Benjamín Prado: “Amb xancletes i pantalons curts s’escriu millor”
El novel·lista i poeta, coautor amb Sabina del llibre ‘Incluso la verdad’, sempre escriu amb els auriculars posats per aïllar-se del soroll d’una casa amb nens
Després d’estiuejar molts anys a Formentera i adonar-se que els preus de l’illa no li permetien comprar-hi una caseta, Benjamín Prado (Madrid, 1961) va optar per tenir el refugi per a les vacances familiars a Rota, on el trobem aquests dies. L’autor de Mala gente que camina, Ajuste de cuentas i Raro o de poemaris com Ya no es tarde o Marea humana, entre una bibliografia d’una trentena de títols, i coautor amb Joaquín Sabina del llibre recentment publicat Incluso la verdad. La historia secreta de ‘Lo niego todo’ (Planeta), confessa que volia tenir una casa que fos seva per a l’estiu. “Arriba un moment que t’adones que les millors vacances són aquelles en què pots anar amb les mans buides. Volia tenir un lloc fix que em tragués de sobre l’esclavitud de les maletes”. El fet de tenir casa d’estiu també li permet dedicar un cert temps a la feina. Benjamín Prado assegura que “amb xancletes i pantalons curts s’escriu millor, molt millor”. “Això sí, amb música i els auriculars posats, que és l’única manera d’aïllar-me del soroll que hi ha en una casa amb uns bessons de dos anys i mig”.
L’AMIC SABINA
Amb pantalons curts, i descalç, se’l veu a la fotografia que tria per a aquesta pàgina, compartint feina i amistat amb Joaquín Sabina. Junts van escriure totes les cançons del disc Vinagre y rosas (2009) o del recent Lo niego todo. “Treballar amb Sabina és molt fàcil i és molt difícil. La confiança i l’amistat que tenim fa que ens diguem tot el que no ens agrada o que arribem a amenaces com «Això ho poses -o ho treus- per damunt del meu cadàver». Escriure amb el Joaquín és com fer-ho sol però amb un altre, i això fa que tinguis quatre ulls, dos caps, quatre mans, quatre orelles i dos nassos”. Com diu Prado a Incluso la verdad, “s’escriu batallant cada vers, cada coma, cada rima, sent capaç d’estar fins a les sis de la matinada buscant una paraula. Això és molt maco, veure com una persona com el Joaquín no ha volgut fer un sol pas cap a un lloc on ja hagués estat”.
TOT, TRES VEGADES
Benjamín Prado reconeix que és una persona extremadament supersticiosa. “Per començar, estic treballant en dues coses que sortiran aviat, però ni que em matis t’ho diré. No ho dic mai fins que un llibre no està publicat perquè penso que la cosa es fotria. I puc seguir: les supersticions les tinc totes. Tot allò que escric a mà, que són els poemes i les cançons, ho faig amb tinta verda. És el meu color preferit, el color dels ulls de la meva dona i potser també com a homenatge a Neruda. Mai escric amb tinta negra, i quan dic mai vol dir que si, signant llibres, algú em dona un bolígraf negre, li he d’explicar que no puc signar-li en negre. Tenir manies consisteix a fer el ridícul constantment. Si algú em serveix el vi inclinant la mà dreta, surto corrent. A la meva cartera, els bitllets han d’estar de cara. Sempre vaig per la part de l’esquerra, per les escales de més a l’esquerra, agafo la porta de més a l’esquerra, i així amb tot. Mai surto de casa sense els meus dos anells, l’aliança que era de ma mare i un que té una estrella al mig. He arribat a perdre avions per tornar a buscar-los. I una altra: he de fer les coses tres vegades”. I quan li preguntes “totes?”, ell contesta: “Totes, menys la que estàs pensant”.
