04/07/2020

La senyora no s’hi pot posar, està descansant

2 min
Estar cansada és propi de les bones esposes i una de les seves característiques fonamentals.

El teu marit ha de creure que estàs primerament avorrida i, en segon lloc, molt cansada. Es distingeix una bona esposa d’una que no ho és per la suor. Les bones esposes no acostumen a suar, bàsicament perquè gairebé no es mouen. Les males esposes van sempre atribolades d’aquí cap allà i, sobretot, amarades de suor, fent encàrrecs sense parar relacionats ara amb la seva feina -precària la majoria de les vegades-, ara amb la criança dels fills, les tasques de la llar, les visites de caritat, les sessions al gimnàs per estar en forma i tonificades per fer totes les coses que han de fer des de les sis del matí, la seva implicació política (s’apunten a totes les manifestacions i mítings que calgui), la imperiosa i capitalista obligació del lleure (concerts, festivals, presentacions de llibres, conferències, sopars amb les amigues...), així com la no menys obligada necessitat d’estar en contacte amb la natura, fet que les ha empès a comprar-se una cantimplora i uns pals d’aquells per caminar a través del bosc. Un bosc que, per descomptat, de males esposes amb pals recorrent-lo n’està fins al capdamunt.

Les bones esposes no fan res de tot això. Amb prou feines es mouen perquè, ja us dic, estan profundament cansades, cansadíssimes, esgotades.

L’avorriment és un art com qualsevol altre però no tothom té el talent per desenvolupar-lo, no tothom serveix per avorrir-se. Les bones esposes, si ho són de veritat, sí. Elles són capaces d’estar-se tota una tarda mirant les lleugeres protuberàncies del sostre, quasi imperceptibles, que la pintura blanca provoca al cobrir una ínfima partícula de pols transformant-la en una versió plàstica de fòssil. També són hàbils resseguint amb la mirada i sense moure cap altre múscul que els que envolten l’ull (normalment només un, l’altre el deixen descansar, naturalment) el vol d’una mosca, d’un mosquit, d’un esperit. Saben com sobreviure, molt quietes, respirant cada hora només dues vegades (tot i que profundament, això sí), en una mena d’apnea de secà. Si els preguntes què fan elles responen, després de sospirar: “M’avorreixo”. Les tècniques orientals de relaxació (el ioga, la meditació transcendental...) queden en res si les compares amb la no acció d’aquestes dones tocades pel do de l’avorriment.

L’avorriment sistemàtic condueix amb una certa facilitat al cansament endèmic. Estar cansada és propi de les bones esposes i una de les seves característiques fonamentals. Estar permanentment esgotada ha de ser considerat un mecanisme de defensa, igual com les punxes de l’eriçó, la closca de la tortuga, el verí de l’àspid, la capacitat de fugida de l’èquid... Però també és una de les formes, estarem d’acord que molt sofisticada, del tan necessari instint de supervivència. Sobreviure com a esposa té molt a veure amb la capacitat que es tingui de no fer absolutament res i aconseguir que els altres, temorosos, s’ho creguin:

“Nenes, no us mogueu que la vostra mamà s’ha estirat un moment, que està molt cansada, no la molesteu, no feu fressa, silenci...”

“Senyora, perdoni que la molesti, entro un momentet a abaixar-li les persianes, que si no a aquesta hora l’enlluernarà el sol. Li deixo, de passada, una llimonada a la tauleta auxiliar...”

“Digui? No, perdoni, però la senyora no s’hi pot posar ara mateix, està descansant”.

stats