Heu quedat mai amb gent del Twitter?

No sé si han sentit a parlar del Twitter: és una art marcial d’origen mil·lenari que avui dia es desenvolupa a les xarxes. Si vostès són gent que viu feliç dins la nova normalitat, segurament mai l’han hagut de menester. Però si tenen un esperit torturat, sorneguer, envejós o exhibicionista, ens hi devem haver trobat.

Els ho explico: Twitter és com una tarda de dòmino al Casinet o a la Cooperativa. Un lloc on tothom crida fort, es perjudica a glopets petits i té com a màxima activitat burlar-se, en primer lloc, de qui no hi és i, en acabat, de qualsevol a qui li ensumi debilitat. No creguin, l’art de la piulada és antiquíssim. Un tuitaire nascut a l’actual Aragó que es feia dir Marcial ja encenia les xarxes amb les seves piulades abans que Nostre Senyor vingués a viure temporalment a aquest Instagram gegantí que coneixem com a món. Del seu TL he triat aquest beef (baralla) amb un usuari anomenat Vacerra: “Ets acuseta i criticaire / i un estafador i traficant / i un mamó i un entrenador / M’admira / com és, Vacerra, que no tens ni un duro” (traducció d’Albert Mestres). Com veuran, els epigrames llatins del poeta Marcial no són més que piulades analògiques. De pretuitaires, la història del món n’és plena. Els llibres sagrats, tant la Bíblia com l’Alcorà, s’escriuen en tuits, que anomenen versicles o aleies. I des de llavors fins a Quevedo o Josep Maria de Sagarra l’art de la destrucció a través de la paraula ha estat cultivat pels esperits més refinats i incisius.

Però la pregunta és: heu quedat mai amb gent del Twitter que només coneixeu de la xarxa?

Un dia jo ho vaig fer. Era un grup que només coneixia pels seus renecs i mems. Acostumat a parlar amb algú a través de dibuixets circulars que expressen emocions, vaig descobrir astorat que el meu jo no era tan interessant com el meu perfil. Perquè esclar, encara que insisteixin que es diuen Joan, Oriol o Josefina el cert és que tu només els veus com a Espartac del Ter, Pressecwonder o MariscalStalin97. Però, esclar, en el moment que posen les braves al mig, i un d’ells demana cervesa artesana, se’t fa bola seguir dirigint-te a ell com a Mariscal.

Tot i que els primers minuts encara pots anar fent safareig sobre qui s’amaga darrere de tal nick, el cert és que passades dues Moritz Epidor la màgia digital, la brillantor encegadora, l’enginy punyent de Pressecwonder acaba donant pas als neguits de l’estudiant de màster o l’opositor que amaguen la seva existència corpòria. Perquè sí. Són joves. Els amics de Twitter poques vegades han cotitzat tants trimestres com tu. Minuts després, la conversa lliscarà sobre la vida real i ens veurem tots al sofà, en skijama, dominats per l’esperit punyeter, piulant ferotges com garses mentre bocins de patates “ Sabor bacon y queso ” ens adornen la pitrera.

I demanarem el compte perquè quan juguem a ser esgrimistes fatxendes, Alatristes del mem, D’Artagnans del Huawei, ens veiem més guapos. Deia el tuitstar romà Marcial tot parlant de la xarxa: “Ets difícil i fàcil, alegre i seriós: / no puc viure amb tu ni sense tu”.