a la plaça Major de Tàrrega, assajant el que serà l’espectacle inaugural de la 37a FiraTàrrega i també l’espectacle més llarg. I és que urGENTestimar, concebut per Ada Vilaró i el científic Josep Perelló, durarà 40 hores -sí, 40!- d’interactuació amb el públic. Les obres d’aquesta artista sempre tenen un esperit comunitari, col·lectiu. Va impulsar i dirigeix el Festival Escena Poblenou (on viu quan és a Barcelona) i també el Festival Itineràncies a Prats de Lluçanès (el poble familiar, on passa tot el temps que pot, estiu i hivern). “Fa set anys vaig tenir un catacrac molt fort. Havia mort la mare. Soc filla única i el pare ja havia mort feia anys. Vaig tenir un càncer i la meva vida va fer un gir de 180 graus. Em vaig adonar que som éssers absolutament dependents dels altres i que, precisament, el que ens fa persones és la relació que establim amb els altres”, confessa.

L’ESPAI COMÚ

Tot i que les seves obres ja hi anaven encaminades, va ser a partir d’aquell sotrac quan va intensificar el treball comunitari. “Reivindico l’espai públic, comú, davant la privatització de tot, i crec en la col·lectivitat, no en l’individualisme”, diu. No li costa lligar aquest posicionament amb l’estiu, amb els estius que li agraden: “El fet de treure la cadira al carrer, les tardes-vespres d’estiu, és un costum a recuperar, és meravellós, la veïna, el veí, la família, els amics... Hem de potenciar tornar al carrer. Som éssers relacionals i som mediterranis, és al carrer i amb els altres on tenim la vida. Reivindico els estius de treure la cadira al carrer”.

A L’ESTIU, UN PEIX

Ada Vilaró cerca a l’àlbum familiar i tria una fotografia de quan tenia devers set anys, a la piscina de Prats. “Soc del Lluçanès. Els estius eren la piscina o la riera. Jo em tornava peix als estius. Però si he triat aquesta foto és pel banyador de flors. M’encantava, perquè me’l va donar una amiga, la Lourdes, que era dos anys més gran que jo. Llavors ens passàvem la roba i jo anava tan feliç amb el seu, el meu banyador...” L’artista assegura que el que ara li agrada més és passar els estius a Prats. “És on tinc la casa familiar, és caminar pel bosc amb el meu gos, és un gust perquè són estius a recer del turisme”.

FILLA DE LES TARONGES

Assegura que el que més l’ha marcat a la vida és la relació amb els pares. “Eren gent de pagès, tenien la saviesa del camp, l’experiència de la vida, la connexió amb la natura. Els pares eren grans quan em van tenir. Feia molts anys que em buscaven i els havien dit que no podrien tenir fills. La mare sempre deia que jo era filla de les taronges perquè, un dia, va anar a comprar-ne i a la fruiteria hi havia un nadó. Se’l va mirar i deia que va sentir que era el moment. Va deixar el cabàs a la botiga i corrent cap a casa, va trobar el pare a la cuina. Ara, aquí mateix, ja. Tot just acabar deia que va saber que estava embarassada. I aquí em tens, filla de les taronges. No sé per què hi he pensat ara. Quan ja no tens els pares, és com si una part d’ells visqués amb tu. Sempre hi són”.