MONUMENTS DE CATALUNYA (23)

Cau Ferrat: Rusiñol, col·leccionista d’un món artesà que se’n va

Aquest temple del modernisme, que va ser casa-taller, reuneix pintures, escultures i objectes de ferro forjat, ceràmica i vidre

El Palau Maricel és un espai magnífic, amb capitells medievals i noucentistes i rajoles del segle XVIII. / FOTOS: MARC ROVIRA

Monuments de Catalunya: Consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a dia

No tinc pressa per arribar a Sitges. He quedat a mig matí amb Ignasi Domènech, cap de col·leccions dels Museus de Sitges, i he sortit amb temps. Opto per fer la carretera de les costes del Garraf. Condueixo tranquil·lament observant com la roca dialoga amb el mar. Tinc temps... però no tant com per aturar-me en un dels millors racons del trajecte: cala Morisca. La història d’amor amb un indret és tot sovint la llavor d’una acció a favor de la seva conservació. És el cas de cala Morisca. L’italià Mario Donsante, fascinat per aquest indret, va entestar-se a convertir el que era un abocador -la gent hi tirava de tot: escombraries, somiers, mobles, neveres, bicicletes trencades...- en una cala netíssima, i va reeixir-hi. S’entreveu des de la carretera però val la pena baixar-hi per gaudir d’aquesta porció de sorra franquejada per parets de roca gairebé nua.

Ostres, que no tindràs espai per parlar del Cau Ferrat!, em diu la meva veueta. Doncs som-hi. És que el paisatge del Garraf em captiva, em distreu, i també em fa cavil·lar sobre per què Rusiñol va deixar la ciutat -ell era un dels protagonistes del món artístic de la capital catalana, i de les nits barcelonines- per anar a viure a Sitges.

Rusiñol va adquirir al que llavors era el barri de pescadors de Sant Joan dues cases petites davant del mar. L’arquitecte Francesc Rogent les va ajuntar i remodelar. Aleshores Rusiñol ja era un reconegut artista. “És curiós que escollís un arquitecte poc conegut, podent encarregar el projecte a altres arquitectes amb un prestigi com ara Domènech i Montaner i Antoni Gaudí. Però a Rogent l’unia una amistat consolidada”, m’explica Ignasi Domènech a l’entrada del Cau Ferrat.

Rusiñol és conegut sobretot com a autor de teatre i pintor. Va ser-ho malgrat l’oposició familiar, que el volia apartar de l’art. Membre d’una família adinerada d’industrials tèxtils, estava destinat a continuar el negoci. Però ell ho tenia clar des d’infant: als quinze anys ja assistia als cursos de pintura i dibuix que el pintor Tomàs Moragas oferia al seu taller. Al Cau Ferrat hi ha totes les cares d’aquest singularíssim personatge polièdric, però sobretot la de col·leccionista. Des de menut estava posseït per la dèria de col·leccionar: va néixer al carrer Princesa de Barcelona, una zona que va ser bombardejada el 1868 (la Gloriosa). Ell, després, corria per les cases en ruïnes per obtenir objectes. Tenia set anys. Un dels motius pels quals arreplegava objectes artístics d’allò més variats, entre els quals els de ferro forjat, és que veia com la industrialització feia desaparèixer l’art artesà. Aconseguia els objectes de moltes maneres. Va fer-se amb una notable col·lecció de vidre antic excavant a Eivissa. Per poc no hi deixa la vida. Ho va relatar el dibuixant i antiquari Josep Costa, que l’acompanyava: “Fent excavacions en un dels hipogeus de puig des Molins hi vam trobar una gran quantitat d’ungüentaris de vidre, joies i figures de terracota. Rusiñol estava entusiasmat i enganxat al talús de terra. Li vaig dir que s’apartés, que el talús s’ensorrava i així va passar, de manera que va quedar sepultat fins al pit i cridant deia que no l’alliberéssim: «Deixeu-me, m’importa un rave la pintura, la literatura i totes les comèdies i drames. Deixeu-me morir aquí, enterrat per l’arqueologia. Aquest serà el meu millor descans»”.

Prefereixo que Ignasi Domènech marqui el ritme de la meva visita pel Cau Ferrat. Hi ha tant a veure! M’aturo davant d’un retrat de Rusiñol fet per Ramon Casas, el seu amic de l’ànima, amb qui va fer la volta a Catalunya amb carro. Just a sota hi ha un ram de flors. Són autèntiques?, pregunto. Però abans que digui res ja ho noto per l’olor que fan. “Sempre hi ha flors, aquí. Des del 1933. De molts tipus. Se’n posen de noves dos cops per setmana -em diu l’Ignasi-. Quan el cadàver de Rusiñol va traslladar-se amb tren d’Aranjuez, on havia mort -s’hi havia desplaçat per pintar als seus jardins-, fins a Barcelona, els sitgetans van demanar que s’aturés, i les dones de Sitges van llançar un munt de flors al taüt”.

No hi ha peces protagonistes al Cau Ferrat. L’una al costat de l’altra, i prou. I no hi ha sales per a cada disciplina. Esclar, el modernisme advocava per la unitat de les arts. Tot i haver-hi bastantes diferències, em recorda el Museu Frederic Marès de Barcelona, que també és el resultat de la dèria de col·leccionar d’un personatge, en aquest cas escultor, Frederic Marès, que de petit recollia làmines, cromos, joguines i estampes japoneses, i recorria els mercats amb l’objectiu d’arreplegar objectes d’ús quotidià. Com Rusiñol, Marès també va viure uns anys a París, on va freqüentar el món dels antiquaris, els col·leccionistes i les subhastes.

Quin ordre té tot plegat, al Cau Ferrat?, pregunto a l’Ignasi quan ens acomiadem. “L’ordre d’arribada”, em respon. I penso que és una bona manera d’ordenar. A casa meva s’amunteguen els papers per classificar. Em sembla que a partir d’ara, en lloc de neguitejar-me, pensaré que estan ordenats per ordre d’arribada.

Un claustre elevat davant del mar

Hi havia una vegada una guineu molt afamada. En veure penjant d’una parra uns deliciosos raïms va voler atrapar-los amb la boca. Però en no poder agafar-los, perquè estaven massa amunt, es va allunyar dient-se: “Ni m’agraden! Estan tan verds!” Aquesta és una de les diverses faules que estan representades als capitells del carrer que hi ha entre el Cau Ferrat i el Palau de Maricel. Val la pena caminar-hi a poc a poc, i mirar de descobrir la faula de cada capitell. El carrer s’eixampla just davant del Palau de Maricel, batejat amb encert com al racó de la calma.

Per conèixer bé aquest palau ens cal recórrer al nord-americà Charles Deering. Aquest financer, creador d’una de les més grans empreses de maquinària agrícola, va descobrir el Cau Ferrat i la bellesa de Sitges i va decidir instal·lar-hi la seva col·lecció d’art. Deering, gran amant de l’art, que a les hores de lleure es dedicava a pintar, havia conegut Ramon Casas a París. Fins i tot el va convidar als Estats Units, on el va introduir com a retratista de l’alta burgesia.

La llista d’estrangers encisats pel patrimoni que tenim en aquest petit país i que han participat en la seva conservació és llarguíssima. Si un italià, en l’àmbit del patrimoni natural, va fer de cala Morisca un petit paradís a prop de Barcelona, el nord-americà Charles Deering ha contribuït a fer de Sitges un focus d’art: després d’adquirir l’antic Hospital de Sant Joan i les cases de pescadors de la plaça del mateix nom, va bastir, sota la direcció de Miquel Utrillo, el Palau de Maricel, una joia arquitectònica noucentista.

Cada dimecres (fins al 4 de setembre) s’organitza una visita al Palau de Maricel, que acaba al claustre. És un espai magnífic, elevat, davant del mar, amb capitells medievals i noucentistes i rajoles del segle XVIII.

LES CLAUS

  • Rusiñol va adquirir al que llavors era el barri de Sant Joan, barri de pescadors, a prop del castell i al costat de l’antic hospital medieval, dues cases petites davant del mar. Les cases, reformades, van ser la seva casa-taller.
  • El Cau Ferrat conté les col·leccions d’art antic aplegades per Santiago Rusiñol (pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari) i d’art modern (pintura, dibuix, escultura).
  • El nord-americà Charles Deering va adquirir l’antic Hospital de Sant Joan i les cases de pescadors de la plaça del mateix nom i va bastir, sota la direcció de Miquel Utrillo, el Palau de Maricel, una autèntica joia arquitectònica noucentista.

Més continguts de

El + vist

El + comentat